“No es va crear per portar la humanitat al paradís, sinó per evitar que caigui a l’infern”. Així definia l'ONU Dag Hammarskjöld, segon secretari de la institució, a poc de la creació. Ara, més de seixanta anys després, la frase es continua complint, si és que encara la situació humanitària a Gaza i al Líban no ha caigut a les tenebres de la guerra.

L’ONU és l’organització internacional més gran que existeix. Creada per evitar conflictes internacionals com els del segle passat, comparteix el mateix objectiu que el de la seva antecessora, la Societat de Nacions, a més de la promoció dels drets humans i la supervisió de la seguretat mundial. 

Bona part de l’opinió pública dubta sobre la funció i en nombroses vegades repeteix que “no serveix de res” davant la impossibilitat de posar fi a conflictes bèl·lics com la invasió russa d’Ucraïna o els atacs d’Israel a Palestina. Unes crítiques que neixen del desconeixement de l’òrgan que impedeix la presa de mesures: el controvertit Consell de Seguretat.

Funcions 

Des dels seus inicis, l’ONU ha evolucionat al mateix temps que el món, i ho ha fet gràcies a la creació d’espais de debat i discussió entre els estats membres, que han passat de ser 51 l’any 1945, a 193 des de 2011, tots els països del món excepte el Vaticà i Palestina. Des de la seva creació l’any 1945, l’organització n'ha expandit les funcions, que es resumeixen en el triple objectiu de mantenir la pau i seguretat internacionals, promoure els drets humans en la seva observació com la difusió i ajudar al desenvolupament econòmic i social del món. 

Per una banda, el manteniment de la seguretat i pau internacional va a càrrec del Consell Seguretat, que té competències per imposar sancions econòmiques als països implicats o autoritzar l’ús de la força per fer complir mandats. En canvi, la promoció dels drets humans és responsabilitat de l’Oficina de l’Alt Comissionat dels Drets Humans, i els articles 55 i 56 de la Carta de les Nacions Unides obliga a tots els seus membres a “respectar universalment” aquests drets i “les llibertats fonamentals de tots”. A més, insta a tots els països a prendre “mesures conjunta o separadament, en cooperació amb l’organització”. 

En tercer lloc, la institució distribueix ajuda humanitària davant catàstrofes, dona suport al desenvolupament sostenible i acció climàtica i defensa el dret internacional. L’ONU proporciona menjar, aigua potable i altres serveis humanitaris a les poblacions que els necessiten, siguin desplaçats per guerra, o afectats per altres desastres. Les agències més importants són l’Oficina de les Nacions Unides per la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCAH), el Programa Mundial d’Aliments (PMA) que el 2004 va repartir menjar a uns 100 milions de persones i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR). 

Pablo Pareja, professor agregat Serra Húnter en Relacions Internacionals i Vicerector de Personal Docent i Investigador de la UPF, assenyala al Diari de Barcelona una utilitat diferent de l’organització: “Actua com un espai de diàleg que convida i obliga els estats a haver de cooperar entre ells i mirar de trobar solucions davant els principals reptes de la humanitat”. 

L’immobilisme del Consell de Seguretat

Malgrat que l’ONU compta amb cinc òrgans principals (l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, la Secretaria i la Cort Internacional de Justícia) és el segon el que té un paper més preponderant en l’organització, i és el culpable en moltes ocasions de la inacció per part de la institució. 

El Consell de Seguretat està format per quinze membres, dels quals deu són rotatoris amb un període de duració de dos anys i cinc tenen un lloc permanent amb dret de veto: els Estats Units, la Xina, Rússia, Regne Unit i França. La resta de membres s’escullen de cinc en cinc cada any per l’Assemblea General i per criteris de territorialitat i actualment són: Moçambic, Algèria, Sierra Leone, el Japó, Corea del Sud, Equador, Guyana, Suïssa, Malta i Eslovènia. 

Representant dels Estats Units vetant l'entrada de Palestina a com estat membre de l'ONU (EFE)

Rafael Grasa, professor honorari de Relacions internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador sènior del CIDOB, es remunta als inicis de l’ONU per entendre el funcionament del Consell de Seguretat: “La idea era buscar consens i posar-se d’acord. Però amb l'inici de la Guerra Freda el que havia de ser un mecanisme per generar consens va esdevenir en evitar que hi hagi resolucions que no convinguin a algun membre del consell o aliat”.

De cara a aturar guerres, Pareja assegura al DdB que és “totalment impossible”, ja que no “té autonomia total i les Nacions Unides fan allò que li digui el Consell de Seguretat”. “El secretari general no pot decidir unilateralment allò què vol que facin les Nacions Unides, perquè l’organització reflecteix la decisió dels països que seuen al Consell de Seguretat”, afegeix. 

El grup dels membres permanents es mou per interessos i ideologies antagòniques, i és el principal culpable de la mala fama que té l’organització. Qualsevol proposta que compti amb 14 vots a favor no tiraria endavant si només un dels membres permanent s’oposa. Motiu pel qual les Nacions Unides no han pogut actuar en nombroses guerres i el conflicte entre Israel i Palestina ha estat el que més vetos ha provocat, mig centenar i tots per part dels Estats Units. Tot i això, ha estat la Unió Soviètica i ara Rússia qui ha utilitzat més aquest poder a la història, fins a 120 vegades. 

Davant de l’immobilisme ferri del Consell de Seguretat, el Vicerector de la UPF exposa que s’haurien de buscar fórmules com “l’ampliació de membres a 24 i la substitució d’algun d’ells” però veu difícil l’eliminació del dret de veto perquè “cap país dels cinc permanents voldrà perdre influència”. Així doncs, Pablo Pareja proposa que quan alguna resolució sigui vetada hagi de “ser ratificada per dues terceres parts de l'Assemblea General” o el dret de veto compartit per tal que “no sigui suficient que un dels membres voti que no, sinó que com a mínim 3 dels 5 que són permanents hagin de votar en aquesta direcció”. 

Per contra, l’investigador sènior recorda mesures procedimentals proposades per França com “no deixar utilitzar el dret de veto quan hi ha massacres massives de persones o situacions de vulneracions de drets humans amb impacte humanitari”. 

Debilitats 

Una de les principals debilitats que pateix l’ONU és la manca de fons. El pressupost per aquest any ascendeix a 3.400 milions de dòlars i s’han de sumar els 6.000 milions que costen les operacions de manteniment de la pau. En total, les dues partides costen 9.400 milions. Aquestes se sufraguen amb les aportacions dels seus membres, calculades en funció de la seva població i potencial econòmic. Per aquesta raó, els Estats Units són el seu principal contribuent amb un 22% del total i la UE en global un 30%, mentre que el mínim està fixat en 0,001%. 

En paral·lel, l’organització no ha pogut impedir l'esclat i el desenvolupament d’importants guerres al llarg de la dècada. Una de les febleses més evidents és en la manca d’una força necessària per limitar els impulsos de certes nacions. Per instància, la guerra de l’Iraq, que va iniciar l’Administració Bush fent ús de l’aparell bèl·lic i institucional dels Estats Units, va ser declarada il·legal per Kofi Annan, llavors secretari general de l’ONU. Les Nacions Unides van votar en contra de la guerra, però la posició no va servir per aturar la primera potència mundial gràcies al seu veto al Consell de Seguretat. 

Un casc blau al Líban (Mohammed Messara, EFE) 

Així mateix, en altres casos, s’ha criticat la presumpta corrupció de l’ONU, per la manca d’esperit democràtic, o per la problemàtica a l’hora d’exercir els vetos. En aquesta línia, el professor agregat en Relacions Internacionals de la UPF explica que en el seu dia les Nacions Unides no es van crear per “ser una organització referent en la defensa de la democràcia i més quan existeix el Consell de Seguretat”. Pareja obre el debat que qualsevol país tingui un vot a l'Assemblea General independentment “dels 1.400 milions de l’Índia o els milers d’Andorra”. “Té un dèficit democràtic important, però no vol dir que no ho sigui”, conclou. 

Per no “fer pensar a la gent que l’ONU és una talking shop”, Grassa reivindica que cal “forçar l’opinió pública per reclamar canvis en l’organització”. En el futur, el professor honorari de la UAB recalca que el risc de 3a GM és “molt baix” exceptuant “l’ús nuclear” i justifica que la força només s’hauria “d’utilitzar segons els principis de la Carta de Nacions Unides, seguretat col·lectiva i legítima defensa”.  

La particularitat d’Israel 

L’ofensiva militar israeliana a Gaza i al Líban sembla no estar sota el paraigua de les Nacions Unides. En nombroses vegades ha desobeït una gran quantitat de resolucions. Una situació que es deu al fet que si un país no vol complir amb una resolució de l’ONU dependrà de qui sigui l’òrgan que l’hagi formulat. En el cas que provingui de l’Assemblea aquestes no són vinculants, com les declaracions de principis, mentre que si són del Consell de Seguretat dependrà en quin marc s’hagi adoptat la resolució. 

Pareja remarca que si “s’adopten en el marc del capítol sis, no comporten l’ús de la força”, com mesures diplomàtiques o embargament econòmic, mentre que si la resolució afecta el capítol setè “les Nacions Unides podrien utilitzar l’ús de la força i expulsar a aquell país de l’organització”. Cal recordar que la majoria de les resolucions que ha adoptat el Consell de Seguretat al llarg dels anys sobre el conflicte d’Israel s’adopten en el marc del capítol sisè. 

La màniga ampla cap a Israel ha portat a membres que representen les Nacions Unides a patir quatre atacs en dos dies a posicions dels cascos blaus al sud del Líban, amb dos soldats ferits. Uns incidents que segons Pareja tenen com a objectiu evitar que “els cascos blaus siguin testimonis de l’ofensiva contra Hezbollah” i “obliguen l’ONU a apujar el to i contribuir a l’escalada retòrica al Pròxim Orient”.