2024: l’any de l’urna - Diari de Barcelona
L’any 2024 promet emoció i canvi polític, en un curs que serà un amb més eleccions de la història i on 4.000 milions de persones d’arreu del món estan convocades a les urnes. A Espanya, amb Pedro Sánchez a la Moncloa afronta les eleccions gallegues (avançades), les basques i europees que mesuraran l’impacte de la Llei d’Amnistia i l’apropament a les forces nacionalistes i independentistes. Les successives convocatòries electorals dels últims anys havien anat erosionant el PSOE, que havia perdut gran part del poder autonòmic i municipal, i el 2024 podrà atorgar-li oxigen o bé, sumar més regions que exerceixin contrapoder. A la resta del món, l’ascens de l’extrema dreta dictaminarà les polítiques de la UE, Donald Trump optarà ser president de nou i Vladímir Putin es perpetuarà en el poder.
Galícia i País Basc
A Galícia és el Partit Popular qui juga a casa. Des de l’any 1981, els populars sempre van governar exceptuant les eleccions del 2005, succeïdes per quatre majories absolutes de l’actual president de la formació conservadora, Alberto Núñez Feijóo. El seu relleu, Alfonso Rueda, ha avançat els comicis al 18 de febrer en una estratègia per evitar l’erosió davant d’una esquerra que es presenta en tres partits (PSG, BNG i Sumar-Podemos Galícia).
El centre de la disputa se situarà a les circumscripcions petites de Lugo, amb 15 escons i Ourense amb 14. Aquestes províncies són fonamentals per a la victòria del bloc progressista o conservador, ja que es beneficien els partits més votats gràcies a la barrera electoral i causa que les formacions que no superin el 5% dels vots no obtinguin representació. En aquest sentit, el PP va demanar a Vox que no es presentés a Galícia perquè segons Miguel Tellado, vicesecretari d’Organització Territorial, “si hi ha votants de dreta que agafen la papereta de Vox li treu al PP per consolidar l’últim escó a les províncies”. Problemàtica que també ocorre a les esquerres, on la divisió de fins a tres partits pot passar factura i més encara si acaben concorrent quatre si les bases de Podemos Galícia voten en contra d’una coalició amb Sumar, que ha anunciat (sense primàries) que la seva cap de llista serà Marta Lois, gallega, persona de confiança de Yolanda Díaz i portaveu al Congrés.
El PP juga amb un avantatge que volen consolidar costi el que costi per mantenir un dels seus principals bastions històricament. Per aquest motiu, Alfonso Rueda va llançar un spot nadalenc que ell mateix protagonitza en un autobús per desitjar bones festes, on apareix l’expresident Mariano Rajoy i que va recollint passatgers mentre passa per una parada de fruita amb el lema “me gusta la fruta” i sense recollir a un doble que emula a Puigdemont amb un cartell de “Moncloa”. Tot i això, els resultats no es decidiran fins a l’últim escó.
A Euskadi, al juny es viurà un canvi de cicle independentment dels resultats. Els dos grans partits que es disputen la lehendakaritza, EH Bildu i PNB, han apostat per renovar els seus lideratges per captar més votants i guanyar els comicis. Els abertzales han optat per Pello Ontxandiano, i malgrat que el seu nom no configurava entre la primera línia del partit, la decisió busca atraure el votant jove amb un candidat que no té cap vinculació amb ETA. En no presentar a Otegi, EH Bildu segueix una estratègia de renovació de les seves files i allunyar-se de l’associació amb el terrorisme.
En les últimes convocatòries, l’esquerra independentista basca ha anat guanyant força, cosa que ha provocat que l’actual lehendakari, Iñigo Urkullu del PNB hagi anunciat que no es tornarà a presentar a les eleccions. Un canvi que arriba després que a les municipals del 28-M el PNB s’erigís altre cop com la força més votada, però reduís els vots respecte al 2019 i que el president de la formació, Andoni Ortuzar, assenyalés que veia els resultats “com un clar avís”. Ara, serà Imanol Pradales, que a l’escola va tenir a Urkullu de professor, qui intenti frenar l’avenç abertzale.

Andoni Ortuzar, Imanol Pradales i Iñigo Urkullu (EFE)
No obstant, cap dels dos partits, segons les enquestes, gaudirà de majoria absoluta i qui pot decantar la balança és el PSE. “Vinc dient fa molt de temps que el PSE no farà lehendakari al candidat d’EH Bildu i portaré aquesta decisió fins al final” va afirmar Eneko Andueza, líder dels socialistes bascos el passat 13 de desembre. Des del PSOE han deixat clar que tenen una aliança estratègica amb els nacionalistes i a les eleccions del 2020 ja van mostrar el seu suport a Urkullu, que va acabar sent investit gràcies als vots socialistes i va poder governar en el seu tercer mandat. Per tant, fórmules com les de l’alcaldia de Pamplona on EH Bildu i el PSN han pactat una moció de censura contra Cristina Ibarrola d’UPN queden descartades.
Europa i l'ascens de l'extrema dreta
El 9 de juny tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu, cita on el PP podria disminuir la influència del PSOE a la UE. Quatre anys enrere els socialistes van guanyar còmodament i van obtenir vuit europarlamentaris de diferència amb els conservadors, perjudicats per la concurrència de Cs i Vox. Encara que es pensi que aquests comicis tenen un marc estrictament europeu, no es jutjarà pas la presidència espanyola de la UE, sinó que s’acaben valorant les accions del govern nacional, es vota en contra o a favor del govern de torn i no tant les propostes sobre Europa. Els 59 escons assignats a Espanya ara passen a 61 i Carles Puigdemont amb tota certesa podria tornar-se a presentar mentre que ERC repetiria coalició amb EH Bildu aprofitant que són uns comicis amb una única circumscripció. Circumstància que també podria aprofitar Podem amb la candidatura d’Irene Montero, que posarà a prova la relació de forces amb Sumar i mostrar qui acaba sent el partit més votat de l’esquerra alternativa espanyola després de la ruptura de la coalició per part de la formació lila i passar a formar part del Grup Mixt al Congrés.
El context jugarà un paper clau a l’hora de determinar aliances a l’Eurocambra. El continent viu l’ascens de l’extrema dreta, als Països Baixos, amb la victòria de Geert Wilders, Itàlia amb el govern de Meloni, o altres on té una gran importància com Suècia o Hongria, governada per Orban. L’onada pot afavorir la seva propagació però no el seu objectiu inicial d’acabar amb la UE, sinó ara per canviar-la i bloquejar la legislació, nomenaments i polaritzar debats. L’extrema no busca sortir de la Unió, en el seu lloc, busca afavorir les sobiranies nacionals i “regular” la immigració. Algunes enquestes auguren el seu creixement, passant dels 60 escons actuals als 85 d’un total de 705. S’espera que el Partit Popular Europeu sigui el més nombrós i busqui pactar amb l’extrema dreta en una línia seguida pel seu líder Manfred Weber.

Pedro Sánchez i Carles Puigdemont al Parlament Europeu (EFE)
Fora de la UE, però molt important per Europa, està el Regne Unit, que podria avançar les seves eleccions a la tardor, sense esperar al final de la legislatura a principis de 2025. Els tories haurien perdut la seva popularitat per les festes durant la pandèmia de l’ex primer ministre Boris Johnson, les grans pèrdues econòmiques, el mal estat dels serveis públics i la construcció de presons flotants per part de l’actual primer ministre Rishi Sunak. Prova d’això són les eleccions parcials, on el partit conservador es va endur una dura derrota i que l’envien un clar missatge de cara a les pròximes eleccions generals. Previsiblement, les guanyarien els laboralistes amb el moderat Keir Starmer, que aproparia el seu país a la UE sense plantejar un reingrés.
Els Estats Units i eleccions en guerra
Si unes eleccions el 2024 són transcendentals, són les dels Estats Units al novembre. Donald Trump parteix com a favorit, en un context en què els republicans s’han apoderat de la majoria al Senat a més de la Cambra de Representants. Després d’enrenous judicials, el Suprem de Michigan permet al magnat presentar-se de nou, una decisió que contradiu la determinada per l’alt tribunal de Colorado i suposa una victòria legal de cara a la campanya presidencial. Trump va en cap a les primàries republicanes i a les presidencials, segons les enquestes, està per davant en quatre dels sis estats decisius per aconseguir la majoria.
La victòria de l’expresident suposaria un retrocés en la lluita pel canvi climàtic, que durant el seu mandat ja va sortir de l’Acord de París, una retirada d’EEUU dels conflictes internacionals, línia seguida pels republicans especialment el suport a Ucraïna, i restriccions a la importació o exportació generant de nou un augment d’aranzels en guerres comercials. També un major enduriment de la política de Washington amb la Xina, màxim rival, i molt pendents de les eleccions presidencials de Taiwan el 13 de gener, per si guanya el candidat independentista o el partidari de mantenir bones relacions amb el gegant xinès. El president de la Xina, Xi Jinping, va assegurar en el 130è aniversari del naixement de Mao Zedong que la reunificació amb Taiwan és “inevitable” i que succeirà “segurament” en un futur.

Composició fotogràfica en què apareixen Joe Biden, president dels Estats Units, i Donald Trump (EFE)
Els demòcrates avui dia no tenen clara la seva candidatura. Amb Biden, envellit i que acabaria el segon mandat amb 86 anys, s’optaria per a una renovació del lideratge per fer front a un candidat que mobilitzaria tot l’eix de la dreta i extrema dreta. Malgrat les grans mesures econòmiques de despesa pública els demòcrates no han aconseguit conservar el vot de molts ciutadans que van ser la base dels resultats del 2020, els joves i negres.
Finalment, a Rússia durant aquest curs també hi ha eleccions, encara que poc democràtiques. Alekséi Navalni, principal opositor a Putin, continua a la presó i ha estat desaparegut durant dues setmanes per acabar localitzant-lo en un mòdul remot de l’Àrtic. Vladímir Putin vol perpetuar-se en el poder i en el 2021 ja va firmar una llei que li permetria ser president de Rússia durant dos mandats més fins al 2036. En el sistema superpresidencial de Rússia on tots els poders recauen en el president, Putin té totes les de guanyar, però la participació, no el resultat, indicaran si els ciutadans el segueixen en la guerra contra Ucraïna, que hauria de tenir eleccions presidencials al març i legislatives a l’octubre. La guerra dificulta la celebració, però a Zelenski el preocupa no fer-les i el seu rol a la guerra l’ajudaria a mantenir-se com a primer ministre.






