Un dia al bus de campanya, en 10 cançons - Diari de Barcelona
La tardor ha arribat sense previ avís i, amb ella, el fred. Entre la crisi de l’habitatge, les manifestacions i els xàfecs imprevistos, ens hem plantat al novembre gairebé sense adonar-nos-en. Amb la vaga general ja al retrovisor i a menys de vint dies de les eleccions, totes les mirades apunten cap a les urnes. El compte enrere ha començat.
Divendres es va donar el tret de sortida oficial a la campanya electoral i, des d’aleshores, les declaracions creuades, els mítings i els passejos dels candidats monopolitzen l’actualitat. Però, com s’ho fa un periodista per sobreviure a aquest ritme infernal sense perdre els papers?
El Diari de Barcelona s’ha enfilat a l’autobús de la premsa per descobrir, a través de la mirada d’un dels seus protagonistes, quina banda sonora acompanya aquesta bogeria. De les lleganyes de primera hora a la cobertura del 72è míting del dia. Deu cançons imprescindibles perquè els periodistes aguantin el tipus i no perdin el seny durant una campanya electoral.
1. Good Morning – Kanye West
Dimecres, 7.45 h. Vas quinze minuts tard. Havíeu quedat a dos quarts. Arribes a passeig de Gràcia encreuant els dits perquè l’autobús no hagi marxat. Un cop a la parada, hi ha el bus, però cap periodista. Ets el primer a arribar. No saps per què et sorprèn: la puntualitat mai ha estat el punt fort del gremi.
Deu minuts després, el bus ja és gairebé ple. Només en falta un, el de sempre. No saps com es diu, però salta a la vista que té un peu a la jubilació. Fent honor a l’etiqueta de cunyat clàssic que li has penjat, puja amb un: “Bueno, lo primero de todo ¿cómo están los máquinas?”. Treballa en un mitjà català, tot i que mai li has sentit dir ni un “bon dia”.
Amb tothom a lloc, l’autobús engega cap a la primera parada del dia. Al ritme de Good Morning de Kanye West, el grup es va traient les lleganyes. És llavors quan apareix el graciós de torn, amb una energia insultant per ser les vuit del matí, i s’atreveix a versionar l’inici: “Good morning. Wake up, Mr. West, Mr. West, Mr. Fresh, Mr. By Himself, he’s so impressed”, substituint els noms pels dels companys que té a tocar. I així, d’aquesta manera tan estrambòtica, arrenca la teva jornada laboral.
2. Tokyo Drift – Teriyaki Boyz
Si hi ha res que apassioni un periodista tant com una exclusiva, són els jocs de paraules fàcils. Per això, en una jornada que exigeix ser ràpid i furiós, sobretot en plena campanya, era qüestió de temps que sonés Tokyo Drift.
La picada d’ullet a la mítica saga Fast & Furious és evident, però, com passa sovint, els jocs de paraules porten a malentesos. I en aquest cas, la víctima és el conductor. Per uns segons, l’home s’ha cregut Vin Diesel: s’ha saltat dos semàfors seguits i ha estat a punt d’intentar una derrapada. Decidiu entre tots canviar de cançó i, a partir d’ara, limitareu els jocs de paraules.
3. CAFé CON RON – Bad Bunny
Els periodistes i el cafè són com els capellans i les sotanes: un binomi inseparable. No et pots ni arribar a considerar un redactor si no tens una addicció severa a la cafeïna. La velocitat constant, l’exigència de la primícia i una actualitat que mai no espera fan impossible aguantar el dia sense el seu or negre. En una professió tan frenètica, aquests petits descansos són vitals per no descarrilar.
Per això, un cop enllestides les primeres cobertures del matí, quan a l’autobús comença a sonar aquest tema de Bad Bunny, sabeu que arriben els únics minuts de calma de tota la jornada. Això sí, l’únic que demaneu és no haver d’allargar la feina avui fins passades les dotze de la nit, perquè, com bé diu la cançó: “Por la mañana café, por la tarde ron”. I, pel bé dels lectors, més val que el rom no el toqueu ni amb un pal.
4. Work – Rihanna i Drake
De nou a l’autobús, i superada l’efímera pausa per prendre el cafè, la jornada laboral reprèn la marxa. El conductor canta pels altaveus les pròximes destinacions: seu del PSC, acte de Junts, Albiol al Fòrum… Com si recités una llista inacabable, va desgranant totes les parades del matí. Es preveu un dia fort.
Entre declaracions, mítings i seus de partit —i sempre al ritme de Work, de Rihanna i Drake— les hores s’esfumen. Sense gairebé adonar-vos-en, el rellotge ja marca les cinc de la tarda. Heu passat tot el dia “work, work, work”, i mai més ben dit.
5. I Will Survive – Gloria Gaynor
Un cop acaba de sonar la cançó de Drake i Rihanna, ets conscient d’una cosa: encara no heu pogut dinar. L’últim que t’has posat a la boca ha estat el cafè del matí, després del primer acte, i un assortiment de fruits secs d’un càtering que ja ni recordes a quin partit pertanyia.
Tens el cervell espès. Potser per la gana, potser pel cansament o potser per tot plegat. Et tremola l’estómac, vas estressat i tens ganes d’engegar-ho tot a rodar. En un rampell de lucidesa, però, mires al teu voltant i veus que no ets l’únic: tots els teus companys fan la mateixa cara de derrota. T’aixeques i li demanes al conductor si et deixa punxar un tema. Ell hi accedeix. Obres Spotify, apuges el volum al màxim i prems el botó de reproduir. La cançó és: I Will Survive.
De sobte, com per art de màgia, una energia contagiosa s’apodera del bus. Tothom canta a ple pulmó l’himne de Gloria Gaynor, perquè, en el fons, necessita convèncer-se que també sobreviurà.
6. Joderse la vida – Carolina Durante
Assegut al teu lloc i passada l’eufòria inicial de I Will Survive, el brunzit del motor i el rum-rum de l’autobús fan que et perdris en els teus pensaments. Tothom et diu que ho deixis. Treballar catorze hores diàries per arribar a final de mes amb l’aigua al coll és insostenible. Pares, amics i parella t’insinuen que viuries molt millor si fessis un gir i et dediquessis a la comunicació corporativa o al màrqueting. Que tot el que sacrifiques no val la pena: en altres sectors et guanyaries molt bé la vida. Ells no entenen que els diners mai han estat el teu motor.
Un sotrac del bus et torna de peus a terra. No saps quant temps ha passat ni cap on aneu. L’únic que saps és que “joderse la vida es lo más divertido”. Casualment, com qui no vol la cosa, als altaveus comencen a sonar les guitarres i la bateria de Carolina Durante.
7. DtMF – Bad Bunny
Entre una cosa i l’altra ja són dos quarts de vuit del vespre. No saps ben bé com ha volat el dia, però fa gairebé dotze hores que treballes. Just quan et penses que ja enfileu cap a casa, el conductor de l’autobús us avisa que hi ha una protesta convocada davant la seu de Vox. Tots directes cap allà. S’obren les portes del bus i en baixes arrossegant els peus; només tens ganes de plegar. Decideixes, doncs, enllestir la cobertura per la via ràpida: un parell de fotos, tres talls de veu i cap dins.
Un cop s’acaba la concentració, torneu tots al bus. Toca editar. Amb la peça ja redactada, et disposes a descarregar les imatges: només n’has fet dues. Quan les obres a l’ordinador, t’adones que estan totes dues desenfocades. No era cosa de la teva miopia. L’has ben pifiat i no saps què fer.
La ironia arriba al punt àlgid quan als altaveus de l’autobús comença a sonar Debí Tirar Más Fotos, de Bad Bunny.
8. SOY EL MEJOR EN ESTO – Julianno Sosa
Si d’alguna cosa pequen la majoria dels periodistes, és de manca d’humilitat. Costa d’admetre-ho, però és ben cert. No es pot ser perfecte, o això diuen, tot i que si li ho preguntessis a un redactor et respondria que potser ell sí que ho és. Però, vaja, tornant a l’autobús i al punt de la qüestió: un cop superat, gràcies a les agències d’informació, el drama de no tenir cap foto decent, et fixes en el company que seu al teu costat. Fa una cara de felicitat impròpia d’un dimecres a les nou del vespre. Per pur avorriment, li preguntes per què tanta eufòria.
Amb un gest d’arrogància, et gira la pantalla del portàtil i t’ensenya el seu titular: “Pluja de manifestants a Mitre”. Segons s’afanya a explicar-te, ha fet un joc de paraules perquè plovia i hi havia molta gent; d’aquí la genialitat. “Quina originalitat, mai s’havia fet aquest titular”, li deixes anar amb ironia, pensant en els milers de vegades que l’has llegit després d’un bon partit del Barça. “Soc molt bo en lo meu”, et respon ell. Tot seguit, es posa els auriculars i prem el play. Com que són de mala qualitat, s’escapa el que escolta: SOY EL MEJOR EN ESTO, de Julianno Sosa. Sens dubte, l’assignatura pendent dels periodistes és l’ego.
9. I jo pensant en quan vindràs – Pau Vallvé
Un cop assumit que lluitar contra els egos dels periodistes és una causa perduda, decideixes obrir el WhatsApp. Deu missatges i quatre trucades perdudes de la teva parella. Estàs ben fotut. No saps si tornar la trucada o fer com si no hagués passat res. T’armes de valor i prems el botó de marcar. Una veu enfadada et respon a l’altra banda.
Que on ets, que no hi ha dret a treballar fins tan tard. T’explica que, després de les seves rutinàries vuit hores de feina, la jornada se li ha allargat fins ara, passades ja les deu de la nit. Ho saps: cada paraula és un dard. No hi eres. A dos quarts de nou li ha tocat anar a recollir el vostre fill d’una de les seves vint-i-set extraescolars. Mentre t’enumera tot el drama de la tarda, t’adones que t’havies oblidat completament que avui en tenia. No saps si els dimecres toca xinès, anglès, francès o música. El teu fill és polifacètic; ha d’estar preparat per al futur, penses. Un petit detall que se t’escapa és que tan sols té set anys.
Enmig d’aquests pensaments tornes a la realitat. Ara t’explica la batalla del sopar i que no s’ha volgut menjar el peix. Allà, envoltat d’aquest tetris d’horaris i del silenci que ara regna al vehicle, assimiles que els que aneu asseguts en aquests seients no sou els únics que patiu les conseqüències d’uns horaris indecents. Per un segon penses en la ironia de tot plegat: et creies que eres l’única víctima de la campanya, però de sobte veus que, com a tot arreu, hi ha unes víctimes silencioses.
No pots evitar imaginar quantes famílies deuen estar en la mateixa situació. Aquesta vegada, potser perquè has passat el dia envoltat de música, et ve al cap una cançó de Pau Vallvé. Per pur esgotament, no demanes que soni pels altaveus. Connectes els auriculars i, en la quietud absoluta del bus, deixes que arrenqui la seva guitarra. A quantes llars sembla que el món se’ls en va a la merda, i ells pensant en quan vindràs. Tanques els ulls i dediques aquesta cançó a tots els afectats silenciosos de la precarietat periodística: les vostres famílies.
10. És hora de tornar casa – Txarango feat. Ciudad Jara
Sense ni adonar-te’n, s’han fet les onze de la nit. A l’autobús hi regna un silenci sepulcral. Estàs destrossat. La calma del moment es trenca de sobte al ritme de Txarango. “És hora de tornar a casa”, anuncia el conductor. Una eufòria continguda s’escampa pel bus: un dia més és un dia menys. Mires el rellotge i fas càlculs. Entre una cosa i l’altra, no seràs al llit fins passades l’una. L’autobús us deixa al mateix punt on us ha recollit, ben a prop del centre. Allà agafes l’N24, que et deixa al costat de casa.
Obres la porta del pis i et deixes caure directament al llit. Tot just toquen la una. Havies calculat bé. L’esgotament és tal que ni t’has posat el pijama. Ja amb els ulls tancats i tapat amb la manta, et colpeja la sensació d’estar atrapat en el dia de la marmota. D’aquí a sis hores tornaràs a ser dins d’aquell bus escoltant el típic: “¿Cómo están los máquinas?” de bon matí. Portes menys d’una setmana de campanya i ja odies Good Morning, de Kanye West. Només desitges que arribi el 30 de novembre. Això no hi ha sou que ho pagui.






