Andreu Merino (Barcelona, 1989) és periodista a NacióDigital. Des de fa anys, trepitja carrer i, a través de reportatges i entrevistes, dissecciona la realitat social i habitacional de la seva ciutat. Entre turistes i grans edificis institucionals, ens trobem a un bar de la Gran Via de Barcelona per parlar del seu primer llibre, La Ciutat Sense Veïns (Saldonar). Merino retrata, mitjançant testimonis concrets, una realitat compartida entre milers de barcelonins: la vulneració del seu dret a l'habitatge.

Com en molts llibres, en aquest hi ha bons i dolents. Qui són els botxins?
Els especuladors. Des d'un banc, fins a un fons d'inversió o també un particular. L'important és que l'especulació immobiliària no és una qüestió d'atzar o de mala sort, hi ha algú que fa girar la roda perquè hi hagi víctimes. I també hi ha col·laboradors: l'administració i la judicatura. No es podria especular si les administracions públiques legislessin per blindar el dret a l'habitatge i tampoc si els jutges tinguessin una mirada de protecció a aquest dret.

Andreu Merino, autor de 'La ciutat sense veïns'.

Si Barcelona esdevé "una ciutat sense veïns", on viuran?
És el gran tema. A la introducció del llibre hi ha una conversa amb un representant d'una de les principals immobiliàries de l'Estat. Qüestiona que un veí tingui dret a viure a un lloc concret. Diu, textualment, que la gent s'ha de ficar al cap que viure a Barcelona també vol dir fer-ho a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Sabadell... Estem veient una expulsió de veïns dels barris que han patit més la gentrificació, els més cèntrics de Barcelona, on hi ha més pisos turístics, on també s'han instal·lat més empreses i hi ha hagut grans canvis de fesomia urbanística. Se'n van a viure a barris perifèrics o fora de Barcelona. Si vius a Sant Adrià o Badalona, potser no estàs a tanta distància de la teva feina i pots continuar treballant a Barcelona. Els municipis més propers poden ser els grans perjudicats.

Aquest mateix representant explica que Barcelona ha de ser una ciutat  “de primera divisió”, com ho és Londres. Quin preu es pagarà perquè ho sigui?
El primer que ens hem de preguntar és què vol dir ser una ciutat de primera divisió. Constantment ens arriben conceptes com "captació de talent", "ciutat de primera divisió", "ciutat líder"... però això què vol dir? Per mi primera divisió significa el bé de la majoria de la gent que hi viu, per aquest representant de la immobiliària és un concepte que beneficia a qui inverteix a la ciutat. El lobby immobiliari vol una ciutat on cada cop el preu de l'habitatge sigui més alt. Perquè això sigui possible ha d'haver-hi més gent que tingui més diners. En aquest decorat, els veïns són personatges secundaris. Si prioritzem la captació d'inversió estrangera, La ciutat sense veïns serà un títol exagerat, però hi haurà molta més expulsió de veïns de molts barris.

Al llibre expliques que a Barcelona la renda ha pujat un 63,4% i el preu mitjà del lloguer un 127%. Com s’entén?
L'Estat prima molt més qui inverteix i especula que qui ven la seva força de treball. Qui ha invertit en immobiliària ha tingut moltes facilitats. Ho veiem en els fons d'inversió i les Socimis (societats que compren, promocionen i rehabiliten habitatges per llavors llogar-los). L'estat espanyol, a instàncies de la Unió Europea i tot el grup de països rics del món, va posar la catifa vermella a les Socimis perquè, a través dels fons voltor, salvessin els mobles -i mai millor dit- als bancs després de la crisi del 2008. 

Merino: "L'Estat prima molt més algú que es guanya la vida invertint i especulant que algú que ven la seva força de treball. Qui ha invertit en immobiliària ha tingut moltes facilitats"

Arran de la crisi del 2008 irrompen els fons voltor. Avui dia encara sobrevolen damunt el mercat de l’habitatge, cada dia amb més força. Per què?
L'objectiu era salvar la banca. Qui en tenia capacitat eren aquests grans fons d'inversió, que es dediquen a assumir un risc a l'hora d'invertir. Es queden aquests pisos per fer-hi reformes i vendre'ls a un preu més alt.

Té aturador?
És la gran pregunta. La concentració d'habitatge en mans de poca gent pot deixar de ser rendible en funció de les polítiques públiques que es facin. També és veritat que a mesura que els fons d'inversió s'han anat fent forts, han tingut més poder. El poder legislatiu té una oposició forta d'un sector privat que considera l'habitatge com un bé mercantil i es permet el luxe d'amenaçar amb retirar habitatges, com va fer la patronal dels propietaris d'habitatges de lloguer, Asval.

“O pagues el menjar o pagues el banc”. És una frase de la Maria Jesús, una víctima de l’especulació immobiliària que apareix al llibre. Què ha portat a tanta gent a haver de veure’s en aquesta dicotomia?
Una combinació de feines insegures i l'evolució del mercat de l'habitatge que no afavoreix a qui menys té. La Maria Jesús va comprar un habitatge mitjançant hipoteca amb la seva parella, tenien problemes econòmics i, mentrestant, el pis va passar per tres propietaris diferents: una caixa, un banc i un fons d'inversió. Com més es prioritza la rendibilitat de l'habitatge més perjudicat surt qui té menys diners per pagar-lo.

Els estralls de l’especulació i desnonaments no només són materials. També hi ha seqüeles psicològiques.
El procés comença des del moment en què veus que no pots pagar. És molt dur. Quan sorgeix la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), el primer obstacle a salvar és que la gent s'atrevís a anar a l'assemblea i dir: "m'han posat una demanda de desnonament o no puc pagar", perquè era vist com un fracàs. L'objectiu del lema és: no has de viure com un fracàs personal el fet que no puguis pagar el teu habitatge, perquè és un error del sistema, en gairebé totes les ocasions. És el primer pas per abordar emocionalment el conflicte. 

De fet, al llibre molts testimonis ho expliquen: la Maria Jesús pateix taquicàrdies, el Francisco, de 80 anys, no pot dormir; i, el cas més greu, la Raquel, es va intentar suïcidar prenent tots els tranquil·litzants que tenia al seu pis abans de ser desnonada.
És un denominador comú. La salut mental és una de les primeres conseqüències d'un desnonament, sigui per ansietat, sigui per depressió i, en els casos més extrems, intents de suïcidis o suïcidis com vam veure amb el cas del Segundo, el veí de Sants que es va suïcidar ara farà un mes. Aquest cas és afortunadament extraordinari, però les pantalles per on ha passat el Segundo per arribar fins aquí les ha passat molta altra gent.

I una vegada et desnonen... què ve després?
Quan et fan fora de casa teva segueixes tenint inseguretat sobre què passarà amb tu. 
A Barcelona el problema és que l'encarregada de facilitar-te un habitatge és la Mesa d'Emergència, i té una llista d'espera que voreja els dos anys. Aleshores s'activen pensions i allotjaments temporals que s'acaben allargant molt més. Hi ha famílies amb dos adults i dos o tres nens compartint una habitació amb lliteres, amb unes condicions que no es poden considerar un habitatge digne. El més curiós és que aquestes pensions suposen una despesa de 15 milions d'euros anuals a l'Ajuntament. Aquests diners podrien servir per a altres solucions més estructurals? De moment es destinen a això.

El periodista Andreu Merino caminant al Passeig de Gràcia.

Fins a 25.000 joves de Barcelona no van poder pagar alguna mensualitat del seu pis entre març i octubre del 2020. La crisi de l’habitatge és sagnant en totes les generacions, però perquè ho és tant entre els joves?
Per l'evolució de la renda en paral·lel a l'evolució del preu de l'habitatge. Els joves són un dels col·lectius amb més atur, ho tenen més difícil en general per accedir al mercat laboral. Però no són l'únic col·lectiu, també hi ha persones migrants amb molts problemes. Arriben aquí, tenen molt difícil regularitzar la seva situació i això els aboca molts cops a treballar en l'economia submergida, a rellogar una habitació... Hi ha hagut molts desnonaments, dels anomenats invisibles, a persones en aquestes condicions. No són desnonaments comptabilitzats pel poder judicial, però potser és algú que no podia seguir compartint pis i ha marxat. Molts cops aquests col·lectius són els que estan més invisibilitzats per les dades oficials.

Com s’hauria de marcar la línia entre un petit propietari i un de gran?
És una qüestió de consensos polítics. Fins ara s'ha associat molt la idea de gran propietari a un fons voltor, algú a qui no li poses cara, una marca jurídica. Però clar, algú que tingui 7 pisos a Barcelona és un gran propietari? Això és un debat a explorar. És una qüestió també de guanyar legitimitat en el discurs. Tot depèn de la pressió que es pugui fer per acabar amb aquesta nebulosa de tot allò que se situa entre qui té 1 o 2 pisos i qui en té 15.  És necessari per establir fronteres entre on s'acaba el dret a la propietat privada i on comença el dret a especular.

S’entén el vot en contra del PSC a la llei catalana que regulava els lloguers?
Ho va justificar per una qüestió competencial. Va ser una avantsala de la posició del PSOE. Amb la llei d'habitatge estatal van guanyar temps i tirar pilotes endavant. Fa poc vam veure el ministre Ábalos dient que l'habitatge era un dret però també un bé de mercat. El PSOE s'ha anat apropant a les tesis del lobby immobiliari, que creuen que la solució passa per construir més habitatge públic, més oferta, però no tocar el que ja existeix. 

A Junts hi ha hagut dues ànimes sobre aquesta regulació, expliques.
Va ser curiós. Junts formava part de l'impuls d'aquesta proposició de llei. Un cop registrada, certes veus del partit van voler rebaixar molt el contingut de l'acord. Al final es va arribar a un consens amb el Sindicat de Llogaters. Però Junts està en un moment en què encara està reconfigurant l'espai. És conscient que encara continua representant molts propietaris però alhora també que es dirigeix a un públic que el pugui considerar socialdemòcrata. Els dubtes de Junts i la resta de partits van venir per la pressió externa del sector immobiliari, que va enviar cartes a diputats demanant que no s'aprovés la llei, perquè això provocaria un desordre en el mercat, que per ara no s'ha produït. Les dades demostren que els preus han baixat i l'oferta no ha caigut, que era la gran amenaça que suposava la regulació de lloguers.

Merino: "Les dades demostren que els preus han baixat i l'oferta no ha caigut, que era la gran amenaça que suposava la regulació de lloguers"

De fet és una llei que a nivell pràctic no ha començat a funcionar fins al 2021, no?
Va entrar en vigor el setembre del 2020, i s'ha trobat amb diversos obstacles. Durant les primeres setmanes hi havia molts propietaris que no la respectaven, perquè la llei obligava a mostrar l'índex de preu de lloguer, i no hi era. Les immobiliàries van intentar esquivar-la tot el que van poder, i el Govern va decidir que no actuaria de facto per sancionar fins a principis de 2021. La llei era vigent però ningú destinava gaires esforços a fer-la complir. 

“Tenim massa prejudicis amb el fet que el privat no es pugui guanyar la vida per sobre d’un cert nivell”, diu al llibre Eduardo Mendiluce, conseller delegat de dues filials de Blackstone. El dret a l’habitatge s’ha mercantilitzat? Ha deixat de ser un dret?
Em semblaria fora de lloc que algú defensés que el dret a l'habitatge s'està garantint a Barcelona. La seva postura és la d'algú que fa negoci, i no és anecdòtica. Des del sector sempre es manté aquesta postura de "ens volen retallar el que guanyem". Arriba un moment en què és difícil que tothom surti content. És impossible satisfer els objectius de rendibilitat de qui es guanya la vida amb el mercat immobiliari i compaginar-ho amb els que tenen dificultats per accedir a un habitatge.

Sovint hem vist conflictes entre la Generalitat i l’Ajuntament, sobretot al Consorci de l’Habitatge de Barcelona. L’Ajuntament es queixava que la Generalitat no assumia el pressupost que li pertocava.
La Generalitat ha estat molts anys sense invertir el que tocava, i l'Ajuntament s'ha encarregat de visibilitzar-ho. En el fons és un peix que es mossega la cua. L'Ajuntament reclamava -amb raó- a la Generalitat que aportés el que tocava, però la Generalitat explicava que no arribaven les transferències que havien d'arribar des de l'Estat. El preocupant és que no és una situació que ens permeti el luxe d'esperar uns mesos o anys. A partir del setembre, tot fa preveure una onada de desnonaments sense precedents. Això requeriria tenir a disposició habitatge públic per donar solucions a aquesta gent, i no ho tindrem.

Al llibre comentes que el retorn a la normalitat postcovid definirà la magnitud de la tragèdia.
Des del moviment de l'habitatge s'ha parlat de 26.000 desnonaments a Catalunya a la tardor i al llarg del 2022.

Això és molt més que tots aquests anys.
És un pic mai vist fins ara, superant el 2013. Amb la llei de moratòria catalana i espanyola, molts desnonaments s'han aturat, però això no vol dir que hagin quedat suspesos, vol dir que s'han ajornat. Per exemple, algú que tenia un desnonament previst pel mes de juny del 2020, potser té data perquè el desnonin aquesta tardor o principis del 2022. 

Pablo Iglesias va dir que durant el confinament més dur no hi hauria desnonaments. Però durant el segon trimestre del 2020 se'n van executar 1.383 a tot l’Estat.
Va passar per una falta de concordança entre el missatge polític del govern espanyol i el que després va sortir publicat al BOE. Pablo Iglesias va dir que no hi hauria més desnonaments de famílies vulnerables, i al BOE va sortir que no hi hauria més desnonaments de famílies que puguin acreditar que són vulnerables a causa de la covid. Això deixa fora a molta gent. Si estàs treballant en negre abans de la pandèmia, et quedes sense feina i evidentment no tens un justificant d'atur. Et quedes amb el cul a l'aire.

Andreu Merino i la seva primera publicació, 'La ciutat sense veïns'.

Pel llibre i pels testimonis que hi apareixen és molt important la PAH com a ens social i de mobilització. Ada Colau ve d'aquest moviment veïnal i, una vegada a l'Ajuntament, no ha posat fil a l'agulla a la crisi de l'habitatge. Solucionar aquest problema és topar amb un mur infranquejable?
És topar amb un mur i ser víctima de les expectatives que tu mateix generes. Es va parlar que arribaria un canvi que és molt difícil fer que arribi des dels Ajuntaments. En molts casos no tens competències, hi ha molta burocràcia.... Els ajuntaments no legislen; els toca fer la cara més desagraïda, que és la gestió de l'emergència. 

Hi ha una relació particular entre l’estat espanyol i la propietat privada? Sovint es recorda la frase d’un dels principals tècnics de Franco, Luís Arrese: “No volem un país de proletaris, volem un país de propietaris”.
La frase és molt indicativa perquè en el fons el que es buscava amb la propietat és una eina de control social. Si tu tens la responsabilitat de ser propietari, es dona per fet que políticament seràs més conservador. El franquisme entenia que aquest estatus serviria per calmar possibles intents de crítica al règim. 

Merino: "Si tu tens la responsabilitat de ser propietari, es dona per fet que políticament seràs més conservador"

Encara avui, part de la població jove i no tan jove repeteix la frase “a la nostra edat els nostres pares ja tenien un pis en propietat”. És un passat idealitzat?
Es mira al passat de manera idealitzada però amb una part de realitat. Hi ha una frase que s'ha repetit molt en la meva generació: "sou la primera generació que viviu pitjor que els vostres pares a la vostra edat". Les històries que els avis havien explicat als nostres pares eren de misèria: havien viscut la guerra o la postguerra. En canvi, els pares van tenir la sort de viure en un moment totalment diferent. I aquests pares esperaven que els seus fills visquessin encara millor.

Seguim mirant la propietat privada com una forma d’ascens social i prosperitat?
Hi ha una part d'estatus, quant a la propietat, de poder simbòlic i de concepció del que és tenir una seguretat a llarg termini, perquè al final tindràs una cosa que és teva i no et traurà ningú. Molta gent jove s'acaba decantant per hipotecar-se perquè fa números i, tot i que t'hagis d'hipotecar durant 30 anys, a Barcelona una quota d'hipoteca mensual et pot costar menys que un lloguer.  

El lloguer o l’habitatge social segueixen sent models d’habitatge estigmatitzats, poc estables, que es miren amb cert recel, amb una mica de vergonya de classe?
Totalment. Per mi l'habitatge és una qüestió de classe claríssima. Des del periodisme molts cops s'ha abusat de centrar-nos només en els casos vulnerables. Jo entenc que hi hauria d'haver un habitatge públic, però no només destinat a aquella gent que està al límit, sinó un habitatge públic destinat a la classe treballadora, que no estigués necessàriament al límit de l'exclusió. El veritable repte és aconseguir que la gent vegi que el dret a l'habitatge és per tothom, no només per aquells que estan pitjor.

Merino: "El veritable repte és aconseguir que la gent vegi que el dret a l'habitatge és per tothom, no només per aquells que estan pitjor"

Parles també del paper de la premsa l’estiu del 2020, un temps en què molts mitjans van posar sobre la palestra l’okupació.
El periodisme ha tingut un paper d'alarmisme. S'ha estat fent un discurs en què se t'alertava que pràcticament podies baixar a comprar el pa i quan tornessis tindries un okupa assegut al sofà de casa teva. En la pràctica totalitat dels casos, s'ocupen pisos de bancs i fons d'inversió que estan buits. La manera que el lobby immobiliari té per alertar això és socialitzar la por, dir: no només em passarà a mi, també a tu.

Com s'arriba al fet que els veïns hagin de marxar d'un barri com el Raval, per exemple?
Els barris es gentrifiquen perquè el sector immobiliari té més poder que l'administració o perquè l'administració hi va de bracet. Alguns actors del sector immobiliari deixen pisos buits durant mesos o anys, facilitant que es converteixin en narcopisos i sense denunciar-ho quan s'ocupa. Això provoca que si tu estàs de lloguer en una escala on hi ha un pis buit d'una entitat financera i es converteix en un narcopís... òbviament no hi voldràs viure. El que s'aconsegueix és que aquest algú marxi i el narcopís faci el seu efecte de buidar l'escala. Després, un cop ha passat tot, es denuncia i aquella escala es remodela i es ven a un preu més alt a algú que pot pagar-lo.

Els Mossos són el braç executor dels desnonaments. Hem vist actuacions polèmiques, picabaralles amb manifestants... Hi falta sensibilitat en aquest tipus d'operacions?
Falta un full de ruta polític. En un món ideal es podria donar una objecció de consciència en què uns Mossos diguessin: estem fent fora de casa algú que no té on anar. Però la garantia de drets no es pot fiar a l'actuació individual dels Mossos, sinó a unes línies d'actuació legislatives i polítiques. Per part de la Generalitat no s'ha tingut cap mena d'inconvenient a l'hora d'enviar antiavalots a fer fora de casa famílies vulnerables. Ara, amb el canvi a les conselleries han apostat per prioritzar la mediació. Serà difícil, perquè dins el cos de Mossos hi ha moltes resistències a canviar la manera com es fan les coses. A la tardor del 2021 serà un bon moment per comprovar si la manera dels cossos policials canvia per a bé o continua igual.