“Dina Boluarte no pot seguir governant per sobre dels nostres morts”, sentencia Olinda Valdez, activista de la regió de La Libertad del Perú. Valdez fa setmanes que participa en les protestes, com moltes altres persones que han viatjat des de diferents punts del país per lluitar pels seus drets. Com moltes venen des de lluny, alguns col·lectius s'han organitzat per facilitar allotjaments a la capital i "facilitar que les persones s'hi quedin".

L’intent de cop d’estat de l’expresident Pedro Castillo el 7 de desembre del 2022, el seu empresonament i l’entrada a la presidència de Dina Boluarte han fet que els carrers de Lima i altres ciutats peruanes s’omplin de manifestacions, però també de violència i repressió. A la capital andina hi conviuen tots aquests elements, però Carolina Rodríguez, advocada per la Pontificia Universidad Católica del Perú, assegura que “el tractament que se’ls dona als manifestants en altres regions que no són Lima és realment inhumà”. Així ho mostra l’últim informe de la Defensoría del Pueblo, que reporta un total de 59 morts derivades de les protestes.

Rodríguez també assenyala que el govern “pretén culpar a la població sobre la falta d’inversió, de pau, d’aliments, seguretat i salut”. Segons l’advocada, el poder pretén "canviar l’angle de les coses, però no es tracta de culpa, sinó de com administrar un país i generar diàlegs”.

Durant els últims sis anys, han passat sis presidents diferents pel Perú, però Pedro Castillo és “el primer que ha irromput a l’escena política, representant tot allò que sempre havia estat oblidat al país”, informa Carla Samon, periodista corresponsal de l'agència EFE a Lima. Des del col·lectiu Zorras De Abajo, format per joves militants que prefereixen mantenir el seu anonimat per por a la persecució policial, exposen que “si la gent vol que hi hagi un canvi, han d’estar al darrere dels seus representants, involucrar-se en política”, i és per això que organitzen i dinamitzen la protesta des de baix. 

I és que, per elles, la nova presidenta no representa una gran part d’un Perú multicultural i divers. A més, defensen que el més important de Castillo és que la seva figura engloba “els sectors més empobrits i esclavitzats del Perú”. Encara que la detenció de Castillo s’hagi produït “dins els marges de l’ordre”, detalla Rodríguez, els peruans han sortit igualment al carrer.

Centre de Lima, 24 de gener. Micaela Valdivia Medina

Les demandes dels manifestants
L'assemblea constituent, el tancament del congrés, la restitució i alliberació de Castillo, una nova mesa directiva “i clarament, la renúncia de Dina Boluarte”, són els clams principals dels manifestants, enumeren des de Zorras De Abajo. De fet, la dimissió de la presidenta està recolzada pel 76% dels peruans segons l’Instituto de Estudios Peruanos, que no té cap tendència política. 

Quan Castillo queda destituït, Dina Boluarte assumeix el càrrec. Quan ho fa, "traeix els interessos del sud i la representativitat", denuncia l'advocada. "No només actua en contra de la seva pròpia paraula, sinó que, a més, ho fa aliant-se amb l’extrema dreta”, lamenta. Això no és ben rebut pels peruans, essencialment els del sud, i és el que porta a la demanda de renúncia de Boluarte. "S’han vist traïts i no està fent res per erradicar les bretxes socials”. 

La renúncia dels congressistes i la consecutiva crida a eleccions es dona a cada govern del Perú, puntualitza Rodríguez. La causa principal d’aquesta demanda és, novament, que “no existeix una representativitat real; no hi ha quotes indígenes dins el congrés, tampoc per a dones o persones amb discapacitat”. I això porta a una tercera demanda: la creació d’una assemblea constituent.

Salvador Martí, catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat de Girona i membre del Centre de Relacions Internacionals de Barcelona CIDOB, atribueix totes aquestes demandes a “un descontentament molt vinculat a la fallida d’un model econòmic que genera pobresa i discriminació”. Martí considera que el sistema polític i social del Perú “ha generat rebuig contra unes elits que solen ser classistes, racistes i blanques”, un fet que s’ha canalitzat en les manifestacions dels últims mesos.

Una Constitució dictada

La politòloga i militant d’esquerres al Perú Ana Luna explica que el reclam als carrers pel que fa a la Constitució surt de la necessitat de tenir “un exercici complet de drets, el que hauria de garantir un sistema democràtic, amb una representació real”. La Carta Magna peruana actual és del 1993 i va ser creada durant la dictadura d’Alberto Fujimori, un text que en l'actualitat "té molts buits i mancances”, assenyala Luna. De fet, Martí considera que “s’han de veure els orígens de tot aquest malestar des de la Constitució d’Alberto Fujimori, que va causar un creixement de la riquesa, però es va distribuir de forma molt desigual”.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Micaela Valdivia Medina (@micaelavalx)

 

“La mateixa Constitució no representa el país. Al preàmbul es parla d’un Déu totpoderós, però en canvi no es parla dels afrodescendents o dels indígenes”, puntualitza Carolina Rodríguez. El Perú és una nació diversa i multicultural, però l'advocada apunta que la Carta Magna “només està beneficiant a certs sectors de l'elit”. Es busquen algunes modificacions perquè “les persones se sentin representades d’alguna manera i evidenciin una igualtat d’oportunitats que sí que ha de constar de forma explícita”.

Violència policial
“La repressió a les regions ha estat bàrbara, no quadra amb la Constitució ni amb cap instrument legal”, reivindica Rodríguez, en relació amb la violència que s’està vivint als carrers des del desembre i que ja ha deixat més de mig centenar de morts. Tanmateix, hi ha molt contrast entre el nord i el sud; les protestes del sud estan més militaritzades i la policia està exercint molta més violència per tal de reprimir-les que no pas al nord, on s’organitzen marxes que no es veuen interrompudes per la policia. Al sud hi ha un nombre elevat de poblacions indígenes, mentre que el nord és una zona muntanyosa. 

L’activista Olinda Valdez lamenta que la premsa només cobreixi les protestes més violentes i que no hi hagi repercussió de les manifestacions pacífiques. A més, Valdez alerta de l’auge dels grups d’extrema dreta que irrompen les manifestacions per “fer contramarxes per deslegitimitzar les demandes de la població i atacar qualsevol símbol de memòria del país”.

Els periodistes també s’han vist afectats per aquestes repressions. S'han registrat més de 150 atacs a treballadors de mitjans de comunicació des del 7 de desembre, segons anuncia un informe de l’Asociación Nacional de Periodistas del Perú. La periodista Carla Samon aclareix que el gener “ha estat el mes amb més atacs, amb un total de 94, i la majoria han estat per part d’agents policials”. 

Lima, 28 de gener. Micaela Valdivia Medina

Sobre aquest fet, des de Zorras De Abajo denuncien que molts companys fotògrafs membres del col·lectiu han estat agredits: “Els han tret els mòbils, les càmeres i els han tirat perdigons”. Les militants defensen que ja no només es tracta d’agressions cap a manifestants, sinó que ara també ataquen la premsa independent. 

Rodríguez afegeix que la policia com a institució “no funciona i no està capacitada”, però que, a més, no està “legitimada davant la ciutadania”. Això fa que no existeixin procediments i protocols d’actuació.

Seqüeles colonials

Carolina Rodríguez alerta que el 50% de les morts durant les protestes són persones amb ascendència indígena directa. Malgrat que el Perú és un país amb més de 54 pobles indígenes i compta amb 48 llengües autòctones, Rodríguez denuncia que “la majoria dels mitjans de comunicació intenten silenciar les veus de les persones indígenes dient que ni tan sols han llegit la Constitució”.

“Existeix una idea de com ha de ser un indígena”, declaren des de Zorras De Abajo, “però quan un indígena pren el rol d’activista i de protecció dels seus drets, deixa de ser un individu atractiu i es converteix en un indi prohibit”. Des del col·lectiu denuncien el centralisme que hi ha al país, amb una Lima “colonial i emmurallada des de fa molt temps”. 

Centenars de manifestants que pernoctaven a la Universidad Mayor de San Marcos van ser detinguts, 21 de gener, Lima. Micaela Valdivia Medina

De fet, les activistes consideren que és injust que la gent de província deixi la llar i la feina per anar a Lima i protestar contra tot el centralisme i classisme que simbolitza la capital per trobar-se amb “una Lima plena de policies, on els ciutadans no surten a manifestar-se perquè han d’anar a treballar”. També argumenten que el principal problema de classisme i racisme que hi ha al país és degut al fet que a Lima “hi ha una elit que no vol dialogar, perquè explotar i no garantir drets laborals ja els va bé per enriquir-se”.

“Al Perú és molt fàcil que et titllin de terrorista pel simple fet d’exigir drets”, afegeix Carolina Rodriguez. Al país andí, el concepte terrorisme té una connotació molt racial, i l’advocada afegeix que “reclamar drets i no ser una persona blanca ni disposar de capital blanc t’atorga el nom de terrorista”. 

Així mateix, les activistes de Zorras De Abajo defensen que les persones amb més poder afirmen “que el terrorisme no s’ha acabat i que encara se l’ha de seguir combatent per tal de quedar-se al poder”. Aquesta acusació beu del conflicte intern que va tenir lloc entre els anys 1980 i 2000, quan Sendero Luminoso, un partit comunista revolucionari, va intentar enderrocar l'estat democràtic. 

El col·lectiu afegeix que no hi ha hagut justícia, ni reparació, després de molts anys de guerra interna i conflicte armat: “És un tema que segueix obert i l’Estat, les institucions, la policia i la societat en general anomenen terroristes a gent organitzada, treballadors, lluitadors socials”.

L'última empenta
No ha estat fàcil mantenir aquest ritme durant dos mesos, assegura Zorras De Abajo, perquè la militància és “una chamba a temps complet”. L’organització de les manifestacions, la coordinació de les donacions i el seu trasllat, la compra d’equips personals de protecció i els flyers per a les protestes, entre altres, són algunes de les tasques que estan duent a terme. 

El politòleg Salvador Martí apunta que la sortida més probable és convocar eleccions, tot i que no saben "si seran presidencials o si també serviran per crear una nova Constitució”. En aquest cas, Martí augura que dependrà “de la implicació real de tots els actors polítics i de la seva capacitat per pactar unes regles del joc que funcionin”, ja que el Perú, segons el politòleg, és una “societat molt trinxada i fragmentada, i en aquest context és difícil fer pactes”. 

28 de desembre, Plaza de Armas, Cusco. Micaela Valdivia Medina

L’advocada veu que els comicis no són la solució: “És un loop, un cercle que no para, perquè els mateixos que fan les lleis seguiran allà, és un sense sortida”. Tot i que Rodríguez també pensa que, a llarg plaç, s’està “regenerant un nou paradigma o un nou ser del que significa 'ser peruà'”.  

“La gent no es cansarà”, assegura Olinda Valdez, convençuda. “Tenim paralitzat el país i estem perdent milions, per això manen a buidar els carrers, però per ells això és matar persones”. Des del col·lectiu també auguren que “hi haurà bastant més caos per arribar a una sortida”, ja que segons les activistes, el govern “no té intenció de cedir davant davant la repressió, treure les forces armades del carrer i apropar la mà al diàleg”.