Pere Joan Gelabert és professor i investigador de la Universitat de Lleida. A principi de juny va publicar els resultats d’un estudi que va fer amb un equip de la UdL en col·laboració amb la Universitat de Saragossa (Unizar) sobre l'abandonament de terres.

S'hi deia que el turisme, els esports de muntanya com ara l'esquí i les segones residències afavorides per les bones connexions viàries augmenten la probabilitat d'abandonament de terres agrícoles i pastures als Pirineus excepte a la zona de Navarra. Fenomen que fa un temps que preocupa els estudiosos del medi ambient.

Gelabert explica al Diari de Barcelona que la concentració econòmica en el sector terciari i la falta de subvencions porta, cada vegada, a una major taxa d’abandonament territorial.

Per què vau decidir iniciar aquest estudi? 
El fenomen de l’abandonament és conegut i estudiat, i vam intentar esbrinar quines variables estaven condicionant aquest abandonament. És un fet conegut i estudiat, però a escala local. Volíem conèixer quines variables actuaven a tot el Pirineu: si és homogeni, si hi ha zones diferenciades… Mirar una mica quins patrons podien haver-hi. Fer un anàlisi més de causalitat i no tant de descobriment, sabent que existeix, per què passa. 

En l’estudi parleu de l’abandonament dels terrenys agrícoles. Com es poden impulsar aquests territoris en els quals cada vegada hi ha menys a fer?
El que veiem és que aquesta gent, a part de tenir un greuge comparatiu en temes de productivitat agrària, després té en contra que les polítiques agràries no prioritzen aquestes zones de muntanya, sinó que ho fan en zones més productives com fons de vall, planes, zones que poden ser mecanitzables. Per tant, en alta muntanya tens que per la topografia és una zona on hi ha més erosió, on hi ha més dificultats per conrear. I, si hi afegeixes a aquestes dificultats que no tens els mateixos ajuts econòmics, doncs acabes tenint un greuge comparatiu amb altres zones que al final, en un mercat tan globalitzat, estan amb els preus per terra. Si tens més dificultats, ets menys productiu i a sobre no et subvencionen, no pots competir dins del mercat. I aquest és el principal problema. 

"Si tens més dificultats, ets menys productiu i a sobre no et subvencionen, no pots competir dins del mercat. I aquest és el principal problema"

Insteu el govern català a impulsar aquestes zones abandonades a través de subvencions o ajudes?
Sí, i també amb prioritzacions. Les subvencions existeixen, que es prioritzin. No cal crear-ne de noves, però en el repartiment es tingui en compte i afavoreixi més. Que faci de pal·liatiu a aquest desavantatge. 

Seguint les zones que estan més abandonades, destaqueu la zona est del Pirineu català. Per què passa més en aquesta zona i no en una altra?
En aquesta zona hi ha una activitat terciària que es menja la primària, el turisme, bàsicament. Són zones que estan molt ben connectades amb l’àrea metropolitana, i tota aquesta alta connectivitat fa que, per exemple, es pugui anar en un cap de setmana ràpid o anar i tornar en el mateix dia. Això fa que creixi l’activitat turística, i que per poder sobreviure, les persones decideixin deixar el camp i anar a treballar del turisme. Després aquest abandonament comporta uns riscs.

Quins?
Incendis, erosió del sol. En una capa que podria servir per produir més aliments, en els primers anys sense vegetació que fixi el sol, aquest s’erosiona i s’acaba perdent aquesta capa tan valuosa. Té un seguit d’efectes associats: que hi hagi bosc està bé, però s’apropa als pobles i ciutats del Pirineu i crea un espai vulnerable i pot portar problemes en zones urbanes. Tot això se’ns pot tornar en la contra. 

Però, els boscos poden anar bé, mediambientalment parlant, no?
Diuen que més arbres vol dir més fixació de carboni. Tanmateix, això també ho fan els cultius. I els cultius, per norma general, s’ingereixen, no es cremen. La fusta, tard o d’hora, si la tenim allà acumulada es cremarà, i tot el carboni que havíem fixat es tornarà a alliberar a l’atmosfera. És un debat una mica complex. Està bé que hi hagi bosc, però altres usos fan que sigui tot més compatible. I al final també, és cert que per la filtració de carboni, una herbàcia no filtra el mateix que un arbre. Tot i això, també és jove, perquè tota l’estona s’està sembrant i recol·lectant de nou i fa molta activitat.

"Està bé que hi hagi bosc, però altres usos fan que sigui tot més compatible"

Anant als incendis, l’abandonament del territori pot acabar portant-ne més? Hi ha alguna manera d’evitar-los en zones abandonades?
Si hi ha gestió i activitat agrícola fas rompudes dins del bosc, que acaba sent un tallafocs. Són espais productius econòmicament i després són tallafocs que acaben ajudant a l’extinció dels incendis i a què no s’escampin. Sobretot els cultius, que estan rodejant els pobles, acaben impedint que els incendis puguin apropar-se massa als pobles. Un dos en un: activitat econòmica i protecció. Si perdem aquestes zones perdem els dos elements junts. 

A l’estudi dieu que s’ha d’apostar per la recuperació de pràctiques agrícoles, sigui de forma tradicional o modernitzada. Hi ha alguna manera d’impulsar, des d’organitzacions territorials o locals, mesures perquè es torni a repoblar el territori?
Sí, però les polítiques agràries depenen de les comunitats autònomes i són les que realment estan en el mercat agrícola. Els ajuntaments tenen molt poc poder econòmic. La gran majoria no tenen capacitat tècnica ni econòmica per desenvolupar un projecte. Tot el que els ve de dalt, d’Europa, són coses que estan molt tancades amb unes línies de projecte. I al final pel Pirineu, i per les zones de muntanya, com que no són productives agrícolament, es prefereix apostar més pel turisme. Els ajuntaments poden donar facilitats, per exemple fent publicitat de terrenys, però no tenen prou força per canviar-ho. 

Les carreteres principals i les connexions amb l’àrea metropolitana, impulsen el turisme, però fan que baixi l’activitat agrícola. Hi ha alguna manera d’impulsar aquesta activitat, a través del turisme, per potenciar aquests territoris?
Hi ha hagut experiències en aquest aspecte; tanmateix, al final el turisme és molt estacional i acaba amb aquesta mena de productes d’alt valor, que només es poden vendre en temporada turística, que tenen un cost molt alt de producció i al final crees una marca, però de la que pot viure molt poca gent. No tot el territori. Seria un primer pas, però no la solució al problema. S’està competint amb zones planes molt més mecanitzades, on produir un quilo costa molt menys que a l’alta muntanya. Les planes tenen més ajuts, i la muntanya ho té més en contra. Per tant, és més fàcil marxar a treballar del qual hi ha més feina. És comprensible i no s’està criminalitzant a ningú. La qüestió ve de dalt, perquè no s’estan donant les oportunitats perquè la gent del territori pugui treballar en aquest sector. 

Llavors, quins problemes hi hauria en concentrar tota l’economia en el sector del turisme?
Hi ha un punt de resiliència econòmica, però això a tots els territoris, si es concentra tot en un únic sector, quan aquest fa fallida, cau tota la zona. Això es va veure clar amb la crisi de la covid, el turisme va tancar tot. Tanmateix, l’agricultura va seguir. Si hi hagués hagut una economia més diversificada, part de la gent del Pirineu hagués pogut seguir amb la seva activitat econòmica i no hauria estat tan devastador. 

"Si es concentra tot en un únic sector econòmic, quan aquest fa fallida, cau tota la zona"

A través de l’estudi hem pogut veure que aquest fenomen no és només català. A quins territoris més passa?
A Europa passa el mateix que aquí. És un fenomen, crec, que correspon més a unes polítiques econòmiques. Perquè si a Europa passa el mateix, el denominador comú que podem tenir amb aquelles regions no és mediambiental, està més relacionat amb les polítiques agràries. Això és el que els va impulsar a posar variables socioeconòmiques dins del model i que al final són les que han sortit. Perquè acaba sent una qüestió socioeconòmica i no tan ambiental o natural.

Això vol dir que les polítiques agrícoles s’haurien de fer en un àmbit més europeu?
A la zona de l’Europa de l’est està passant: quan surten del comunisme i entren al lliure mercat, en pocs anys comença a haver-hi un creixement de bosc brutal. Tot allò eren espais productius, però amb el canvi de sistema econòmic aquella activitat primària es va abandonant. Per això es veu que les causes no són ambientals ni agrícoles, sinó que responen més a un tipus de model econòmic. I aquesta va ser la nostra conclusió final.