- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Alicia Salvatella
Publicat el 04 de febrer 2021

Adrià Martín Mor és professor de tecnologies de la traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És especialista en llengües minoritzades de Sardenya i ha dut a terme diverses iniciatives per donar visibilitat a aquestes llengües en risc de desaparició. Entre d’altres, Martín ha col·laborat en la creació del primer traductor automàtic per a la llengua sarda, és membre fundador i impulsor de Sardware, una associació creada a imatge de Softcatala, i ha participat en el projecte Wikifèminas.

Martín és també el presentador d’Adrià - Beni cun me, un programa de la televisió pública italiana RAI sobre les llengües en perill d'extinció de Sardenya. Diversos mitjans l’han anomenat el “foraster sard" o el “foraster de la televisió pública italiana". L’estiu del 2019, amb l'objectiu de donar visibilitat a aquestes llengües, l'Adrià Martín i el Mauro Pes, càmera i amic, van recórrer Sardenya en furgoneta per sentir les diferents llengües que es parlen a l’illa.

Des de Càller, fins a l’Alguer, passant per les illes de Sant Pere i Sant Antíoc a l’arxipèlag del Sulcis, i seguint el viatge cap a Sàsser i Gal·lura… al llarg de sis capítols, Martín ens descobreix el sard, el gal·lurès, el sasserès, el lígur tabarquí i l’alguerès. 

La banda sonora d'Adrià - Beni cun me és Lo somrís de la magrana, un treball autoeditat de sis cançons en què es barregen el català de Barcelona, el català alguerès i el sard.


Com vas arribar a presentar un programa a la RAI?

Doncs tinc uns amics que treballen amb les llengües i que estan en el món de la cultura, de l’audiovisual i de l’activisme, i els vaig preguntar què podia fer per contribuir-hi. Em van adreçar cap el camp audiovisual i em van posar en contacte amb una petita productora d’allà. Després de força temps, la RAI s’hi va interessar. I així és com ha sortit, amb els esforços de molta gent que s’hi ha volgut deixar hores, feina i diners perquè creia que una cosa com aquesta pagava la pena. La idea era desplaçar-nos a les diferents zones de Sardenya en furgoneta. Per cada capítol intentàvem tenir com a mínim una persona o dues amb qui parlar, amb qui poder trobar-nos i que ens expliqués coses. Després hi havia una part que era més aviat improvisada, de fer un tomb i, de fet, algunes de les escenes naixen així: estem prenent alguna cosa en un bar, ens posem a xerrar amb la taula del costat i el càmera encén la càmera.

Imatge gràfica d'Adrià - Beni cun me / Adrià Martín

Quin és l’objectiu del projecte? 

L’objectiu és donar visibilitat i donar a conèixer les llengües de Sardenya. És a dir, llengües que normalment no surten a la televisió, ni  als diaris. És una cosa de dintre de casa, de comunicació entre la família, sobretot amb els avis i les àvies. Un objectiu secundari era també demostrar, o demostrar-nos a nosaltres mateixos, que es pot fer un programa de televisió  utilitzant 100% només aquestes llengües, i no llengües hegemòniques com l’italià. Crèiem que per donar visibilitat, dignitat i difusió a aquestes llengües, calia que féssim exclusivament i íntegrament el programa en les llengües minoritzades. A més ho vam fer allunyant-nos de la concepció de què amb aquestes llengües només pots fer coses lligades al folklore, a la tradició, la cosa antiga. Volíem mostrar que t’ho pots passar bé amb aquestes llengües i que pots parlar de tot: de tecnologia, d’activisme, de música… i això va ser una experiència molt enriquidora.

Què us explicava la gent?

D’una banda, ens sorprenia molt que a la gent li sap greu, té una sensació de malestar, d’angoixa, pel fet d’estar presenciant una situació tan dramàtica com que la teva llengua estigui desapareixent. Moltes vegades quan es fan aquests discursos pragmàtics de què les llengües “serveixen” per a coses, ens oblidem de l’angoixa que genera en les persones veure i assistir al procés de pèrdua d’espais de socialització amb les seves llengües. Per tant, el que em va sobtar molt és que, de seguida que ens posàvem a xerrar amb gent, això generava interès i de seguida atreia altres persones que volien compartir, que volien participar d’una iniciativa com aquesta.

L'Adrià Martin amb Irene Coghene i Àngel Maresca, a l'Alguer / Adrià - Beni cun me

Què més et va sorprendre del teu recorregut?

Em va sorprendre conèixer diverses iniciatives, perquè clar, la meva no és ni la primera, ni l’única, ni l’última. Hi ha moltíssima gent que treballa per les llengües; el que fa especial la meva iniciativa és que soc una persona de fora i això sempre sobta i sempre té una certa visibilitat. Em va sorprendre molt la gent que fa rap en llengües molt minoritzades o que tenen experiències de col·laboració amb Còrsega o amb altres realitats. I el fet de veure que hi ha una illa de 4.000 persones, a una hora i mitja de Barcelona, on la llengua majoritària és el lígur. És una cosa espectacular i sorprèn molt veure que des del més gran fins al més petit, entre ells, parlen en aquesta llengua tan minoritzada. Hi ha moltes coses que sorprenen, a Sardenya. 

Quins són alguns d’aquests rapers i músics?

Dr. Drer i CRC Posse, de Càller, que fan música en sard. Amb ells vam cantar L’estaca de Lluís Llach en sard durant el primer capítol. Al quart capítol vam entrevistar a Futa, a Sàsser, que fa rap en sasserès o turrità. I per exemple també, a Daniela Pes, de Gal·lura, que canta en gal·lurès.

Quantes llengües es parlen a Sardenya i quina és la seva situació?

És controvertit això. Les llengües de Sardenya reconegudes pel govern sard són cinc: el català alguerès, el gal·lurès, el lígur tabarquí, el sard i el turrità. Cap d’aquestes, però, no és oficial. L’italià és la llengua principal. La meva experiència és que la major part dels joves diuen “ah, sí doncs el meu avi encara el parla”, però pel que fa als infants, pràcticament no n’hi ha de nous parlants que creixin amb aquestes llengües minoritzades com a primera llengua. Diguem que pràcticament el 100% dels nous naixements són de primera llengua italiana, i això genera situacions paradoxals. Per exemple, em va xocar moltíssim que, fa un parell de mesos, érem en un barri de la perifèria de Càller, amb una associació d’activistes que treballen pel sard. De sobte, van entrar dues nenes que devien tenir 5 o 6 anys i ens van preguntar en italià si estàvem parlant napolità, que és una llengua que no han sentit mai. Per a nosaltres va ser un xoc veure en directe com, criatures que han viscut exclusivament allà, no sabien que la llengua que estàvem parlant era la llengua dels seus veïns. Això ens va trencar totalment tots els esquemes.

Quantes persones parlen el sard, per exemple?

És difícil de dir perquè una cosa que tenim aquí molt positiva, de la qual no en som conscients, són les enquestes d’usos lingüístics que fa la Generalitat per tots els territoris de parla catalana. De vegades es dona la xifra del milió i mig de persones, però és una xifra molt optimista. Diguem que aquesta és la xifra de la població que viu a Sardenya i que pot tenir alguna mena de competència en sard, que pot anar de la militància lingüística, fins a “el sento parlar pel meu avi o la meva àvia cada 15 dies quan vaig a veure’ls”. Una xifra bastant més precisa podria ser si entenguessim que l'Alguer és una realitat representativa de tot Sardenya. A l’Alguer tenim xifres molt concretes que ens diuen que el català és la llengua primera del 30% de la població, que equivaldria a unes 12.000 persones. És molt poc, i en certa manera també es una xifra optimista si pensem que, per exemple, el 3% dels pares i mares el parlen amb els fills o que el 4% el saben escriure. Per tant, si entenguessim que l’Alguer és representatiu de Sardenya, podríem calcular que el 30% d’un milió i mig té una bona competència en sard, la qual cosa ens dona una xifra molt baixa. 

Com s'explica que hi hagi tota aquesta diversitat lingüística en aquest lloc concret?

És curiós. De fet, a Itàlia també hi ha molta varietat lingüística, però a Sardenya, potser pel fet que és una illa, potser pel fet que està al centre del Mediterrani, potser pel fet que moltes poblacions han intentat controlar-la... Tot  això podria explicar-ho d’una banda. I de l’altra, una certa desídia per part de les institucions, sobretot per part de l’estat italià que, si bé no s’han curat mai de protegir aquestes llengües, també és veritat que potser per mala traça encara no han acabat d’exterminar-les. Per tant, aquestes llengües encara conserven alguns espais, molt febles i a punt de desaparèixer, però encara conserven alguns espais, com per exemple, a dintre de la família.

L'Adrià Martín a l'arxipèlag de Sulcis, on es parla el lígur tabarquí / Adrià - Beni cun me

Què és el que s’hauria de fer per protegir-les, per revertir la situació? S’està fent alguna cosa?

Pràcticament, no hi ha política lingüística com la coneixem aquí a Catalunya i als Països Catalans, on també tenim moltíssimes associacions que treballen per la llengua. D’això en tenim molt poc a Sardenya. On la gent té moltes esperances posades és en l’escola. Si la transmissió intergeneracional de pares a fills s’ha trencat, sembla lògic que almenys el govern sard s’ocupi d’alguna manera de mantenir la continuïtat de la llengua i arribar a nous parlants. Això ara mateix no s’està fent. Hi ha altres àmbits, com per exemple l’audiovisual, en què hi ha experiències petites, però molt interessants, per portar les llengües de Sardenya a la televisió. S’hauria d’abordar des de molts àmbits i, ara mateix, en cap d’ells hi ha una força, una potència, que pugui forçar les institucions que facin un projecte de política lingüística que pugui tenir èxit.

Per què es va trencar la transmissió intergeneracional d'aquestes llengües?

Com en molts altres casos. De fet, amb el català mateix ho hem vist a l’Alguer i a la Catalunya del Nord, i en certa manera també al País Valencià. Cap a la meitat del segle passat, als anys 50, identifiquem un tall generacional molt net en la transmissió de les llengües. A través, sobretot, de l’educació obligatòria, la televisió i la ràdio, entren amb molta força les llengües estatals, com l'italià o el francès. 

Com veus el futur de les llengües de Sardenya?

No pinta bé. És un futur bastant negre, si fóssim molt optimistes podríem dir gris, però no té un bon pronòstic. I no només per a aquestes llengües, sinó que estem en un procés global de desertificació lingüística. Ara hi comença a haver una certa consciència, tard i malament, de la desertificació ambiental i de la crisi climàtica. Doncs, pel que fa a les llengües, a les nostres societats, encara no hem arribat a aquest punt i no estem parant prou atenció a l'emergència lingüística. Pels casos de Sardenya, el futur és força fosc. Per això, estaria bé que també en fóssim conscients a la resta de realitats lingüístiques, on potser encara la situació no és tan negra. De fet, si els catalanoparlants mirem al nostre voltant, veurem tot de llengües que estan en procés d’extinció: l’aragonès, l’occità, l’arpità, el genovès… Totes les llengües del nostre voltant tenen un molt mal pronòstic. Quan mirem les realitats al País Valencià, a la Catalunya del Nord o fins i tot, a les illes Balears, veiem que la presència del català és molt menor i, per tant, és bastant probable que aquest també sigui un dels possibles escenaris de futur per a nosaltres. 

Per què és important preservar tota aquesta diversitat lingüística?

En realitat perquè formen part del nostre patrimoni cultural. Hi ha una certa concepció de les llengües en la nostra societat, un discurs que és molt present, que diu que les llengües “serveixen”. Les llengües "serveixen" per trobar feina, per fer diners, etc. I quan t’allunyes d’aquesta visió més pragmàtica… Jo intento fer molt paral·lelisme amb la situació ambiental perquè de fet, protegir la diversitat lingüística és, en certa manera, com protegir la diversitat ambiental. La diversitat d’espècies, de plantes, etc. fa que visquem en un ecosistema sa, on en els moments de crisi, de pandèmia, de virus, aquests tenen més dificultats per alterar les nostres realitats. Doncs el mateix amb les llengües, no? Si tenim un ecosistema de llengües fort i sa, una relació sana entre les llengües, jo crec que és més fàcil la realització com a éssers humans, com a éssers culturals.

A quins reptes s’enfronten aquestes llengües?

A banda del que hem dit de les polítiques lingüístiques, de l’associacionisme… el repte principal és fer front a l’extinció. Hi ha diversos elements que ho dificulten. Tendíem a pensar, fa uns anys, que l’arribada de les xarxes socials, d’internet, de la democratització dels mitjans de comunicació, l’accés a les universitats, l’educació… que tot això podien ser elements que contribuïssin a reforçar aquestes llengües. Després d'aproximadament una vintena d’anys, veiem que això per si mateix no resol el problema, sinó que més aviat es pot convertir en un obstacle. Ho veiem també en el cas del català, en què moltes persones que es dediquen a YouTube, a Instagram i a les xarxes socials rebutgen el català perquè pensen que amb una llengua hegemònica arribaran a més gent. Aquest discurs, que la llengua ens servirà per coses… Els reptes per a les llengües de Sardenya són tots els reptes que puguem imaginar pel català, amplificats. Un altre repte a destacar per a les llengües de Sardenya n'és la normalització, ja que cap d’elles, potser l’alguerès és l’única, té un model d’escriptura consensuat per la majoria de la població. 

Com va començar el teu interès per les llengües minoritzades?

Ostres, no ho sé. Sempre m’han interessat les llengües minoritzades. Potser per aquesta consciència de viure en un lloc on hi ha un cert conflicte lingüístic. No estem acostumats a anomenar-lo d’aquesta manera, però som conscients que vivim amb un cert conflicte de qüestió lingüística, tot i que volem presentar-ho sempre com que “no ens fa res”, que no volem que això generi malestar... però tenim experiències lletges, experiències desagradables pel que fa a la llengua, sobretot quan intentes fer respectar el que tu consideres que són els teus drets lingüístics. I potser per això, com més m’hi he anat ficant, més he anat veient que val la pena treballar en diversos àmbits i en tot el que puguem per les llengües. Per exemple la Universitat de Barcelona té una experiència molt interessant. Fa un parell d’anys es va empaperar tot el campus amb uns cartells que deien que s’havia de respectar la llengua que consta a la guia docent. La meva percepció és que en diverses universitats hi ha un procés de residualització, que en moltes ocasions comença potser amb una actitud que sembla lògica, que és la bilingüització. Ningú no vol tenir una mala experiència amb un alumne o amb un company de classe, amb un professor, per la qüestió de la llengua. Per això, moltes vegades es fa aquest canvi de llengua per no donar-li importància, però justament no donar-li importància vol dir, per a mi, contribuir en la residualització de la llengua. 

I com va començar el teu interès per les llengües de Sardenya?

En el departament on jo treballo a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja hi ha hagut, en el passat, diversos projectes i experiències de persones que s’han dedicat a les llengües minoritzades o al procés d’estandardització. Fa una desena o una quinzena d’anys, hi havia un projecte de col·laboració entre el meu departament de la universitat i una universitat sarda per treballar en un programa de formació en el nivell de màster, en traducció, tecnologies i llengua sarda. A partir d’allà, de mica en mica vaig començar a interessar-me per la qüestió i com que després hi he anat molt sovint per qüestions de feina, he intentat que això que m’interessava es convertís una mica en una de les meves feines. Per tant, faig docència, faig recerca, faig investigació, faig difusió i, com que veia que amb aquestes coses ens quedem a l’acadèmia i prou, vaig pensar fer-ho també d’una manera més de divulgació, com per exemple, amb un programa de televisió o amb un CD de música per mirar d’arribar a altres llocs.

I tornant a Beni cun me, t’ha faltat algun lloc per visitar?

Ísili, que és un poble on es parla una llengua gremial de calders, l’(ar)romaniscu; una barriada de l’alguer, Fertília, on es parlen llengües del nord d’Itàlia i, després, aprofundir en diverses realitats on encara no he pogut anar, que potser són llengües que ja coneixem, però que poden tenir especificitats interessants pel que fa a la fonètica o coses d’aquest tipus. Hi ha llengües que no he visitat i tinc aquesta espina clavada de no haver-les pogut incloure al programa.

Podria ser doncs, que hi hagi una segona part del programa?

M’encantaria que hi hagués una segona part perquè, a més, això ha generat també molt d'interès en moltes persones que ens han dit “ostres, hauries de venir aquí perquè hi ha aquesta altra llengua…”.  Veurem com va aquesta primera edició, però a mi m’encantaria que hi hagués una segona part. Estem plens d’idees.

Los somrís de la magrana és un disc autoeditat i és la banda sonora del programa. Què hi expliques?

Tot va començar perquè teníem moltes hores mortes amb el meu amic el càmera, que també és músic, i anàvem xerrant i pensant quines cançons podíem posar com a banda sonora. Això va anar creixent, fins a trobar una cançó per a cada capítol. La idea era que fos un treball on es barregessin les nostres llengües, les dels Països Catalans i les de Sardenya. En el meu cas, com que només parlo el sard i el català, vaig demanar ajuda també a un company, en Francesc Ballone de l’Alguer, perquè m’ajudés a escriure una cançó en alguerès. I de què parlen... Una, la que s’ha convertit en la cançó del programa, es diu Beni cun me ('Vine amb mi'), que és en sard i té a veure amb voltar per Sardenya i el que m’evocaven les hores de furgoneta, escoltant molta música, i la relació amb el territori i amb la llengua. N’hi ha d’altres en què parlo de com em va semblar interessant constatar que a Sardenya hi hagi una consciència molt clara de ser una colònia, que és una cosa que aquí sobta molt: ells ho tenen com un dels referents de l’independentisme, aquí a la gent li fa respecte parlar de colonialisme. En sard, també n'hi ha una sobre el procés de descolonització (Decoloniza-ti sarda), i una altra sobre Càller (Abrùgiat Casteddu), en què faig un recorregut per la ciutat i explico com jo vivia cadascun dels barris de la ciutat.

Portada del disc Lo somrís de la magrana / Il·lustració: Michele Ibba

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —