En un món on la música electrònica és la tendència, Alberto Lozano (24 anys, Martorell) aposta per un retorn al rock analògic. El martorellenc ha creat el seu estil a partir de gravar a un estudi real i amb els instruments de tota la vida, i amb referents com els Beatles, Bob Dylan, Arctic Monkeys i Oasis.

El juny del 2024 va presentar el seu primer disc, It’s out there for you to see ['Allà a fora perquè ho vegis']. Fa dues setmanes van sortir les primeres tres cançons del segon disc que es publicarà sencer al novembre d’enguany. Al tercer capítol de les Sessions DDB, hem pogut parlar amb el músic dels seus temes i escoltar-los en directe.

Com definiries breument la teva música?
És una aposta pel rock com es feia abans. Hi ha unes dècades concretes que m'han influenciat molt musicalment. Sempre he tingut referents dels 60 i els 70 i, fins i tot dels 90 i els 2000. Trobo que avui el rock ha desaparegut bastant i està molt lluny d'aquell nivell i d'aquella qualitat que el caracteritzava. També considero que la meva música es podria dir que és honesta, no hi ha gat amagat. Es fa en un estudi real, amb persones reals, amb instruments reals, ho mesclem allà mateix i ho masteritzem. Això pot xocar una mica comparat amb com es fa la música hegemònica a dia d'avui.

Alberto Lozano en un concert amb banda. Foto: cedida per Alberto Lozano

Has comentat referents i els teus són els Beatles, Arctic Monkeys, Oasis i Bob Dylan. A grans trets, quins aspectes musicals creus que has après d’ells i que després es reflecteixen en les teves cançons?
Espero que es reflecteixin [Riu.] perquè és aspirar a molt sonar com ells, però he après de tots. Dels Beatles, la seva genialitat musical ha estat per mi sempre un far que em guia, que m'indica com ha de ser la música, fins a quin nivell de bellesa estètica en aquest món es pot arribar. De Dylan vaig aprendre que la lletra és tan important com la música, i que les cançons també poden explicar coses. Són un canal per expressar-me, per investigar dins meu i parlar d'altres coses que no siguin tan mundanes. [...] D'Oasis i d’Arctic Monkeys he après l'eficàcia del rock i l'actitud sobre l'escenari. Dels Gallagher es pot dir de tot, però una cosa que no es pot negar és que tenen molta actitud sobre l'escenari. I això també és important perquè una cosa és la música dins de l'estudi, però quan l'has de defensar en directe les coses es compliquen.

“Les cançons són un canal per expressar-me, per investigar dins meu, veure què hi ha dins, i també parlar d'altres coses que no siguin tan mundanes”

Vas estudiar dos anys guitarra de petit, però després la teva orientació acadèmica no va estar lligada a la música. Va haver-hi un dia o un fet en què diguessis: "vull dedicar-me a això i vull canviar la meva vida de dalt a baix"?
Vaig fer Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra, i sempre havia pensat que la meva vida estava encaminada al món de la política; però fa tres o quatre anys vaig descobrir que podia fer cançons. Des de llavors he vist que no m'he aturat, que realment no és una afició, sinó un propòsit de vida. No sé si hi ha una data exacta en què vaig ser conscient d'aquesta transformació, però recordo que va haver-hi unes setmanes en què em vaig posar un repte: si composava cançons cada setmana, això ja significaria molt més. Quan en vaig tenir 15, vaig entrar a l'estudi a gravar demos i ja no he parat.

“Vaig descobrir que podia fer cançons i, des de llavors, no m’he aturat. No és una afició, sinó un propòsit de vida”

Parlem de cançons i comencem per It’s out there for you to see. Pots explicar la metamorfosi d’aquest tema?
Va néixer a la meva habitació d'una guitarra acústica i era una cançó que parlava d’un amic meu que ho estava passant molt malament en aquella època. Era una cançó molt reflexiva i melancòlica, però a l'estudi la vaig abordar d'una manera completament diferent. La vam fer ràpida i elèctrica, però va ser la primera que vaig publicar i vaig considerar que havia quedat obsoleta davant de les noves. El meu coneixement de producció musical va anar creixent i un any després, quan ja havia de fer l'àlbum, vaig refer la cançó sencera. Vaig donar-li un toc més Arctic Monkeys i va quedar una versió de la qual n'estic força orgullós.

D’Infinite Shortness of Time, un dia em vas dir que és de les cançons que et fa sentir més orgullós. Això, sent una de les primeres composicions, té mèrit.
Sempre tinc la sensació que, quan passa un temps des que he publicat un tema, automàticament entro en conflicte i no puc escoltar-la. Però a Infinite Shortness of Time vaig prendre unes decisions a producció encertades, i considero que estructuralment i melòdicament és maca, funciona molt bé. Això em dona esperança perquè penso: "puc equivocar-me dins de l'estudi, però si una cançó és originalment bella i funciona, ho farà sempre més enllà de la versió que jo hagi plasmat".

Anem amb Back to Analog. És una declaració de principis i d’intencions, però la lletra no té res a veure amb això. Com l'encaixes amb el teu estil analògic?
Sí, la lletra de Back to Analog no parla ben bé de tornar musicalment a la música analògica, sinó que és un episodi còmic d'un noi que intenta alguna cosa amb una noia i aquella noia es fixa en algú que és el prototip d'un noi modern i alternatiu. La cançó va d'una trama, però el missatge i el títol parlen per si sols. Transmet força bé l'essència del meu projecte, que és tornar a una forma de fer música com s'havia fet abans. Sempre he defensat que la música, si es vol fer bé i si vols com a músic ser honest i transmetre, has de fer-la dins d'un estudi professional. 

“El missatge i el títol de Back to Analog transmeten força bé l'essència del meu projecte” 

Aquest estil musical va en contra de les tendències actuals. Creus que la gent, sobretot els joves, valora poc la música analògica o és ignorància?
Són etapes històriques i etapes culturals. Això no significa que tota la música d'avui sigui dolenta, ja que n’hi ha que són molt bones. Però bé, vivim en una altra època. No estem als 90 i el rock no és majoritari, però pot tornar a ser-ho. El rock pot tornar a desplaçar aquesta barreja de reggaeton que s'està sofisticant amb música trap i urban. Tot i això, hi ha moltes petites empentes en les escenes locals de bandes i d'artistes en solitari que estan fent música de veritat i s’estan deixant la pell en escenaris petits i a bars.  

T’adreces al públic de forma diferent quan estàs en concerts de festes majors a quan actues en micro obert a Barcelona?
Quan estic a un bar de Barcelona procuro donar peu a participar i interactuar més amb la gent. En canvi, quan estic a un escenari més gran amb banda, vaig més per feina. Penso que la gent està dempeus i no estan allà per escoltar-me parlar, volen escoltar música. Volen passar-s'ho bé i llavors m'ho prenc d'una altra forma.

Albert Lozano tocant al Teatre El Progrés, a Martorell. Foto: cedida per Alberto Lozano

Estàs gravant les cançons dels teus pròxims discos, i consideres que seran molt millors que el primer. Creus que faràs el salt mediàtic a Spotify i xarxes?
Més enllà de la repercussió que arribi a tenir, sé què és el que vull fer durant la resta de la meva vida. Això és important perquè hi ha molta gent que ho peta amb una cançó o que són productes de laboratori on han barrejat els acords perfectes, les melodies adequades per fer un hit i després quan l'han fet no tenen res més a dir i es queden amb les mans buides.

Aquesta és una siutació en la que tu difícilment et trobaries.
En el meu cas, el procés va al revés, quan vaig veure que hi havia una quantitat tan gran de cançons creades que no les podia obviar. Vaig tenir la certesa personal que realment m'omplia i em feia feliç aquesta feina. Em vaig adonar que havia trobat el meu propòsit vital tan jove, quan hi ha molta gent que el busca de gran i no el troba. Per tant, més enllà de la repercussió mediàtica, sé que faré això. 

“Més enllà de la repercussió que arribi a tenir, sé què és el que vull fer durant la resta de la meva vida"

Què li demanes al futur a curt termini? 
Que la gent escolti aquest segon àlbum que publicaré al novembre que es diu Two Days of Thunderstorm and Rain i que aquestes persones ressonin amb la meva música. Crec que el meu estil i aquesta forma de fer música pot apel·lar a generacions passades com els nostres pares. Però també hi ha un nínxol de gent jove que li agrada el rock, li agrada la música indie, com els fans d’Arctic Monkeys que els trobem per tot arreu. 

I un desig o un objectiu a llarg termini?
Poder viure de la música. M’hi veig d'aquí a 10 anys, vivint d'això: fent concerts, fent molta música i tancat dins d'un estudi fent el que més m'agrada.