El terrorisme a l'estat espanyol ha estat present al llarg de tota la seva història recent. Però no només el perpetrat per grupuscles aliens al poder, sinó també pel mateix poder. Els GAL o la persecució política als independentistes en són clars exemples. El periodista Àlex Romaguera presenta Víctimes S.A. (Txalaparta), una recerca que tracta d'exposar el tractament diferenciat entre víctimes del terrorisme per part de l'estat espanyol: si ve de Madrid, no se'ls escolta. 

Quina va ser la motivació inicial per escriure Víctimes S.A.? Hi ha algun cas o situació concreta que et va portar a investigar la “indústria” del victimisme?
La motivació inicial del llibre neix de la constatació que, a l’estat espanyol, existeix un conjunt ampli de persones a les quals se’ls han vulnerat els drets fonamentals, s’ha posat en risc la seva integritat física i psíquica i han estat víctimes de violència de motivació política sense haver estat reconegudes oficialment com a tals. Aquestes persones han patit una doble victimització: d’una banda, per la violència soferta; de l’altra, perquè no se’ls ha permès conèixer la veritat, no hi ha hagut processos judicials adequats contra els responsables ni han rebut cap mena de reparació.

Aquesta situació em va portar a la necessitat de fer visibles aquestes víctimes i d’analitzar per què l’Estat espanyol ha instaurat una doble vara de mesurar a l’hora de reconèixer el dolor. El llibre parteix, doncs, d’aquesta voluntat de denunciar una inequitat estructural i d’exposar l’arquitectura legal, política i mediàtica que sosté aquesta discriminació.

Parles d’una jerarquització política del dolor. Com es construeix aquesta jerarquia i quins actors hi tenen el paper més rellevant?
Aquesta jerarquització es construeix principalment a partir del marc legal impulsat per l’Estat. La Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme de 1999, aprovada arran de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, i la seva ampliació el 2011, estableixen un relat en què només són reconegudes com a víctimes aquelles persones afectades per la violència de grups armats que actuaven contra l’ordre constitucional, com ETA, els GRAPO o el jihadisme.

En canvi, les víctimes causades pels aparells de l’Estat —forces i cossos de seguretat o grups parapolicials com els GAL— queden excloses d’aquest reconeixement. Això implica que hi ha víctimes de primera, amb drets, ajudes i reconeixement institucional, i víctimes de segona, condemnades a la invisibilitat. Els actors clau en aquesta construcció són els governs del PP i del PSOE, determinades associacions de víctimes, i un entramat mediàtic i institucional que reforça aquesta narrativa.

El llibre posa el focus en el paper de l’Estat i de determinades associacions de víctimes. Quin ha estat el mecanisme més eficaç que han utilitzat per imposar un relat hegemònic?
El mecanisme més eficaç ha estat la combinació de diversos fronts d’actuació. D’una banda, el control del relat mediàtic a través d’un ecosistema de mitjans conservadors i d’extrema dreta que amplifiquen una visió maniquea del conflicte. De l’altra, el control institucional, especialment mitjançant la Fundació Víctimes del Terrorisme, que actua com a paraigua oficial i monopolitza el discurs.

A això s’hi suma una forta presència en l’àmbit educatiu, amb materials subvencionats per l’Estat que només expliquen una part de la violència, i una ofensiva jurídica contra veus dissidents —artistes, cineastes, músics, periodistes o activistes— que qüestionen el relat oficial. Finalment, també hi ha una tasca de lobby a a escala internacional per legitimar aquesta visió excloent.

Hi ha víctimes que denuncien un tracte desigual o fins i tot una exclusió del relat oficial. Pots posar algun exemple paradigmàtic que il·lustri aquesta doble vara de mesurar?
Un exemple paradigmàtic són les víctimes dels GAL, de la guerra bruta i de les tortures policials durant la transició i els anys vuitanta. Tot i que es calcula que hi ha centenars de casos documentats, aquestes víctimes no han estat reconegudes per l’Estat ni han rebut reparació. En canvi, a Euskadi i a Navarra s’han impulsat lleis pròpies de reconeixement dels abusos policials i de la violència d’extrema dreta que han permès, almenys en aquests territoris, avançar en el reconeixement i l’atenció d’aquestes víctimes. Això evidencia que el problema no és jurídicament irresoluble, sinó polític.

"Les víctimes causades per l’Estat queden excloses del reconeixement"

En l’actual clima polític, creus que aquest relat instrumentalitzat del victimisme s’ha intensificat? Quines conseqüències té per al debat democràtic?
Sí, s’ha intensificat clarament. Aquest relat ja no es limita a l’espai mediàtic, sinó que ha entrat de ple en l’agenda institucional. Diversos dirigents d’associacions de víctimes han fet el pas a la política activa dins del PP i de Vox, utilitzant la seva condició de víctimes com a arma política contra l’esquerra, els processos de pau i qualsevol intent de memòria inclusiva. Això té conseqüències molt greus per al debat democràtic: es manté l’espantall d’ETA com a eina de confrontació, es deslegitimen governs escollits democràticament i es bloquegen debats necessaris sobre memòria, drets humans i justícia transicional.

El llibre qüestiona narratives molt arrelades i sensibles. Has trobat obstacles, pressions o reticències a l’hora d’investigar o publicar el llibre?
Sí. Durant la investigació m’he trobat amb una clara manca de transparència. Tot i el dret d’accés a la informació, se m’ha negat reiteradament l’accés a memòries d’activitats i pressupostos d’algunes entitats, especialment de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Aquesta opacitat impedeix conèixer amb exactitud les vies de finançament i el volum de recursos públics que reben, que poden arribar a representar entre el 30% i el 35% de tots els fons destinats a víctimes. Aquestes traves no fan sinó reforçar la necessitat del llibre.

Com hauria de ser, segons tu, un model de reconeixement i reparació que realment posi les víctimes al centre, independentment de la seva adscripció política o de l’autor de la violència?
El model hauria de basar-se en els principis internacionals de veritat, justícia i reparació. Totes les vulneracions de drets humans han de ser reconegudes, amb independència de qui n’hagi estat l’autor. Això implica assumir també la responsabilitat de l’Estat en els casos de violència institucional i parapolicial. Només una memòria inclusiva, que reconegui totes les víctimes en peu d’igualtat, pot contribuir a una democràcia madura i a una veritable reconciliació social.

Quin impacte t’agradaria que tingués el llibre en el debat públic? Quin canvi esperes que pugui generar en l’esfera política o mediàtica?
M’agradaria que el llibre servís per obrir definitivament el debat sobre les vulneracions silenciades i per posar llum sobre centenars de casos que han quedat fora del relat oficial. L’objectiu és qüestionar la jerarquia del dolor i forçar un canvi de mirada en l’esfera política, mediàtica i institucional. Si contribueix a avançar cap a una memòria més justa, plural i inclusiva, i a situar els drets humans al centre del debat, haurà complert la seva funció.

"Durant la investigació m’he trobat amb una manca de transparència, se m’ha negat reiteradament l’accés a memòries d’activitats i pressupostos d’algunes entitats"