Ane Gabarain (Sant Sebastià, 1963) va estrenar aquest dimarts al Teatre Apolo de Barcelona Cantando bajo las balas, un monòleg musical escrit per Antonio Álamo i dirigit per Asier Andueza. L'actriu —coneguda per Patria (HBO) i guanyadora del Goya pel seu paper a 20.000 espècies d'abelles—, torna als escenaris sota la pell de Millán-Astray, fundador de La Legió i un dels personatges més controvertits de la història del franquisme. Ho fa sola, damunt de l’escenari, acompanyada musicalment per Marc Servera i amb un text d’Álamo que combina sàtira, emoció i crònica històrica. Abans de l’estrena, des del Diari de Barcelona, vam poder parlar amb ella sobre la funció. 

Com estàs unes hores abans de sortir a estrenar?
Amb una mica de nervis. El Teatre Apolo impressiona. Jo ja hi havia estat abans, amb La Ratonera, però fa més de vint anys. La veritat és que estic contenta, perquè és un plaer el gran viatge que fem amb aquesta obra.

Què vas pensar quan et van oferir interpretar Millán-Astray?
Vaig dir: “Com faig jo per aprendre’m quaranta pàgines de text d’Antonio Álamo?”. És un gran dramaturg, un dels millors que tenim al país. El seu text és molt estilitzat, perquè també recull l’estil de l’oratòria de l’època. Però, posant-hi esforç i amb il·lusió, el text va entrant. Després em vaig enamorar del text, perquè és molt potent i té tota aquesta càrrega de sàtira, emoció, estil i crònica de l’època.

 Ane durant una escena de 'Cantando bajo las balas'/ Teatre Apolo

Interpretar Millán Astray també devia ser un al·licient.
Sí, és clar. És tot un repte, sobretot perquè és una feina molt exigent. És un personatge tan excessiu, tan histriònic, tan carregat de fanatisme i de passió... És d’alt voltatge, des del primer instant fins a l’últim. No et pots relaxar ni un segon. I estic molt ben acompanyada amb el músic Marc Servera. Bé, jo l’acompanyo a ell, perquè al final som un tàndem. És un gust tenir-lo i em dona molta tranquil·litat, perquè sé que hi és aportant molt i creant una atmosfera molt potent.

Com es construeix un personatge com ell, sense convertir-lo en una caricatura?
Una mica el que estem obligats a fer els actors: intentar entendre els motors emocionals que té aquest personatge. Al final, un personatge també és una persona. Cal posar-lo en context, entendre que era fill d’una època, d’on venia, d’on neix la seva ambició militar, el seu fanatisme, la seva passió exacerbada per la guerra.

A més, és una passió que el fa convertir, la Legió, en una religió. Converteix el militarisme en pura religió, fonamentada en valors místics: el coratge, la valentia, el menyspreu a la mort, el menyspreu al cos. Ell va perdent parts del seu cos a cada batalla; queda fet una despulla. Però, ell mateix es defineix com una despulla que estima la nació i, la glòria de la nació, per sobre de tot. És d'un absolut excés, però cal entendre’l també des de la seva època i des de l’emoció que mou a aquest personatge.

“Cal entendre un personatge també des de la seva època i des de l’emoció que el mou”

On poses la frontera entre comprendre un personatge i justificar-lo?
Justificar-lo, en cap cas. Un personatge que aboca per la destrucció, per la guerra, per la sang, amb aquestes consignes, no té justificació. El que passa és que, com a actriu, quan pujo a l'escenari, no el puc jutjar, sinó seria impossible la interpretació.

Què t’ha permès trobar aquesta distància entre tu i Millán-Astray?
Allò de “res del que és humà, m’és aliè”. Aquest home era un bàrbar, però també tenia un cert refinament d’esperit. I jo també puc ser molt histriònica, molt excessiva. M’agrada aquest registre com a actriu. És interessant, perquè et permet jugar molt, arribar a un foc teatral molt intens i potent, i posar-te a prova.

 L'actriu senyalant el que simbolitza ser la mà esquerra d'Unamuno/ Teatre Apolo

La música i el cabaret tenen un pes important en l’obra. Què aporten al personatge?
És clar, perquè ell també té una mica de cabaret. Aquest home era un místic, però també tenia molt, de folklòric. Era un gaudiment de la vida i l'encantava gaudir, l'encantava la música. Era un home enormement carismàtic. Tenia una vida social amb una ona expansiva molt gran i crec que el folklore i la música tenien molt pes en la seva vida. 

També hi havia aquesta dimensió encoratjadora per als militars, per a la Legió. Però també és una manera de cantar a la mort: "Soy el novio de la muerte". I això es fa des del vitalisme, des del menyspreu a la mort. És un personatge que, com més hi entres, més capes sembla tindre. Poc es parla del que li passa a aquest home quan es casa, el 1905: la seva dona, la mateixa nit de noces, li confessa que ha fet vot de castedat. Digues-me tu si, això, no imprimeix caràcter. 

L’obra parteix de l’enfrontament entre Millán-Astray i Unamuno. Què t’interessa més, d’aquell episodi?
El nucli de l’obra és l’enfrontament que tenen el 12 d’octubre de 1936 al Paraninf de Salamanca. Unamuno va tenir els seus vaivens ideològics, però era profundament demòcrata; un home amb esperit crític que defensava la intel·lectualitat, la intel·ligència, l’art i la cultura. I es troba amb un Millán-Astray fanatitzat. Han quedat aquelles consignes de "Viva la muerte" i "Muera la inteligencia", que també cal posar en context. Però, en qualsevol cas, tens un home fanatitzat, amb un esperit militar, cec, davant de la lucidesa de l’intel·lectual Unamuno. I aquí, és on l’obra connecta amb el present.

“L’obra ens parla del terrible perill de la fanatització”

Després de veure l'espectacle, amb què t’agradaria que es quedés l’espectador?
El final. L’obra ens parla del terrible perill de la fanatització i, crec que, això ressona aquests dies. Ara que, de sobte, veus l’ascens de l’extrema dreta i de certes consignes i certes creences, realment, et fa una mica de por. Però també hi ha una altra cosa: la gent surt amb ganes d’acostar-se a aquest personatge, a la crònica, a l’època i a l’episodi. I això està molt bé.

Què té aquest militar que no havies trobat en altres personatges?
Moltes coses. El que té Millán-Astray que no havia viscut amb cap altre personatge és aquesta enorme intensitat, aquest voltatge exacerbat.