La Masia s’ha convertit des de fa anys en molt més que una residència de futbolistes. El centre de formació del FC Barcelona és un dels grans símbols del futbol mundial i una referència absoluta del futbol base. Per les seves instal·lacions han passat alguns dels millors jugadors de la història recent: Messi, Xavi, Iniesta, Lamine Yamal o Cubarsí són només alguns noms d’una llista pràcticament inacabable.

Cada debut d’un jugador format al planter reforça aquest relat. Però la realitat és molt més àmplia i molt menys visible. Per cada futbolista que arriba al primer equip, n’hi ha desenes que també passen pel Barça i que acaben fent carrera lluny de l’elit, en categories semiprofessionals o combinant el futbol amb altres feines.

Marc Baró i Guillem Romaguera formen part d’aquesta altra cara de La Masia. Entrevistats pel Diari de Barcelona, tots dos van arribar al Barça amb només 15 anys després de destacar al futbol base mallorquí, van conviure amb alguns dels talents més prometedors de la seva generació i van descobrir molt aviat que entrar a la cantera blaugrana no significa tenir el futur assegurat. Anys després, les seves trajectòries expliquen una realitat que sovint queda amagada darrere dels grans casos d’èxit.

El somni del Barça

“Quan et truca el Barça, no t’ho penses”, explica Marc Baró. El lateral, que continua jugant professionalment a l'UD Leiria, recorda que tenia altres opcions sobre la taula, com el Vila-real o el València, però que l’interès del Barça ho canvia tot. “Des de fora et penses que, una vegada arribes allà, tot serà molt més fàcil”, admet. Amb el temps, però, la percepció va canviar completament. Entrar a La Masia no significava tenir res garantit, sinó començar a competir en un entorn molt més exigent. “Han passat 1.000 jugadors per allà i al primer equip n’arriben molt pocs”, resumeix.

  Marc Baró, durant la seva etapa al futbol base del FC Barcelona (Marc Baró)

Guillem Romaguera, que compagina el futbol semiprofessional amb la seva feina com a massatgista i els estudis d'osteopatia, va viure una situació molt semblant. Després de destacar amb el Mallorca i la selecció balear, el central mallorquí va rebre diferents ofertes de clubs de la Península, però l’opció del Barça es va imposar. “Amb 14 anys, quan arriba una oferta així, t’il·lumina”, recorda. Tot i això, afirma que sempre va intentar mantenir una certa calma gràcies a l’educació que havia rebut a casa. “Els meus pares sempre m’han ensenyat a tocar de peus a terra”, apunta.

Tots dos també van coincidir amb un context especialment complicat: la sanció FIFA que va impedir inscriure nous jugadors durant mesos. Ni Baró ni Romaguera van poder jugar partits oficials ni amistosos durant la primera meitat de la temporada. “Va ser molt dur”, recorda Romaguera. “Arribes allà amb tota la il·lusió i et diuen que fins al gener no podràs competir”. Baró també admet que aquella situació va complicar molt l’adaptació, especialment perquè arribava d’un futbol molt més informal i allunyat de l’exigència competitiva que es vivia a Barcelona.

Aprendre a competir

Més enllà del prestigi, una de les primeres coses que impacta els joves futbolistes quan entren a La Masia és el canvi radical en la manera d’entendre el futbol. El que fins aquell moment havia estat un espai de diversió, amistats i espontaneïtat, passa a convertir-se en un entorn molt més professionalitzat, exigent i competitiu. Tant Baró com Romaguera diuen que és precisament aquí on entenen què significa formar part del futbol base del Barça.

Marc Baró venia de jugar “amb els amics”, d’anar als entrenaments per divertir-se i de viure el futbol d’una manera molt més natural. Però a la cantera blaugrana tot canvia. “Va deixar de ser un joc i va passar a ser un possible futur”. Recorda entrenaments amb una intensitat molt alta, on qualsevol detall comptava i on els errors es castigaven molt més. “No podies fallar una passada o perdre una pilota”. Assegura que es notava molt la diferència entre els jugadors que arribaven de fora i aquells que ja feia anys que s’havien format dins el sistema del Barça i que, des de petits, havien crescut amb aquella exigència competitiva.

 Guillem Romaguera, a la dreta de la imatge, durant una activitat amb companys del futbol base de La Masia (Guillem Romaguera)

En el cas de Guillem Romaguera, el que més el va marcar va ser la disciplina i la rutina diària. El central mallorquí recorda una estructura molt marcada, amb horaris estrictes, entrenaments específics, controls físics permanents i una planificació molt detallada de tots els aspectes relacionats amb el rendiment. “El que soc avui dia ve molt d’allà”, relata. Encara ara manté hàbits adquirits durant aquella etapa relacionats amb la nutrició, el descans o la manera d’organitzar-se. “Quan estàs allà ho normalitzes, però després, quan surts, t’adones del nivell d’exigència que hi havia”, assenyala.

El que ve després

La sortida de La Masia és, per a molts futbolistes, el primer gran xoc amb la realitat del futbol. Després d’anys vivint dins una estructura molt protegida, professionalitzada i enfocada exclusivament al rendiment, arriba un moment en què molts jugadors han de continuar la seva carrera lluny del Barça i adaptar-se a contextos completament diferents. Tant Marc Baró com Guillem Romaguera apunten que aquest canvi no és tant futbolístic com emocional i personal.

En el cas de Romaguera, el pas al Deportivo de la Corunya li va fer notar ràpidament que moltes coses canviaven fora del Barça. Tot i arribar a un club històric i amb una gran afició, va percebre una realitat molt diferent. Explica que, un cop surt, molts dels contactes i l'atenció que l'envolten desapareixen gairebé de cop. “Notes que aquell cercle es va tancant”, diu. “Passen moltes coses al teu voltant quan ets a La Masia, però quan surts ja no és igual”, conclou.

Marc Baró, per la seva banda, reconeix que encara avui hi ha una decisió que li continua rondant pel cap: haver marxat del Barça abans d’hora per fitxar pel València. El lateral mallorquí subratlla que en aquell moment va prioritzar la seguretat d’un contracte més llarg, però amb els anys ha canviat la manera de veure-ho. “Ara penso que del Barça t’hi han de fer fora, no pots marxar”. També admet que probablement no estava prou ben assessorat i que, amb més experiència, potser hauria pres una altra decisió.

 Marc Baró, amb Lionel Messi a la Ciutat Esportiva Joan Gamper (Marc Baró)

Amb el pas dels anys i després de jugar en diferents categories i contextos, tots dos asseguren haver descobert una cara del futbol molt menys visible. Romaguera parla directament del que ell anomena “el futbol real”: equips semiprofessionals on molts jugadors arriben als entrenaments després de jornades laborals de vuit hores. “Hi ha gent que treballa de mecànic o muntant aires condicionats, i després ve a entrenar”. Per a ell, aquesta és la realitat més habitual dins del futbol i una part que sovint queda molt allunyada de la imatge que es projecta des de l’elit.

Baró confessa que amb els anys ha anat perdent part del “romanticisme” amb què veia el futbol quan era més jove. Després de passar per diversos clubs i viure situacions complicades relacionades amb contractes, traspassos o decisions esportives, considera que el futbol professional funciona sobretot com una indústria. “Quan rendeixes, tot és meravellós. Quan no, et donen la puntada”. Tot i això, reivindica que, més enllà de tot el que envolta el negoci, el futbol continua sent una professió que l’apassiona.

La realitat més habitual

Tant Baró com Romaguera coincideixen que es parla poc de tots aquells futbolistes que passen per grans equips, però no arriben a consolidar-se a l’elit. “La realitat és aquesta”, afirma Romaguera. “El més normal no és arribar, el més normal és quedar-se pel camí”. Tot i això, assevera que els grans casos d’èxit eclipsen trajectòries molt més habituals dins del futbol formatiu.

Baró també qüestiona la idea que passar per la Masia garanteixi tenir la vida solucionada. “La gent es pensa que ja ho tens tot fet, i és mentida”, afirma. Recorda que molts jugadors del futbol base cobren salaris normals i que, si no aconsegueixen fer el salt definitiu, han de construir-se una vida fora del futbol professional.

El pas pel Barça no els va portar al primer equip, però sí que els va deixar una manera molt concreta d’entendre el futbol i la vida. “L’esport et deixa valors per sempre”, reflexiona Romaguera. “La disciplina, el treball en equip, aprendre a caure i tornar-te a aixecar”.