Parlar del Sónar és parlar de l'evolució de la música electrònica contemporània. Des de la seva primera edició el 1994, el festival barceloní ha estat molt més que un espai de concerts: ha estat un laboratori creatiu, un punt de trobada entre tecnologia i art i un radar capaç de detectar, abans que ningú, els sons que acabarien transformant la cultura global.

Al llarg de més de tres dècades, pels seus escenaris han passat els noms més influents de la música electrònica, des dels pioners que van definir el gènere fins als artistes que han revolucionat les pistes de ball de noves generacions. Moltes de les seves actuacions han transcendit el simple directe per convertir-se en moments històrics, gravats en la memòria col·lectiva de milers d'assistents.

Aquesta selecció de deu cançons és un viatge per aquesta història. De l'avantguarda minimalista de Kraftwerk al techno espiritual de Jeff Mills, del French Touch de Daft Punk a l'experimentació infinita d'Aphex Twin, passant per la sensibilitat de Massive Attack o l'impacte generacional de Skrillex. Deu himnes que no només han marcat una època, sinó que simbolitzen la relació única entre els seus creadors i un festival que ha contribuït decisivament a convertir Barcelona en una de les capitals mundials de la música electrònica.

Perquè hi ha cançons que omplen una pista de ball, i després n'hi ha d'altres que expliquen la història d'un festival. Aquestes deu formen part de la banda sonora eterna del Sónar.

1. Acid Eiffel – Laurent Garnier

Publicada el 1993 sota el projecte Choice (al costat de Shazz i Ludovic Navarre, àlies St Germain), Acid Eiffel és una obra d'art del tecno atmosfèric. A diferència de l'acid tecno dur de l'època, aquesta pista és un viatge hipnòtic de més de vuit minuts en què una línia de sintetitzador 303 sona de manera melancòlica sobre una sèrie de cordes profundes i elegants. És tecno amb ànima de jazz.

La història de Laurent Garnier i el Sónar és una de les més boniques de la música de club. Va punxar en la primeríssima edició del festival el 1994, quan el Sónar de Nit se celebrava de forma més íntima i l'escena barcelonina començava a forjar-se en clubs com la Sala Apolo. Garnier va passar de ser un DJ de club a convertir-se en una llegenda viva i en el closer de les edicions més mítiques del festival. Acid Eiffel és el reflex d'aquest viatge: un so underground que va néixer en la foscor dels clubs de principis dels 90 i que, gràcies a l'obstinació de pioners com ell i festivals com el Sónar, va acabar transformant-se en cultura contemporània respectada a tot el món.

2. Spastik – Richie Hawtin (Plastikman)

Llançada el 1993 sota el seu àlies Plastikman, Spastik és una lliçó magistral de minimalisme subversiu. No hi ha melodies, no hi ha acords; només una caixa de ritmes Roland TR-808 amb redoblaments metàl·lics frenètics i una tensió que s'estira fins a l'infinit. És l'esquelet del tecno portat a la seva màxima potència física.

Richie Hawtin és l'artista internacional que més vegades ha actuat en la història del Sónar. La seva relació amb el festival no és de simple contractació, és simbiòtica. Hawtin l'ha utilitzat com el seu laboratori global per a testar tecnologies (com el sistema Final Scratch o els seus xous ENTER. i CLOSE). Cada vegada que sona Spastik al festival barceloní, el canadenc sol deconstruir-la en directe usant maquinari, convertint la pista en un bombardeig sònic que defineix l'esperit de constant evolució tecnològica del festival.

3. The Bells – Jeff Mills

Publicat el 1997, The Bells és l'himne nacional del tecno de Detroit. Construït sobre un bucle obsessiu de sintetitzador amb un so similar a unes campanes industrials, la pista corre a unes revolucions vertiginoses. És música abstracta, futurista i espacial que no ha envellit ni un sol dia.

Jeff Mills és el xaman del Sónar. El festival ha estat l'escenari europeu on The Wizard ha desplegat els seus sets més icònics a tres plats i la seva mítica caixa de ritmes TR-909 tocada en viu com si fos un instrument de percussió clàssic. En múltiples edicions, tant al Sónar Dia com en els tancaments del Sónar Nit, el moment en què Mills introdueix el loop de The Bells es converteix en una catarsi col·lectiva. És el recordatori que l'electrònica de club pot ser tan imponent i seriosa com la música clàssica.

4. Around the World – Daft Punk

Inclòs en el seu revolucionari àlbum debut Homework (1997), aquest tema és un miracle de la producció. Amb una línia de baix d'herència disco, un ritme house infecciós i l'ús mestre del talkbox repetint únicament la frase "Around the World" exactament 144 vegades (en la versió de l'àlbum), els francesos van crear un bucle perfecte del qual és impossible sortir.

El 1997, una joveníssima parella de francesos va pujar a l'escenari del Sónar sense els seus mítics cascos de robots, portant només sintetitzadors i caixes de ritmes analògiques. Aquella actuació és considerada un mite fundacional del festival. Van presentar Around the World davant una massa que va descobrir en aquest instant el French Touch i la mutació moderna del house. Aquest directe va canviar les regles del joc i va consolidar el Sónar com el festival radar indispensable per a caçar els fenòmens destinats a dominar la música global en les dècades següents.

5. The Model (o Das Model) – Kraftwerk

Originalment publicada el 1978, aquesta cançó és la pedra angular del synth-pop modern. En una època en què el rock dominava el món, quatre alemanys van demostrar que els sintetitzadors analògics i les caixes de ritmes podien construir melodies amb ganxo, fredes però estranyament emotives, capaces d'assaltar les llistes d'èxits de tot el planeta.

Kraftwerk representa la gènesi del festival; sense ells, el concepte de "música avançada" no existiria. Van debutar el 1998, però la seva actuació al Sónar 2013, celebrant el 20è aniversari del festival, va quedar gravada amb lletres d'or. Veure el pavelló sencer del Sónar de Nit amb ulleres 3D, mentre els visuals vectorials suraven sobre els caps del públic i sonaven les notes minimalistes de The Model, va ser el pont perfecte entre l'arqueologia de l'electrònica i la tecnologia del futur. Un moment d'absolut culte.

6. Born Slippy (Nuxx) – Underworld

El que va néixer com una cara B experimental va acabar convertint-se en el so d'una era gràcies a la pel·lícula Trainspotting (1996). La combinació d'aquest acord de sintetitzador inicial suspès en l'espai, la línia de baix trenca-pistes i el fraseig inconnex i hipnòtic de Karl Hyde cridant "Lager, lager, lager" va capturar a la perfecció l'eufòria i la decadència de la cultura de club dels noranta.

Underworld representa el format live electrònic definitiu al festival. Han trepitjat els escenaris principals del Sónar en diverses ocasions, aconseguint una cosa màgica: connectar als nostàlgics de les raves originals amb les noves generacions de clubbers. Quan els primers acords de Born Slippy ressonen al gegantesc recinte de Fira Gran Via, el festival es transforma en una marea humana flotant. És la màxima expressió del Sónar com un espai de comunió generacional.

7. Selección Natural – Oscar Mulero

Selección Natural desplega una tensió constant amb una atmosfera fosca, hipnòtica i profundament immersiva. Els ritmes industrials avancen amb precisió, creant una sensació de moviment implacable i contingut. Les textures sintètiques evolucionen de manera subtil, aportant profunditat sense perdre intensitat. És una peça que combina contundència i minimalisme, representativa del so d'Oscar Mulero en l'àlbum Grey Fades to Green.

Oscar Mulero és la punta de llança de l'electrònica espanyola i la seva història corre paral·lela a la del Sónar des dels anys 90. Mulero va demostrar al públic internacional que a Espanya no sols es consumia electrònica, sinó que es produïa al més alt nivell de l'underground mundial. Els seus sets al Sónar són càtedres de mescla i tècnica. Col·locar un track quirúrgic i fosc com Selección Natural en els escenaris del festival és la signatura de Mulero: hipnosi pura, serietat absoluta i un respecte reverencial per la cultura del tecno sense concessions comercials.

8. QKThr  – Aphex Twin

Llançada originalment el 2001 sota el títol Penty Harmonium en el titànic àlbum Drukqs, aquesta breu peça instrumental és una anomalia fantàstica. Tocada amb un harmònium, té un so el-fi, analògic i melancòlic que evoca una fira antiga o una capseta de música trencada. En els últims anys, les xarxes socials (especialment TikTok) la van rescatar, convertint-la en la banda sonora de mems existencials, melancòlics o surrealistes.

Encara que ara sigui un fenomen viral d'internet, aquest track pertany a la ment de Richard D. James (Aphex Twin), un dels artistes més revolucionaris, esquius i venerats de la història de la música electrònica, i un tòtem del IDM (Intelligent Dansi Music) que el Sónar va abanderar des dels seus inicis. Les escasses visites d'Aphex Twin al Sónar són fites històriques. Els seus directes són assalts sensorials de soroll, làsers salvatges i pantalles que deformen les cares del públic en temps real. Que un artista capaç de desfermar el caos absolut en un festival massiu signi també una miniatura bellíssima com QKThr resumeix a la perfecció l'esperit contracultural i lliure d'etiquetes que el Sónar sempre ha defensat.

9. Teardrop – Massive Attack

La joia de la corona de l'àlbum Mezzanine (1998). Construïda sobre el sample del batec d'un cor i una delicada línia de clavecí, la cançó s'eleva als altars de la música contemporània gràcies a la veu etèria d'Elizabeth Fraser. És una peça texturada, fosca, misteriosa i profundament emocional que va definir el so trip-hop de Bristol.

El Sónar no és només sabatilla i ball; també és introspecció, art visual i avantguarda política, tres elements que Massive Attack domina com ningú. Els seus directes al festival, tant a debut del 2004 com al 2014, han estat experiències gairebé cinematogràfiques, utilitzant pantalles gegantesques amb missatges polítics, dades en temps real i crítiques socials. Escoltar Teardrop en directe sota el cel de Barcelona és un dels moments més solemnes que es poden viure en el festival, demostrant que la música electrònica i el downtempo poden encongir el cor de 30.000 persones alhora.

10. Scary Monsters and Nice Sprites – Skrillex

Llançat el 2010, aquest tema va ser un terratrèmol cultural. Va trencar les estructures del dubstep britànic clàssic per a injectar-li una dosi massiva d'agressivitat metalera, distorsions vocals estridents (el famós sample "YES, OH MY GOD!") i uns drops de freqüències greus que rebentaven altaveus. Era música de club accelerada, rebel i carregada d'una energia punk digital.

L'impacte de Skrillex al Sónar va suposar l'obertura del festival a la cultura de masses del l'EDM i el Bass Music americà a principis de la dècada de 2010. Encara que al principi els sectors més puristes miraven amb recel aquest vessant, Sonny Moore va demostrar a l'escenari principal del Sónar de Nit ser un autèntic prodigi de les mescles i un selector imbatible. El seu xou va injectar una energia jove, frenètica i suosa al festival, capturant l'esperit d'una nova generació de nadius digitals que entenien la festa com un remolí d'estímuls màxims.