Independitzar-se, trobar un pis i poder pagar-lo s’ha convertit en un dels grans reptes per a una generació que, cada vegada més, veu com el preu de l’habitatge condiciona les seves decisions. La crisi no afecta tothom de la mateixa manera: mentre alguns busquen una habitació que puguin assumir, d’altres no poden fer front a una pujada del lloguer o es veuen obligats a tornar a casa els pares.

Aquesta és una selecció de 10 cançons per recórrer, pas a pas i cançó a cançó, aquest viatge. Un recorregut que comença amb la il·lusió de marxar del niu i acaba als carrers reivindicant el dret a l'habitatge, però que pel camí passa per pisos compartits, pujades de lloguer, desnonaments i famílies que intenten mantenir casa seva. 10 cançons per explicar una mateixa crisi a través d’històries diferents i, sovint, situades a costats oposats de la mateixa porta.

1. Bon dia - Els Pets (1997)

Comencem amb la cançó per antonomàsia dels dissabtes al matí. Quants cops ens hem aixecat al ritme del Bon dia dels Pets? 

És un dissabte de maig i, sí, realment fa un bon dia: sol, bona temperatura i cel blau. Però... és del tot necessari posar a tot drap aquesta cançó als altaveus del menjador a les vuit en punt del matí? 

Acabes de tornar fa tot just un parell d’hores del que ara en diuen afterwork. El cap et ressona, et dona voltes i, per molt que estimis els Pets, estàs fartíssim del Bon dia. Surts de l’habitació arrossegant els peus i trobes la teva mare i el teu pare, que ja han tingut temps d'anar a córrer, mentre esmorzen tan feliços i es preparen un suc de taronja natural. En aquell moment, t'adones que estàs a un pas dels 30 i ja va sent hora de deixar el niu. 

2. Welcome to the jungle - Guns N' Roses (1987)

Un cop decidit que marxes de casa comença el drama. Welcome to the Jungle de Guns N' Roses (1987) és la composició ideal per a escoltar quan t’endinses al món de l’habitatge. Descarregar aplicacions com Idealista, Fotocasa o Habitaclia al so d'aquesta cançó té un toc poètic. Ja ho diuen, que “qui avisa no és traïdor”, però si em permeteu el joc de paraules, buscar pis és la veritable jungla on tot s’hi val.

3. Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa (1975)

La següent en la llista és l’obra de Jaume Sisa: Qualsevol nit pot sortir el sol. Has acabat el viacrucis de la cerca de pisos i les mudances i per fi estàs instal·lat, ets feliç. En aquell moment penses que allò de Welcome to the Jungle devia ser només un miratge de la teva percepció. Tens llibertat absoluta, festes i visites constants. Un dia hi convides un company de feina, l’endemà els amics de l’escola, després és el torn dels que has conegut al gimnàs. Un a un passen tots els teus coneguts pels humils 60 m². Arriba un moment que t’adones que tothom ha vist el pis tret de la teva família, així que t’ofereixes a organitzar la pròxima trobada familiar. El teu càlcul inicial és de 15 persones, però la realitat no triga a desbordar-te.

De sobte apareixen els cosins segons de França, a qui feia tres anys que no veies. Tornes al menjador i la teva mare et fa deixar la porta oberta perquè encara falten els Robert, l'àvia i les seves amigues, que també tenien curiositat per veure el pis del net. 30 minuts més tard, al teu menjador de 15 metres quadrats ja no hi cap ni una agulla. Resignat davant del panorama, poses a l’altaveu Qualsevol nit pot sortir el sol. No et pots sentir més identificat que quan sona: “Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú.”

4. I Want to break free - Queen (1984)

La festa ja s'ha acabat. Tothom t’ha felicitat per la nova casa i t'has acabat perdent entre tants compliments. Que si el pis té una orientació est ideal per tenir llum al matí (és un interior sense ni una sola finestra a l'exterior), que si el menjador té un aire neoclàssic molt romàntic (els mobles no es canvien des del 23, però no el 2023 sinó 1923)... En realitat, tu ja no saps si el pis està bé o si simplement no has trobat res millor. Sempre has admès que no hi entens res d'interiorisme, de fet, amb prou feines coneixes l'IKEA, i més aviat perquè s’hi menja a bon preu, i no pas pels mobles.

Però la crua realitat no triga a picar a la porta: una de les teves companyes us anuncia que ha de marxar perquè la seva part del lloguer ja és inassumible. La notícia deixa un silenci incòmode al pis i una sensació agredolça. Tot i així, la ressaca no perdona i la pica no es buida sola, abans que la tristesa s'apoderi del matí, toca encarar la muntanya de 27.000 plats i coberts si no vols sumar-hi una bona esbroncada. 

Així doncs, decideixes que ha arribat el moment de posar els altaveus al màxim i començar a escoltar l’himne per excel·lència que sona quan s’ha de fer dissabte: I want to break free. Sospires amb una barreja de resignació i humor, i comences a cantar: "I can't get used to living without. Living without, living without you. By my side. I don't want to live alone, hey." Tot i que et costi admetre-ho, l’estàs dedicant a la teva mare.

5. Buitres - PELIDEMIEDO (2026)

Tota història té dues cares. Perquè mentre tu pateixes per pagar la teva habitació i la teva companya per intentar buscar un nou sostre, a l'altre costat de la ciutat existeix una realitat completament diferent. Canviem de barri, de classe social i de perspectiva.

“Tia, literal que soc jo”, li diu a la seva amiga mentre fa un glop al seu Iced Matcha. Li ensenya la cançó de PELIDEMIEDO i li repeteix que mai no s'havia sentit tan identificada amb una lletra. Després d'això, dona pas a explicar-li el seu drama de la setmana. 

Li explica, indignada, que la gent es mou purament per interès. El tema és que a un dels seus pisos (té tres edificis a l'avinguda Diagonal, quatre al carrer d'Aragó i un a prop del Diagonal Mar) li han demanat una pròrroga del lloguer. Parlen d'un piset de 45 m² on viu una família amb tres nens, a qui els acaba de pujar la quota 350 euros. "Ara ploriquegen que no ho poden assumir", li diu a la seva amiga. "L’única solució que tinc és portar-los a judici", afirma.

Enfadada, debat amb la seva amiga que després diran que els "voltors" són els grans fons d'inversió com els del seu pare, no aquestes famílies que volen viure de gorra. De debò, la gent té una cara increïble: què es pensen, que són una ONG?

La seva amiga li dona la raó i afirma contundentment que avui dia la gent no vol treballar, que tothom és molt mandrós. Entre drama i drama, la cançó Buitres de PELIDEMIEDO ha deixat de sonar i s'adonen que, si no surten ja, arribaran tard a la classe de pilates al David Lloyd... Són les 11:30 h d’un dimarts. 

Al final tenien raó: de debò la gent no treballa.

6. Eye of the Tiger - Survivor (1982)

La banda sonora que acompanyava el famós Rocky Balboa a la gran pantalla és idònia si ets un policia que s’està preparant per executar un desnonament. Vas a un combat. Ideal per sortir motivat i repartir uns cops amb la porra. 

Mentre ets a la dutxa abans d'anar cap a la feina, tanques els ulls i t’imagines que ets Sylvester Stallone pujant les famoses escales del Museu d'Art de Filadèlfia. T’estàs posant a punt per al teu combat. Rocky vs. Apollo Creed o tu, Ramon, agent de la BRIMO, contra la família amb tres fills. No saps quin combat serà més memorable. Difícil elecció, tots dos seran èpics.

Es confirma, doncs, el que ja sospitàvem: vius en una pel·lícula.

7. The Man who can’t be moved - The Script (2008)

“I'm not moving, I'm not moving…”. Encara que originalment és una cançó de desamor sobre algú que es nega a moures del lloc on va perdre el seu amor, el tema es pot extrapolar perfectament a la banda sonora de la resignació i la impotència: l'obra ideal per a quan et volen fer fora de casa. La mateixa lletra ja ho avisa: “Policeman says: Son, you can't stay here”.

Llàstima que en el teu cas no tens al davant un agent comprensiu, sinó al policia Ramon amb Eye of the Tiger ressonant-li al cap. Ha vingut a buscar el seu combat èpic de dimarts al matí i tu, que ets un jove que l'únic que intenta és defensar el dret bàsic a un sostre per a la teva família, no tens gens de ganes de barallar-te.

Aleshores prems el play a l'obra de The Script, tanques els ulls i t'atures a la porta del pis de 45 metres. Mentrestant, a la part alta de la ciutat, la teva arrendatària demana un altre Iced Matcha celebrant que per fi s'ha fet “justícia”.

8. Dejala que vuelva - Piso 21 feat. Manuel Turizo (2018)

Aquesta serenata està dedicada als afectats silenciosos per la impossibilitat d’emancipació dels joves: els seus pares. La protagonista d'aquesta història és, precisament, la companya de pis que acaba de fer les maletes. Després que l'arrendador li pugés el preu de l'habitació no li ha quedat cap més opció que demanar auxili a la xarxa familiar.

“Déjala que vuelva”, li diu la mare al pare d'aquesta noia que ja voreja els 30 anys. “Volverá, como la primera vez”. “Ella conoce solita el camino”, respon el pare, resignat davant la idea d'haver-la d'acollir de nou. Ja va sent hora que faci la seva pròpia vida, pensa.

Tot i veure la situació de la seva filla, ell continua votant els partits que tracten l'habitatge com un bé de mercat i no pas com un dret fonamental. “Si jo m’ho vaig treballar, que ella s’ho treballi”, assegura convençut. El que no acaba d'entendre és que el context ha canviat radicalment i que la pressió del mercat ja no deixa cap marge.

I així, i al final per la insistència de la mare, la filla torna a creuar la porta de casa dels pares.

9. La Pili - 31 FAM (2025)

Passats tres anys d'aquella festa inaugural al teu pis, la pujada de lloguer t'ha tornat a la realitat i no t'ha quedat més remei que fer les maletes. Amb La Pili i la frase de “He tornat a casa” t'anuncies abans d'entrar de nou al pis dels teus pares. Al so de 31 FAM, tancat a la teva antiga habitació, et pots anar posant al dia amb tot el barri mentre recuperes el temps perdut durant el teu servei militar obligatori, modernament conegut com a independitzar-se. 

Et resignes, et serveixes un suc de taronja natural i, exactament a les vuit en punt de dissabte al matí, comença a sonar de nou el Bon dia d'Els Pets. El cercle s'ha tancat.

10. LO QUE LE PASO A HAWAii - Bad Bunny (2025)

Un cop patit tot aquest procés i instal·lat de nou a l'antiga habitació de casa dels teus pares, per fi entens el sentit d'aquell Welcome to the Jungle inicial. Assimiles que, fins que no canviï l’estructura global del país, la situació no farà més que empitjorar. Et poses LO QUE LE PASÓ A HAWAii, de l’àlbum DeBÍ TiRAR MáS FOToS, i comences a encaixar totes les peces del trencaclosques.

Penses en els fons voltor, la multipropietat, l’especulació salvatge, el turisme de masses, la pèrdua d’identitat de la teva ciutat... i et replanteges si realment l’habitatge és un dret fonamental o un negoci per a uns quants. Comences a dubtar de tot, però, hi ha una cosa que tens clara: No vols que a Barcelona li passi el que li va passar a Hawaii. 

Així doncs, prens una decisió: agafes la tenda d’acampada de la teva època d'escoltes, baixes al metro més proper i te'n vas directe a plantar-la al bell mig de la Plaça de Catalunya. T’has convertit en un nou peó de la resistència.