27 de març de 1993. Concert d’Ovidi Montllor a Castalla, prop d’Alcoi. Com tot el que fa, és una barreja amarga i crua de sornegueria i solemnitat. Cap a l’hora i deu d’actuació, s’acomiada del públic mentre intercanvia somriures còmplices amb Toti Soler. Abandonen l’escenari per tornar uns segons després mentre el públic, burleta i eufòric, els demana allargar la festa. Una figura puja amb ells, parla momentàniament amb els músics i torna a baixar. El gest d’Ovidi no serà mai més el mateix. Mira endavant, compungit i anuncia: “S’ha mort Vicent Andrés Estellés”.

Veient el públic incrèdul, intenta repetir la frase, però no pot acabar-la. Un silenci sord i espès omple la sala. El trenca un eixordador aplaudiment i els primers versos de M’aclame a tu, escrits per Estellés. Plegada entre els versos, s’hi amaga l’ànima mateixa del poeta. Uns ulls humils i desperts que es miren el món amb incandescència, plens d'amor incessant per la vida.

Combinava la comprensió absoluta de la intimitat i el desbocament amb què Estellés va donar-se als altres, al país; al poble que deia ser. La seva és la poesia de la senzillesa aparent i de la profunditat evident. La poesia d’algú que escriu amb les paraules dels seus veïns allò que ningú ha dit mai.

Vicent Andrés Estellés va ser un líder social, un referent cívic, un roure nacional i segons Joan Fuster, el millor poeta valencià des d'Ausiàs March. També va ser, en paraules de la seva filla Carmina, "un pallasso bromista i un trampós".
 

Mesos abans, durant l’estiu del 92 —el dels Jocs Olímpics a Barcelona— morí a Sueca Joan Fuster. A les grades de l’Estadi Olímpic, Espanya celebrava el 500 aniversari del genocidi a Amèrica, i a fora la Guàrdia Civil detenia i torturava desenes d’independentistes catalans en el marc de l’Operació Garzón. El gener del 93, poc abans que Estellés, morí el mallorquí Josep Maria Llompart; i el 1995, un càncer li prengué la veu i la vida al mateix Ovidi Montllor. En cosa de tres anys, els Països Catalans van perdre alhora els seus màxims referents intel·lectuals i els seus més fervents defensors. 

"Va ser una sensació d'orfandat total" diu l’escriptora Núria Cadenes, autora del llibre l’Ovidi. "La meva generació, els nascuts als 70, vam arribar a aquestes figures a través de la cançó. Quan senties Els amants, amb els versos d'Estellés, deies: però això què és? Era d'una potència que els feia moderns per sempre", explica amb entusiasme Cadenes.

Això li recorda les complicacions que van viure a partir de la caiguda de la dictadura: "La seva força superava aquella mena de campanya sorda dels 80. Gent que s'havia servit del seu missatge durant els 60, trobava que els intel·lectuals eren una pedra a la sabata perquè ara ocupava les institucions i institucionetes."

Cadenes considera que eren figures "amb un abast enorme, cadascú per la seva banda, però que a més estaven interconnectades. No es presentaven com a savis a les altures, encarcarats i inaccessibles, sinó com a part del poble que feia la seva feina." En morir Fuster només tenia 22 anys, però en conserva el record ben viu. “Intentes consolar-te pensant que encara en queda l’obra, però és que Joan Fuster era l’oracle de Sueca. A casa seva, la gent hi anava a passar consulta. La gent, la cultura i el país sencer vam sentir una desprotecció esfereïdora”. 

Vides creuades

Potser cercant aquesta protecció, Vicent Andrés Estellés i Isabel Lorente Riba, pares de la Carmina, van fer oficiar la cerimònia de bateig al mateix Joan Fuster. "En realitat, el que va passar va ser que els meus pares volien batejar-me en català, i com que el mossèn era andalús, Fuster va oferir-se per fer la traducció. Qui sap si potser això anul·la l’oficialitat eclesiàstica", comenta Carmina amb el Diari de Barcelona entre rialles, que afegeix: "Tot i això, jo de petita sentia molta por de Fuster. Tu l’has vist? Tan alt, amb aquelles celles i aquell bigoti…". 

També era molt present l'Ovidi, a casa dels Andrés-Lorente: "Vivia a casa, jo ja no sabia si era amic o germà". Carmina parla amb especial emoció del dia de la mort de Franco: "Algú trucà a la porta i nosaltres no vam obrir. El pare no hi era i la mare havia patit molt durant el cop d’estat; no obríem mai a ningú. Finalment vam cedir i hi havia l’Ovidi. Com que no va trobar el meu pare, va dir que ja tornaria. La meva mare va sortir al replanell i va dir a l’Ovidi que era el seu sant, que volia convidar-lo a sopar. Ni sabíem que era santa Isabel nosaltres, no ho celebràvem. Vam menjar una amanida”, recorda Carmina, que els espiava d’amagat.

"Ovidi va dormir al sofà on dormia sempre, i de matinada, es va posar un barret i una saca i el pare se’l va endur. No sé on va anar, però el meu pare sabia on enviar-lo i com protegir-lo", explica la filla del poeta de Burjassot.

Jana Montllor Blanes, filla del cantautor d’Alcoi, ha tingut una experiència molt diferent. Va perdre el pare amb tan sols quinze anys, i ara lluita a través de la pel·lícula On eres quan hi eres? perquè els records d’infantesa no se li barregin amb l’enyorança col·lectiva. Després de la recerca i la feina feta, pensa en el seu pare amb la clarividència i tendresa dels Montllor.

"La relació que tenia el meu pare amb la poesia era absolutament política. Tenia molt clar que el fet és el mateix, els fotuts els mateixos, que hi havia una gent que n’oprimia una altra i que això calia comunicar-ho de forma aguda i precisa. Aquí la poesia era clau. Calia que la poesia fos del poble i no d’unes elits, que fos la seva arma i la seva joguina, una eina del dia a dia. I aquí es van trobar molt amb Estellés", diu Montllor Blanes al Diari. 

"La poesia d’Estellés era tan descarnada, i alhora tan implicada que el punt d’unió amb el meu pare era fortíssim. Estellés era el poble com no ho ha sigut gairebé ningú", diu Montllor Blanes amb admiració.

"El meu pare tenia molts llibres de poesia amb els que jo no havia sabut vincular-me. Quan va morir jo era molt jove i sentia que no m’interpel·laven. Va ser així fins que el vaig sentir recitar Estellés, llavors vaig poder accedir a tota una part d’Ovidi que se’m resistia" explica, satisfeta. I afegeix: "El meu pare m’agradava recitant poesia, però molt més recitant poesia d’Estellés".

Jana Montllor

El cas Llompart

L’eivissenc Isidor Marí Mayans va conèixer-los a tots: Montllor, Fuster, Estellés i especialment Josep Maria Llompart. Músic, sociolingüista, professor i exdirector del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de les Illes Balears, Marí duu mitja vida estudiant la llengua; i l'altra mitja defensant-la a través de l’Obra Cultural Balear, dirigida durant la Transició per Josep Maria Llompart.

Marí troba que "potser Fuster va aconseguir un ressò més general arreu dels Països Catalans, però a les Balears Llompart és una autèntica institució. Ja abans de la seva activitat política era una persona de molt prestigi cultural, però després encara ho va engrandir". Com Estellés, també va marxar de vacances aquell fatídic 1993.

L'eivissenc era responsable del Departament de Filologia Catalana en un moment d’una complexitat sense precedents: molts dels futurs professors de la seva disciplina, tot i ser catalanoparlants, no havien pogut estudiar en la seva llengua, calia "reciclar-los". "Aquí l’Obra Cultural Balear, amb en Llompart al capdavant, van ser cabdals. Sense ells, nosaltres hauríem tingut una capacitat molt menor", comenta Marí. Segons l’eivissenc, Llompart també va col·laborar en l’exigència al Ministeri d’Educació d'introduir el català a l’ensenyament. 

El seu convenciment era total. Explica Marí que en una manifestació per l'autonomia, un sector del públic va cridar "mallorquí, mallorquí, mallorquí", i ell va respondre amb "català, català i català!". Això aixecava molts enemics. A Llompart van pintar-li "Aquí un renegado traidor a España" a la façana; i Fuster va ser víctima d’un atemptat amb bomba l’11 de setembre de 1981. Mai ningú va ser detingut. "Aquestes accions venien de la frustració de saber que no podien guanyar. El que passa és que l’Estat els empara", diu Marí.

Carmina Andrés també ho recorda: "Vam rebre amenaces de tota mena, però mai vaig tenir por fins que van néixer els meus fills. Era la nostra manera de viure", diu tranquil·la i sincera. Amb la naturalitat de qui sap que no s’és res si no s’és poble.