Manel Alías ha viscut una dictadura i una guerra a les portes d'Europa. Després d'anys com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou, tanca una etapa amb la seva tornada a Catalunya. A partir de setembre el sentirem a Catalunya Ràdio com el nou editor i presentador del 'Catalunya Nit', fet que ha portat el Diari de Barcelona a contactar amb l'excorresponsal.

Parlem per telèfon. L'agafa i respon, amb veu calmada i estival "sí, sóc jo". Sap que parlarà d'Ucraïna, la seva trajectòria com a periodista, i la reedició del seu primer llibre; Historias Alucinantes de Rusia, una traducció de l'original del 2021.

Aquest llibre es va publicar originalment en català el 2021, mesos abans de què s’iniciés la invasió a gran escala d’Ucraïna. Al llibre deies que el que et feia més por a Rússia no era la guerra, sinó el teu propi cap...
Sí. Com bé dius, està escrit abans que comencés la guerra, però hi ha hagut moltes edicions posteriors amb què podria haver retocat algunes coses i, en canvi, he decidit deixar-ho com està. Precisament m’agrada molt que estigui escrit abans de la guerra perquè s’entén molt bé com d’important era el concepte de guerra per Vladímir Putin: utilitza una amenaça constant tant de què et facin la guerra com de fer-la per crear por. Es basa en la teoria que la por és poder, i és veritat. Malauradament, funciona així. 

Sempre ha estat així?
Des de la Unió Soviètica, tenir un exèrcit prou poderós com per guanyar els EUA ha estat la garantia de la pau. Això és el que s’ha desmuntat amb la guerra actual a Ucraïna, però sobretot perquè hi està cremant la seva “carta de fer por”. Tothom es pensava que guanyaria en qualsevol conflicte, i això no ha estat així. En qualsevol cas, la filosofia de Putin és la mateixa; la possibilitat de fer la guerra, i la guerra total — ell encara parla “d’operació especial” sense admetre que està en una guerra perquè ens pensem que pot anar a més o que, fins i tot, pot arribar a utilitzar les armes nuclears.

Vas dir que la guerra et deixava “records molt durs” que no sabies si havies "acabat de deixar enrere”. Al llibre dius que cal allunyar les pròpies pors, igual que els records tristos. Com s'aconsegueix, això?
He estat en situacions que podrien comportar fàcilment el que s’anomena “estrès post-traumàtic”. El que intento fer és no parlar mai de les coses que em poden fer mal, i intentar no pensar-hi. Ni recordar-les. Moltes vegades recordem les coses en base a anar-les explicant, i jo el que tinc comprovat és que, si deixes d’explicar-les i deixes de pensar-hi, acabes oblidant bastant. Sí que tinc alguna imatge que de tant en tant em ve, o algun so, que és, diguéssim, més perillós per mi, però tot i així intento fer altres coses. Potser un psicòleg em diria que aquesta tècnica no em va bé, que potser va millor deixar-los entrar, assumir-ho i prou, però a mi em costa molt. 

No has tingut ajuda psicològica?
Sí, en vaig tenir una mica, però més que sessions regulars van ser dues o tres trobades. Jo estava convençut que no necessitava tractament, perquè jo tinc els meus mecanismes per tirar endavant, però amb molta desinformació. En canvi, la psicòloga em dóna una sèrie de consells que van molt bé, i això que són ben bàsics. Alguns són una cosa tan senzilla com que, si has estat en perill i has tingut el sentiment que podies morir, no beguis cafè els dos dies següents, perquè el teu nivell d’adrenalina és a un punt en què no és recomanable afegir-n'hi més. Em va donar una sèrie d’informació a diversos nivells amb què si ara, per exemple, tingués determinats somnis o crisis, sé que he de demanar ajuda.

Et vam sentir dir que, de Rússia, trobaves a faltar la seva gent i la manera que té d'entendre la vida. Explicaves que els russos tendien a esperar-se el pitjor i que així viuen més feliços amb menys... Et sents una mica pessimista?
No, jo diria que sóc bastant realista, o això intento. El que passa és que hi ha aquest truc d’imaginar-se el pitjor i, així, si el que passa no és tan greu, ja quedes satisfet. Els russos crec que tenen aquesta estratègia no com una cosa ‘volguda’, sinó perquè el seu país ha passat per tantes coses, i tan dures, que sempre estan esperant el pitjor. Això, que d’una banda és trist i és dur, d’una altra banda fa que sàpiguen gaudir quan toca.

Per exemple?
Doncs si tu et lleves avui i fa una mica de sol, si no està passant res greu, això, per a ells, ja és un molt bon dia. En canvi, per a les classes mitjanes i benestants occidentals, un bon dia ha de tenir unes vistes a una platja paradisíaca, una entrada a un concert molt exclusiu, etc. Nosaltres, per poder dir “hòstia, quin dia més guapo” hi hem de posar moltes coses. En canvi, a Rússia, no. Només cal no posar-hi males notícies. Això m’agrada per saber gaudir de les petites coses; allò que diem tantes vegades però que en realitat no ens apliquem, que diem per dir, i ja està. Gaudir de les petites coses és dir “estàs bé? No et fa mal res? No t’està passant res greu?” Doncs ja pots gaudir.

“Tothom et pregunta ‘què en pensen, els russos?’ i ‘com ho veuen, els russos?’. Ni pensen ni veuen res. Silenci”

La guerra no ha canviat aquesta percepció?
El que fa la guerra és confirmar aquest fatalisme, aquest destí tràgic. Ara teníem una època en què estavem més o menys tranquils i pam, una guerra. I quan acabarà, aquesta guerra? Ni s’ho pregunten. I tothom et pregunta “què en pensen, els russos?” i “com ho veuen, els russos?”. Ni pensen ni veuen res. Silenci. Això és anar assumint el què et vindrà a sobre. Ara ens ha vingut aquesta guerra, i quan acabarà? Doncs no ho sabem, quan Putin vulgui, segurament. I després de Putin, què vindrà? Totes les preguntes que volguem fer-nos, com se les fa, un rus? Doncs pensant que ja ho veurem, però que el que ens pot venir pot ser fins i tot pitjor del que tenim ara. Per això ens costa tant analitzar Rússia des d’aquí, perquè sempre hi volem posar la nostra manera de veure el món i, és clar, no hem viscut ni la Unió Soviètica ni els últims anys de Rússia per entendre-ho.

En un altre capítol del teu llibre, i en relació al comunisme, dius que enyores “la revolució que vas imaginar”. Què és el que et va fer veure que la realitat era diferent de l'imaginari?
Que era mentida. Tant de bo hagués sigut una revolució de veritat, com me l’havia imaginat, amb les classes treballadores assolint el poder per decidir el seu futur… però no va ser així. Això sí, jo ho sé assumir. La veritat és que trobo a faltar aquesta capacitat d’assumir que estaves equivocat, perquè hi ha moltes persones que no la tenen, i aleshores és quan no els pots corregir. La Segona Guerra Mundial és per a mi un exemple claríssim — si després, com ha passat a la Rússia de Putin, el que fas és dir que allò va ser una victòria exemplar, sense problemes, dient que tot ho vas fer perfecte i no assumint el que vas fer malament, tornaràs a repetir alguns dels errors que es van cometre, i la guerra d’Ucraïna en té molts, d’aquests errors. 

Creus que s'haurien pogut evitar?
Si Putin hagués fet una lectura molt més realista de la victòria a la Segona Guerra Mundial, si haguessin dit que per industrialitzar un país, per exemple, no calia matar milions de persones a gulags, ara no tindríem la guerra contra Ucraïna; n’estic convençut. El que passa és que no aprenem les lliçons del passat, perquè cadascú es mira la història com li interessa.

I els russos, com se la miren?
Quan parlem dels russos com a gent normal i corrent, no se la miren de cap manera, perquè com a societat porten molts anys sense capacitat per pensar per si mateixos, ni per parlar, ni per manifestar-se. Això es fa de manera vertical, des del Kremlin, utilitzant tots els seus estaments, des de les escoles fins als mitjans de comunicació, i tot baixa cap avall; una sola lectura (en teoria), patriòtica. Llavors tens dues opcions: o assumir-la, i si ho assumeixes ho pots expressar hi creguis o no, o callar. No hi ha alternatives.

“Si Putin hagués fet una lectura molt més realista de la victòria a la Segona Guerra Mundial (...) ara no tindríem la guerra contra Ucraïna; n’estic convençut”

En aquest capítol dius que, durant molt anys, no donaves importància a la idea de si allò en què creus et fa comunista o no. Et consideres comunista?
Aquesta és una pregunta molt interessant. Crec que primer cal definir què significa ser comunista, i segurament ja no ens posaríem d’acord, perquè encara hi ha, des d’una part de l’esquerra, una mena de perdó cap a Putin. Vladímir Putin és, sens dubte, el líder més conservador d’Europa, i Vox en seria un bon aprenent. Com pot ser que una part de l’esquerra el perdoni? Perquè és enemic dels Estats Units? Això no el converteix en ningú  d’esquerres. 
A Rússia, per exemple, el comunisme privava la llibertat. Era repressor. En canvi, per a nosaltres, el comunisme és el contrari. Creus que un comunista defensarà els drets LGTBIQ+, per exemple?

Evidentment, sí.
Doncs a Rússia segur que no. Hauríem de començar a parlar de què significa cada cosa, perquè hi ha tal confusió, amb tot això, que sovint es fa difícil respondre a totes aquestes preguntes.

Si em permets, m'agradaria parlar un moment de la teva trajectòria. Tot i i seguir una línia més o menys clara, podríem qualificar-la d'‘atípica’. Què recomanaries, a un jove periodista?
Això que faig jo de moure’m per impulsos és molt arriscat, però crec que no és mala estratègia, perquè si et surt bé seràs feliç. Jo ara, per exemple, tenia un camí més fàcil, que era continuar informant sobre Rússia, perquè més o menys havia aconseguit una cosa que és bastant difícil, que és que se’t relacioni amb allò que fas. Per molta gent, tenir informació de Rússia i Ucraïna volia dir pensar amb Manel Alías, i hagués pogut seguir així. D’aquí a uns anys podria haver esdevingut una referència en això, però notava que em venien de gust altres coses. Als joves els diria que es deixessin portar pel que creuen realment que els agrada, perquè és tan difícil, el món en general i el periodisme en particular, que tant si fas els càlculs pragmàtics com si no, potser no et sortirà bé. Per tant, com que és igualment difícil, que ho intentin amb allò que els agradi, que provin sort perquè, a més, si els agrada el que fan, ho faran millor. 

“Crec que l’aproximació a la corresponsalia de guerra hauria de ser la de l’ajuda humanitària”

En cap cas no recomanaries la corresponsalia de guerra?
No ho recomano, no. Només ho recomano en cas de tenir-ho molt, molt clar, i que sigui clarament vocacional, perquè algú ho ha de fer, i és una feina important. Si ets conscient d’on vas i el que has de fer, ho faràs bé, però en general crec que es diu amb molta facilitat. Qui parla amb futurs periodistes veu que sovint es parla del periodisme esportiu i del corresponsal de guerra, i potser molts joves pensen en aquesta figura pel que han vist a les pel·lícules, o fins i tot per la mística que hi ha al darrere, o per poder explicar, mai millor dit, batalletes. Però aquest seria un camí, jo crec, equivocat, perquè et poden passar coses que et canviïn la vida per sempre, o que te la prenguin. Per això crec que l’aproximació hauria de ser la de l’ajuda humanitària, i no pas pensar en com de famós o famosa et faràs.

Vas començar a l’InfoK. Què en vas extreure? Et va servir per a la teva carrera posterior?
Sí. Jo vaig començar a l’InfoK al 2001 i vaig ser-hi quatre o cinc temporades. Jo no sé quin periodista hauria sigut si no hagués passat per l’InfoK, però hi ha una cosa que sí que l'InfoK m’ha donat i que és important: adaptar el que escrius, el que locutes o el directe que estiguis fent al públic que tinguis. Que ho puguin assumir és importantíssim perquè, sense això, no hi ha res. En cas que el públic siguin nens, aquest exercici és molt més treballat, perquè t’has d’assegurar que un nen de 10 o 11 anys ho pugui entendre, però és igual, perquè pensant en un espectador d’edat mitjana també cal que el missatge s’entengui, i això és una cosa que ja porto incorporada.

Pel que fa al pòdcast ‘Parem l’Antena’, hi haurà segona temporada?
Malauradament no. M’ho he passat molt bé fent-lo, però el 4 de setembre començaré a fer el ‘Catalunya Nit’, que és l’informatiu nocturn de Catalunya Ràdio, i vull centrar-me en això. Igualment crec que ha sigut un molt bon pòdcast per a mi, perquè he pogut treballar a un altre ritme, sense la notícia diària i ràpida.

I del ‘Catalunya Nit’, què en podem esperar?
M’agradaria que la gent que s’hi connecti hi trobés un espai agradable, amb personalitat,q que m'hi puguin reconèixer, però sense confondre-ho amb l’opinió personal. El que vull és que a aquella hora puguis sentir què ha passat durant el dia des d’un mirada curiosa i interessant. Jo crec que el món és un lloc molt interessant on hi passen coses extraordinàries, i que s’han de poder explicar tranquil·lament i amb passió, totes dues alhora. A més, serà molt difícil d’aconseguir, però intentarem que sigui un programa tant per a aquelles persones que durant el dia s’han anat informant molt com per qui confia només en aquell informatiu per saber què ha passat.

Hi ha algun projecte que encara tinguis pendent?
Jo tenia clar que volia fer ràdio, però de jove m’hagués encantat presentar música. Hauria estat un somni. Ja no sé si ho faré mai, ni crec que estigui preparat per fer-ho, perquè estic bastant desconnectat d’aquest món, però si em diuen que acabo la meva carrera al ‘Catalunya Nit’, ho firmo. Això sí, perquè sigui així, no només ha d’anar bé, sinó que s’ha de donar una cosa important: que m’ho passi bé.