L’amor sempre ha estat complex, però al segle XXI aquesta dificultat ha pres una nova forma: la participació tecnològica. La primera impressió ja no és una persona, sinó una imatge meditada, i el que abans era espontani ara passa per algoritmes que decideixen a qui veiem. Les psicòlogues entrevistades pel Diari de Barcelona Patricia Maguet, Anna Plana i Olga Castanyer indiquen que el vincle afectiu no ha deixat de ser profund, però que el context digital ha modificat certes regles, ritmes i expectatives. 

Per a la Patricia Maguet Levy, psicòloga especialitzada en teràpies de parella, avisa que el que triem a les apps “no són les persones, sinó els perfils”. I pel que fa a les aplicacions de cites, diu que funcionen com un primer filtre basat en identitats autoeditades: “És la informació a la qual podem accedir. Les persones saben com presentar-se, i aquesta presentació condiciona molt si l’altre tindrà ganes de parlar”. 

De la mateixa manera, Olga Castanyer Mayer-Spiess, psicòloga clínica i directora de Sijé Psicologia, alerta que aquesta dinàmica afavoreix la superficialitat emocional: “Tothom ven com és d'increïble. Es crea una imatge falsa”. Tot i que sembla més complicat del que és, Castanyer exposa que, a l’hora de buscar l’amor, busquem el mateix: “Seguretat, afecte i reconeixement”. Ara bé, ho fem a través d’un procés que prioritza la imatge per sobre de la profunditat. 

Anna Plana Mundó, psicòloga sanitària, sexòloga i especialitzada en teràpia de parella a través del EMDR (Eye Movement Desensitization and Reprocessing), vincula aquesta pràctica amb la teoria de l’aferrament: “Quan parlem d’amor, hem d’entendre el nostre aferrament. Les apps i les xarxes magnifiquen aquest patró: el reforç intermitent augmenta l’angoixa en els aferraments insegurs”.

En aquest sentit, les tres expertes adverteixen que els algoritmes no només mostren opcions, sinó que reforcen patrons. “Condicionen la llibertat perquè t’empenyen sempre cap al mateix perfil. Et tornen rígid sense que te n’adonis”, alerta Castanyer.

Plana destaca que aquesta influència depèn de la maduresa emocional de cada usuari: “Si tens un criteri propi, és a dir, què vull o què no vull, l’algoritme no t’afecta tant. Però qui no té experiència amb les xarxes socials o apps de cites, pot acabar repetint patrons que li fan mal, tant en línia com al carrer”. 

Maguet, en canvi, insisteix en el fet que la imatge inicial que crea l’algoritme no garanteix res: “Els perfils et poden ajudar a conèixer gent, però l’amor ve després, i pot perfectament no encaixar amb la idea que ens hem fet”. 

Més opcions porten a més solitud? 

Per a Plana, les aplicacions tenen un avantatge clar: “Les apps faciliten conèixer gent ràpidament; el mètode tradicional limita les oportunitats” i reafirma que abans les possibilitats de trobar parella estaven influenciades per cercles socials reduïts, mentre que ara amb el món digital, s’amplia de manera exponencial l’accés a perfils amb característiques o interessos compatibles. 

Maguet recorda que l’optimització a l’hora d’emparellar-se no és del tot nova perquè “sempre hi ha hagut persones que emparellaven gent, per exemple, amb la ‘Celestina’. Ara és un altre format, però amb la mateixa lògica”. Aquest raonament té un costat fosc, ja que per a Castanyer “les xarxes donen una sensació falsa d’abundància”. “No et fan més exigent, però sí més superficial”. 

Ruptures interminables: el dol que no s’acaba 

Un dels canvis més profunds que vivim té a veure amb el final de les relacions. Castanyer ho defineix com un gran problema: “Ara, com que tot està connectat, la ruptura és perpètua i això ajuda a la dependència. No pots fer el dol i el contacte 0 és essencial”. 

Maguet observa aquesta mateixa tendència en consulta: “Una de les decisions en una ruptura és si vols tenir accés a les xarxes de l’altre. Les xarxes permeten satisfer ràpidament la curiositat: què ha penjat, quan s’ha connectat. Això allarga el procés”. 

Per Plana, el fet de superar una ruptura depèn del tipus d’aferrament amb què ens hem criat: “Amb un aferrament preocupat, continuar veient un ex o una ex fa molt mal. Però amb un aferrament evitatiu, sovint el contacte es talla més ràpidament, tot i que el dolor segueix allà, però no es mostra”. 

Què ha canviat en el concepte de l’amor? 

Les tres psicòlogues coincideixen que l’essència de l’amor no ha canviat, però sí que ho ha fet el context.  Castanyer apunta que “l’amor sempre ha estat igual de fàcil i difícil”. “La tecnologia només explota el que ens va bé: mostrar el que és bonic i crear una identitat que els altres admirin”.

Plana també comenta que hi ha hagut una baixada de la tolerància que ens ha portat a la frustració: “Ara ens frustrem de pressa. Les parelles es trenquen per motius que es podrien solucionar si hi hagués més comunicació”. Per la seva banda, Maguet explica els canvis socials que s’han donat des de fa més d’una dècada, especialment en les dones grans: "Les dones saben que la seva vida empitjora quan tenen parella per la càrrega familiar. Per això augmenten els 'divorcis grisos' —ruptura matrimonial quan les persones tenen més de 50 anys—". 

Pel que fa a la relació entre sexe i amor, les tres expertes subratllen que la confusió entre aquests dos no és cap novetat. “Confondre desig, atracció i amor ha passat sempre”, subratlla Maguet. “Sempre ha estat així. Un cop vaig llegir que els homes donen amor per tenir sexe i les dones donen sexe per obtenir amor, i crec que té un punt de raó”, detalla Castanyer. Per la seva part, Plana prefereix parlar d’un “espectre amor-sexual sense una línia clara”, mentre que Maguet conclou que emparellar-se per amor és un fenomen relativament recent i que encara hi ha cultures on la gent “no es casa per amor com a tal”.