Àlex Marteen: “Un travesti és el pitjor malson d'una àvia tradicional” - Diari de Barcelona
Àlex Marteen
Artista drag
“Un travesti és el pitjor malson d'una àvia tradicional”
Àlex Marteen (Terrassa, 1991) ha convertit la versatilitat en un corrent artística. Format en biotecnologia, art dramàtic i pedagogia, ha construït una trajectòria extensa dins l’escena catalana com a cantant, compositor, DJ, presentador i performer. S’autodefineix com un “travesti multifuncional” però, més enllà de les perruques i els vestits glamurosos —tot i que supertrash—, converteix el gènere en una fantasia.
La seva participació en la sisena temporada de Drag Race España, on va ser el primer eliminat, l’ha situat davant d’un nou públic. Però Àlex Marteen ja havia deixat empremta televisiva molt abans. Parlem amb ell del que la pantalla mostra i deixa fora, de construir una veu artística en català, de viure del drag i de com un artista s’enfronta amb el mercat, la precarietat i el desig de continuar desordenant els esquemes.
Et defineixes com un “travesti multifuncional”. És una manera de reivindicar l'amplitud del teu art o també una estratègia per poder viure de l'ofici?
Són una mica les dues coses. D'una banda, va sorgir com un eslògan de màrqueting per explicar que puc fer qualsevol cosa amb tal de no haver de treballar com una persona normal. Però, alhora, va ser la millor manera de reivindicar el ventall de coses que faig i d'entendre el drag com un paraigua on tot cap, tot és possible i tot està per fer.
Vas estudiar biotecnologia, però ara et dediques íntegrament al drag. Què et va portar a canviar la teva vocació?
Les ciències sempre m’han anat molt bé i m’agraden molt, però des de petit havia desenvolupat la meva part artística a través del conservatori i del teatre. Tenia claríssim que estudiaria biotecnologia, però cap als divuit anys vaig tenir una crisi en adonar-me que realment volia ser actor de musicals. Quan vaig sortir de l’armari i vaig anunciar que volia estudiar teatre, els meus pares es van espantar i em van empènyer a estudiar biotecnologia. Alhora, em van donar suport perquè cursés art dramàtic en paral·lel. No recomano fer les dues coses alhora, però a mig camí ja vaig veure clar que el meu món era l’art. El drag va arribar gairebé per accident arran de la covid, quan ja em dedicava als musicals i treballava com a DJ.
Quins referents vas tenir per acabar en el món del drag?
La meva relació amb el drag està molt lligada a l’escena Club kid, un moviment estètic de la nit novaiorquesa dels anys setanta i vuitanta. Eren persones que sortien amb looks exagerats, geomètrics i colorits: pura fantasia que anava més enllà del simple concepte d’un home vestit de dona. Com a DJ i dissident nocturn, ja m’apropava a aquesta idea creant-me vestuaris per punxar. A això s’hi suma la meva passió pel cabaret, que es basa en la improvisació, la sàtira i una connexió molt estreta amb el públic. Un travesti és un constructe amb llibertat absoluta. Mentre mantinguis la gent entretinguda i connectada, pots vestir-te i fer el que vulguis. Quan em van oferir treballar com a drag queen arran de la pandèmia, l’estètica arriscada i l’essència del cabaret van encaixar. Se’m va obrir el cel per poder fer des d’una secció a TV3 fins a punxar discos o crear la meva música.
“Se suposa que ets una estrella, però encara treballes al peu del canó, i quan arribes a casa puges a un quart pis sense ascensor”
Ara formes part de la sisena entrega de Drag Race España. Com portes ser una icona d’aquest món?
El programa té una doble cara. Des del format se't tracta com si fossis una estrella absoluta, però no hem d'oblidar que el drag encara és una disciplina de marges i de nínxol. Passar per un programa de telerealitat ja no et garanteix l'estrellat internacional automàtic com passava fa una dècada. Agraeixo moltíssim l'estima que em demostra el públic, però la vida continua igual: se suposa que ets una estrella, però encara treballes al peu del canó, i quan arribes a casa puges a un quart pis sense ascensor.
Et presentes al programa com “una senyora de bé de l'Eixample Dret”, tot i que et defineixes com una “burgesa divina i supertrash”. Hi ha un punt de crítica dins d'aquest discurs?
Totalment. Jo vinc del punk cabaret, un moviment —amb referents com Amanda Palmer o CocoRosie— que barreja la decadència, els lluentons antics i l’abric de la besàvia amb un toc punk, conscient que som els monstres dels marges de la nit. M’encanta l’eslògan de viure a l’Eixample Dret perquè allà hi vivien Gaudí i les grans dames del teatre musical. Però, a la pràctica, soc una persona de classe treballadora que viu en un pis amb goteres i sense ascensor, on em mullo quan plou. Encaixa perfectament amb la meva narrativa perquè no soc l’estereotip de l’Eixample burgès, sinó algú que viu la seva realitat.
Utilitzes el drag per generar consciència de classe?
El drag com a artefacte té un potencial polític immens, perquè juguem amb la deconstrucció del gènere i barregem allò masculí i femení. Tot i que no totes les drags fan política de manera conscient, per a mi és fonamental posicionar-me, i aquí la classe és clau. Els feminismes i les lluites LGTBI o antiracistes són essencials, però mai es poden deslligar de la classe. Si l’oblidem i ignorem els nostres privilegis per centrar-nos només en les discriminacions que patim, acabem sent victimistes o potencials opressors. Per això és tan desastrós veure gent jove de classe treballadora sostenint discursos de l’extrema dreta i defensant retallades d’impostos.
"Soc home i tinc privilegis si vull, però també soc homosexual, travesti, autònom i visc a Barcelona"
Quin pes va tenir la precarietat a l'hora de començar a dedicar-te al drag?
No canto ni faig drag per a fer-me famós. Ho faig per una necessitat vital d’expressar-me. Gràcies al meu entorn familiar i socioeconòmic he tingut el privilegi de convertir la meva passió en una professió. Tanmateix, ser artista i autònom t’estanca en una precarietat estructural. A això s’hi afegeix el sacrifici físic del drag, on poses directament el cos —amb la cotilla i la perruca— al servei de l’art. Abans d’estabilitzar-me vaig fer tota mena de feines, des de treballar com a professor fins a representar cinc funcions diàries de titelles infantils.
Vius per treballar o treballes per viure?
Costa molt posar límits quan la teva feina és la teva passió. És un bucle tòxic i, sovint, solitari. El sacrifici és real: em costa sostenir relacions i els meus amics han de fer un gran esforç per mantenir el vincle. Es romantitza molt el món de l’artista, però, en el fons, el drag és una professió que exigeix formació, sacrifici i gestió, com qualsevol altra.
Incorpores el català als teus espectacles, tot i que arribi a menys gent. És una elecció conscient i militant?
Soc d’aquella classe mitjana que, durant els anys de bonança dels noranta, es va despolititzar força respecte als temes catalans. Vaig prendre consciència treballant a València, on vaig veure de prop el perill d’extinció i la marginació que pateix la llengua. Allò em va fer veure que, si no protegim el català, ens n’anirem a la merda. A Catalunya s’ha comès l’error de vincular excessivament el catalanisme a l’independentisme institucional, però la cultura catalana ens pertany a tots. Utilitzo el català com una llengua viva per fer pop, humor i entreteniment amb naturalitat. L’alterno amb l’anglès o el castellà quan el sentit ho requereix. A les meves xarxes mantinc el català i hi afegeixo subtítols en castellà, precisament per demostrar a la gent de fora que cuidar i parlar la teva llengua és un gest profundament vàlid i exportable.
A la teva presentació de Drag Race deies que al teu drag “hi ha coses masculines, femenines i d'altres que són pura fantasia”. Et sents còmode en aquesta confusió?
Moltíssim, perquè jo no pretenc fer de dona. Aquesta definició del drag és arcaica i simplista. La gràcia és crear una figura que descol·loca barrejant elements que socialment llegim com a masculins i femenins amb fantasia circense. El meu maquillatge no és un personatge: és la meva pintura de guerra i el meu uniforme. Em dona el permís i el poder per ser el centre d’atenció i controlar la sala. No m’interessa l’estil de les pròtesis de pits gegants, sinó la llibertat de qüestionar l’ésser humà i jugar. Som una societat molt rígida, i el drag reivindica precisament l’essència del joc de gènere i de l’expressió lliure.
El drag és dissident, però avui circula per televisions i grans marques. Com t'hi relaciones per no neutralitzar la capacitat política de l’art?
Un travesti és el pitjor malson d’una àvia tradicional, però, alhora, serem nosaltres qui l’entretindrem i li cantarem el dia del seu aniversari. Com deia Camila Sosa Villada, som la fúria travesti, però també som la festa travesti: som el monstre i la joia al mateix temps. És cert que l’art s’ha globalitzat, i no es pot exigir a un artista que fa sis bolos setmanals per quatre duros, des de la més absoluta precarietat obrera, que carregui el seu espectacle de crítica social profunda. Però, precisament perquè a mi em donen altaveus i tinc la capacitat i l’espai, sento la responsabilitat d’afegir capes de discurs a la meva pràctica, en lloc de parlar només de com m’enganxo les pestanyes. Som el bufó de la cort i el pallasso, i ho reivindico. Però cal ser conscient de com ocupem aquests espais mediàtics.
La competitivitat que veiem a Drag Race també existeix entre els artistes quan s’apaguen els focus?
La competitivitat no neix del drag, sinó de la precarietat de la indústria i de la manca d’espais de poder. A Drag Race, al principi tot era companyonia i gaudíem d’un projecte conjunt. Però, a mesura que avançava i apareixia l’esgotament, també sorgien les friccions, exactament igual que a la vida real. Darrere de l’escenari, cadascú adopta la seva estratègia per guanyar rellevància. Algunes aposten per fer bona feina, mentre que d’altres opten per la polèmica o les baralles a les xarxes pensant que això els portarà més contractacions. El drag com a forma d’expressió o de festa amb les amigues és pura alegria. Viure del drag, en canvi, és una professió amb estructures molt dures que demana molt de sacrifici.
Després de Drag Race, cap a on t’agradaria evolucionar?
Per a mi, el drag és sinònim de llibertat, així que faré el que em vingui de gust. El meu projecte immediat és publicar cada setmana una versió musical de la cançó de l’episodi de Drag Race i mostrar quina hauria estat la meva proposta per al lip-sync i la passarel·la. A mi m’interessa cantar i actuar, no fer sessions de fotos buides per generar contingut. El projecte culminarà a finals d’any amb un disc recopilatori, i tinc la intenció de començar a publicar música pròpia nova de cara a l’estiu. L’objectiu és continuar escrivint, cantant, viatjant i gaudint del privilegi brutal de poder viure sent travesti.
