Feia temps que no veia el cinema ple de gom a gom. Sembla ser que dissabte passat Lanthimos ens havia convocat a tota Barcelona a dur a terme un experiment mental. Hobbes, Rousseau o John Locke són alguns dels filòsofs que es van plantejar què passaria si l’ésser humà creixès deslliurat de la nostra societat. En altres termes, som bons o dolents per naturalesa? Sense tractar de moralitzar-ho, estic prou segura que seríem força diferents i Pobres Criaturas sembla oferir-nos la mateixa resposta.

Mentre aquesta pregunta ha sigut un punt de trobada comú al pensament occidental, ha estat poc formulada amb perspectiva de gènere. De fet, l’experiència masculina fins fa poc havia estat considerada l’experiència universal, desatenent tots els matisos que impregnen el fet de viure com a dona a una societat cisheteropatriarcal. És interessant, per tant, que la protagonista d’aquesta història sigui la Bella Baxter (Emma Stone), una jove portada a la vida pel científic Godwin Baster (Willem Dafoe) a través d’una tècnica que –per ser breus– podem qualificar èticament qüestionable.

La pel·lícula comença quan la protagonista, farta d’haver estat tancada a casa sense conèixer l’exterior, s’embarca en un viatge que qüestiona els fonaments de la seva existència i desafia totes les convencions establertes per la societat. Sorprenentment, durant aquest camí d’autoconeixement, potser és l'espectador qui s’emporta l’aprenentatge més valuós. 

A l'inici la Bella no sap caminar, ni parlar ni funcionar en societat, ho té tot per aprendre. Ara bé, per això és capaç de fer-nos reflexionar sobre com són d’estranyes algunes de les coses que tenim instaurades a la nostra societat. Per què les dones no podem viure la nostra sexualitat amb naturalitat o per què vivim en un sistema que funciona sota la condició de possibilitat que existeixin persones riques i persones pobres? Si ho pensem, potser només són un seguit d'absurditats que hem normalitzat i Pobres Criaturas fa l’exercici de deixar-les en evidència.

Ciutats, lectures, homes i el pas de la innocent inexperiència a l’alliberament de la consciència. En definitiva, el film que arribava com a un divertit remake feminista de Frankenstein ha superat les meves expectatives. El missatge és clar: com sempre, qui assenyala l'immovilisme d'un sistema deficient és titllat de boig, o en aquest cas, de monstre.