Infants que necessiten família i pares disposats a fer-se'n càrrec. Una vida de fortuna pels adoptats? O de dubtes i traumes constants? Per xarxes es comença a coure la desmitificació de l'adopció com a procés de salvació de l'infant que tapa la realitat més crua: l'aferrament, el racisme, i la imposició a l'adoptat d'un constant sentiment d'agraïment. 

Segons els indicadors de l'Institut d'Estadística de Catalunya, fins a 400 famílies presenten la sol·licitud per iniciar un procés adoptiu. Aquests possibles futurs pares han de complir uns criteris de formació i valoració de la idoneïtat, els quals s'han tornat més estrictes atenent a totes les dificultats d'adaptació que pot suposar una adopció. Però segons alguns experts en psicologia i els mateixos adoptats, les mesures són insuficients. 

Tal com assenyala Nerea Larumbe, psicòloga especialitzada en trauma i en l'adopció, els protocols per adoptar són "massa curts, i quan les persones tenen massa expectatives i moltes ganes d'adoptar, no acaben de connectar amb la part desagradable o negativa que es poden arribar a trobar". També afirma que conscientment o inconscientment, hi ha una afectació en l'infant, perquè existeix un abandonament per part d'uns pares biològics. Addicionalment, s'hi suma un altre problema que "no té a veure amb l'adopció, sinó amb la intolerància a la diferència", i en el cas dels infants racialitzats, la diferència és evident. 

En aquest reportatge hem comptat amb el testimoni de dues persones adoptades, amb dues visions complementàries sobre les seves vivències durant la postadopció. Júlia Coromines, de 20 anys, va ser adoptada amb 14 mesos a Jianching, Xina. Actualment, resideix a Girona i cursa arquitectura a la UdG. Alícia Martínez-Simancas, de 25 anys, va néixer a Jiujiang, també a la Xina, i als sis mesos va ser adoptada. Avui dia viu a Madrid, on es va llicenciar en psicologia i a on ara cursa un màster artteràpia. Ambdues han tingut dubtes sobre el seu passat, però han estat els records els que han marcat la diferència.

La Júlia rememora la seva adopció de manera tranquil·la, i l'Alícia de manera més crítica. 

Un primer trauma: l'abandonament

"L'adopció comporta certs processos traumàtics que sumen en més processos traumàtics després", afirma la psicòloga. Els adoptats sempre estan sotmesos a una primera experiència traumàtica: l'abandonament. Inevitablement, es pregunten per què els han abandonat, "dubtes molt habituals i molt sans", però que condicionen la seva manera de ser i les seves relacions interpersonals en cas que no aconsegueixin gestionar-ho adequadament. La hipercomprovació i la negació són actituds molt comunes fruit d'aquest trauma, que requereix famílies que en sàpiguen fer front. 

Un dels requisits per adoptar és la "motivació per exercir funcions parentals que incloguin cobrir les necessitats i mancances de l'infant", segons indica l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), l'òrgan encarregat d'agilitzar els processos de valoració de la idoneïtat a Catalunya. El que sovint s'ignora és que un infant adoptat comporta unes cures específiques que no han d'estar basades en la motivació, sinó en la formació. Tot i això, només s'aprofundeix en cursos voluntaris oferts per associacions de famílies adoptives, als quals els pares poden accedir durant la postadopció. 

L'amor com a calmant d'aquest sentiment es contraposa segons cadascuna de les vivències de les persones adoptades. Mentre que per a alguns pot ser suficient, per a altres no. La Júlia creu que aquesta dosi d'estima ha estat el punt clau per entendre els seus dubtes i dur a terme un creixement personal tranquil. Per ella, el determinant d'aquesta situació "no és si els teus pares són els biològics o els adoptius, sinó l'amor que et proporcionen dia a dia". 

La Júlia de petita

D'altra banda, l'Alícia considera que l'amor d'uns pares adoptius no proposa cap solució si la família no resol les necessitats d'un menor que ja no viu amb els seus pares biològics i que possiblement no coneix les seves arrels ni les raons de l'abandonament. Per l'Alícia "l'amor no ho és tot, els diners tampoc. Quanta més estima tinguis per una persona, no farà que aquesta sani si li estàs donant carinyo i amor erròniament en no tenir en compte les seves necessitats". 

Encara que el sentiment no sigui mutu, comparteixen que els pares han de prendre partit sobre els possibles traumes i recolzar l'adoptat en totes les seves decisions. L'Alícia considera imprescindible "escoltar els altres adoptats, no només les històries bones, també les dolentes i les seves dificultats. Informar-se molt bé sobre el trauma, saber demanar ajuda, avantposar les necessitats de l'adoptat per sobre dels desitjos dels pares, deficiències i inseguretats. Deixar-li espai perquè desenvolupi la seva identitat i donar-li suport". 

Un segon trauma: el racisme

"Quan no hi ha racialització potser no destaques tant, però quan n'hi ha, els adoptats porten l'etiqueta 'soc adoptat' pel carrer. És difícil de gestionar, perquè has d'estar constantment justificant la situació", explica Larumbe. Sobre aquesta qüestió, l'ICAA postula que els pares han de tenir la capacitat per acceptar "l'herència biològica de l'infant i la seva història, identitat i cultura''. Però es tracta només d'acceptació? 

Andrea Vigo, escriptora d'Heridas sin patria, emfatitza en el seu relat la complexitat a què s'afronta un adoptat en sentir-se que no pertany enlloc. Sembla que el sentiment no és personal, segons afirma Larumbe, que ha tractat amb diversos infants adoptats que comparteixen el sentiment de tenir "allà els trets però no la llengua ni la cultura, i aquí la llengua i la cultura però no els trets''. Per tant, crear un vincle entre les arrels d'origen i l'adoptat pot ajudar a la formació d'una identitat sana i de lliure elecció. 

Sobre aquesta qüestió, la Júlia comenta que la normalització de la seva adopció per part dels seus pares des de ben petita l'ha ajudada a abraçar la seva diferència: "M'han inculcat que ser adoptada no és dolent, ni estrany, sinó diferent, i no per ser diferent s'ha d'excloure de la normalitat".

L'Alícia, de gran

L'Alícia opina que, a part d'això, també és crucial respectar els orígens i parlar-ne adequadament. Afegeix que els pares també haurien de "tenir en compte el racisme, com afecta les persones racialitzades, com es presenta, què fer per evitar espais racistes i protegir el teu fill. Reavaluar les definicions de racisme a la família; no n'hi ha prou amb no ser racista. Cal ser activament antiracista".

Formar una nova perspectiva

Els primers passos per entendre la cara B de l'adopció impliquen escoltar a aquells qui viuen en primera persona les seves conseqüències. L'Alícia expressa satisfacció en veure que cada cop més adoptats senten alleujament "que altres adoptats parlin de les seves experiències i dificultats", tot i que la societat continua sense entendre les seves queixes. Larumbe afirma que això és degut al fet que hi ha una sensibilitat que encara no està preparada per rebre el discurs de qüestionament de l'adopció. 

Ambdues estan d'acord que criar un fill biològic no és el mateix que criar un fill adoptat: "Ningú no pot reemplaçar el lloc dels pares biològics per molt d'amor que hi hagi", diu Martínez-Simancas, mentre que la psicòloga complementa: "Tenim la percepció que com molts nens s'adopten de bebès, és com si fossin bebès biològics, i no ho són".

Diverses de les dificultats que es troben les famílies, els adoptants les intenten llegir des d'una perspectiva de fill biològic, quan el més beneficiós per ambdues parts és, segons el criteri d'Alícia, "no negar les nostres necessitats i cures especials" i "ajudar a les nostres inquietuds sense jutjar i comprenent que som persones amb una història prèvia i que tenim dret a saber". Un munt d'idees que s'ajunten en aquest relat d'enderroc a una falsa idealització que converteix els adoptats en els grans ignorats de l'adopció. 

La Júlia, de gran

Síndrome del salvador blanc 

Molts adoptats comparteixen el trauma d'haver de fer front a la pressió social d'estar agraïts d'una situació de la qual haguessin preferit no formar part. L'Alícia Martínez-Simancas relata que "no ha estat decisió de l'adoptat haver estat abandonat i haver necessitat ser adoptat". Aquest sentiment se subjuga, a més, a la síndrome del salvador blanc, que neix d'un racisme inconscient pel qual s'entén l'adopció a través d'una suposada superioritat blanca.

L'Alícia considera que parteix de la creença que adoptar és el millor que es pot fer, perquè es pensa que "si no arriba a ser per algú blanc que ajudi a les minories, aquestes minories no tindrien oportunitats". Això emmascara el veritable problema: la invisibilització i la negació de les necessitats de la persona adoptada.

Patricia Ballesté, mare adoptiva: “Vaig tenir la sensació que el que menys importava era el benestar del menor’’ 

Patricia Ballesté va adoptar el seu fill i la seva filla a Vietnam. Volia viure la maternitat, en el seu cas monomarental, i en tenir al seu entorn persones adoptades sempre va sentir que aquest era el seu camí. Ha dut a terme dos processos d’idoneïtat a través de diferents Institucions Col·laboradores d'Integració Familiar (ICIF) que, segons explica, han estat esgotadors. L’ajuda formativa dels tallers voluntaris, d’altra banda, ha alleugerit la postadopció. 

Quines complicacions et vas trobar durant el procés adoptiu? 
Tenia clar que ser mare per adopció implicava total transparència en el procés. Així que vaig anar canviant de país i d'entitats col·laboradores d'adopció internacional (ECAI) fins a arribar a la Iniciativa Pro Infància, on vaig sentir que anteposaven el benestar del nen i em van transmetre moltíssima confiança. Abans d'arribar a ells em vaig sentir enganyada, enfadada, desil·lusionada i vaig tenir la sensació que el que menys importava era el benestar del menor, i que prevalen interessos de la Generalitat, de les ECAI i de tot l'entorn adoptiu.

Què vas pensar?
Moltes vegades els nens no són més que la via per enriquir-se tots. És esgotador i les famílies continuem estant molt soles. Però en general tots hem creat una xarxa d'acompanyament, tot i que la societat no està preparada per a les diferències. 

T’has enfrontat a la gestió de sentiments que comporta un infant adoptat, especialment sent racialitzat? 
És molt dur veure patir al teu fill per les circumstàncies tan dures que li ha tocat viure. A casa hi ha un diàleg bestial. Els seus sentiments són sempre validats i moltes vegades des del dolor, avancem en positiu. Cada desengany, pal o ferida intento revertir-ho en una oportunitat d'aprendre i créixer. I tenir acompanyament terapèutic amb un professional especialitzat en adopció. També és fonamental contestar totes les seves preguntes amb normalitat i incentivar-les, respecte i amor sobre la seva identitat, la seva família biològica, i el seu procés d'adopció, perquè sigui un tema totalment normalitzat. 

De quina manera procures respectar els orígens dels teus infants? 
Molt entorn vietnamita, que en el meu cas ja el tenia abans d’adoptar. Ensenyar costums, menjars, viatges, contes. Permissivitat zero amb el més mínim atac racista. Han de veure que jo no permeto la mínima falta de respecte i que ells no ho han de permetre tampoc. I que els seus països d'origen siguin presents a casa, amb una xarxa d'amics vietnamites i cambodjans.

Quina hauria de ser la motivació principal a l’hora d’adoptar? 
Voler ser mare o pare. Formar una família, però tenir clar que és una maternitat molt diferent. Els teus fills arriben a tu amb una història prèvia que forma part també de la nostra família. Hi ha moltes variants reparadores de les quals s'ha de ser molt conscient, perquè hi ha moltes dificultats afegides, que l'amor només no val i que cal demanar ajuda moltes vegades... Però si sents que aquest és el teu model de família l'experiència és brutal, intensa i preciosa.