En un context marcat per la tecnologia, on el digital i l’analògic conviuen i es transformen constantment, han sorgit noves formes d’art que neixen dels algoritmes per generar experiències úniques, capaces de sorprendre i fer pensar. Es tracta de l’art generatiu.

En aquest àmbit destaca Anna Carreras, artista i programadora creativa que utilitza el codi com a pinzell per explorar la complexitat que sorgeix d’instruccions simples. Carreras ha desenvolupat instal·lacions interactives i projectes generatius que s’han vist en espais com el Cosmocaixa, el Sónar o el MIRA, i ha estat reconeguda amb premis com el Lleó d’Or de Cannes o el Google DevArt.

El Diari de Barcelona hem conversat amb ella arran de la seva recent participació a la MAGBa —la Mostra d'Art Generatiu de Barcelona—, aquest any sota el títol Més enllà de la pantalla. Una mostra que explora com l’art digital pot transcendir les pantalles i materialitzar-se. Durant la conversa, l'artista ens explica el concepte d’art generatiu, les diferències amb les imatges creades per intel·ligència artificial i com transforma vivències quotidianes en llenguatge de codi, entre molts altres temes. 

Retrat de l'artista Anna Carreras (cedida)

Com definiries l'art generatiu i de quina manera funciona?
​​L'art generatiu és art creat en codi informàtic. Al final és llenguatge informàtic que entenen els ordinadors. Nosaltres, en compte de pintar, retocar imatges o transformar vídeos, donem instruccions molt senzilles: colors, formes geomètriques, on ha d’estar col·locada cada cosa. A partir d'aquí, aquestes instruccions poden anar creixent: les coses es poden moure, reaccionar entre elles, i quan xoquen poden pintar diferent. L’ordinador interpreta les ordres i dibuixa el que li hem demanat.

Tot i que sembli que només poden sortir coses com molt senzilles i geomètriques, elaborant comportaments i explorant es poden generar arbres, ciutats, estols d’ocells volant, o simplement imatges abstractes. Al final, són algoritmes i sistemes algorítmics creats en codi, que és el llenguatge amb què l’ordinador transforma les instruccions en dibuix.

“Hi ha molt poca gent que pugui tocar l'algoritme i les instruccions que fan que es creï la imatge final”

Sovint es confon amb la intel·ligència artificial, en què es diferencia?
La intel·ligència artificial també utilitza algoritmes, però hi ha dos tipus d'art generatiu. L'art generatiu que creem els artistes és més procedimental: no coneix res, comença en un full en blanc, igual que un pintor. No sap res, no ha vist res, i a partir d’instruccions molt minimalistes construeix les imatges.

La intel·ligència artificial funciona al revés: parteix de grans bases d'imatges, de vídeos, de fotos, se les menja i després, en genera un resultat nou. És com un gat quan treu una bola. L'algoritme produeix una imatge a partir de tota aquella informació barrejada. Però la intel·ligència artificial necessita moltes dades i màquines molt grans per a digerir tot això i per a treure un resultat. Nosaltres intervenim en aquest procés de creació, però hi ha molt poca gent que pugui tocar l'algoritme i les instruccions que fan que es creï la imatge final.

Com vas arribar a l'art generatiu i què et va motivar a combinar programació i creativitat?
Volia estudiar Belles Arts, però ma mare em van enviar a fer enginyeria perquè em guanyés la vida. Llavors, quan vaig acabar enginyeria, en tot el que havia après, vaig posar-me a fer coses creatives. Vaig començar a fer instal·lacions interactives per a teatre, per a escenografia, per a ballarins, per a nens, coses més lúdiques. A partir d'aquí, vaig acabar fent visuals que acaben sent art també, que es pot penjar a les parets com un quadre.

“Al final no es necessiten coses molt complicades o exuberants; només les peces i la manera com les combinem per generar resultats diversos i diferents entre si”

Has presentat projectes com Trossets. Ens pots explicar una mica en què consisteix i com neix?
Trossets és un projecte que explora precisament això que té de particular l'art generatiu. El com amb instruccions molt senzilles apareixen coses tan diferents i tan diverses. Aquest projecte ho fa d'una manera molt senzilla perquè tots els dibuixos —més de mil diferents— estan construïts en 12 blocs bàsics de construcció. És visualment molt senzill, precisament per no amagar aquesta cosa molt essencial, molt geomètrica… L'important aquí és: com pot ser que en 12 blocs de construcció puguin sortir coses tan diverses i tan diferents?

Crec que parla molt de la natura, de la societat, de la diversitat... Al final no es necessiten coses molt complicades o exuberants; només les peces i la manera com les combinem per generar resultats diversos i diferents entre si.

Una de les obres de la col·lecció 'Trossets'. Cedida per Anna Carreras

I la teva obra Morena? 
Morena és una col·lecció que va per una altra banda, que explora la fragilitat de la tecnologia, la fragilitat humana, dels algoritmes… L'algoritme que hi ha darrere de Morena per crear les imatges i per crear els quadres, és un algoritme que fragmenta, que comença en un rectangle del quadre, però parteix pel mig, ho torna a partir pel mig, i allò ho torna a fragmentar, i en tots aquests trencaments acaba dibuixant el que es veu a l'obra.

A més, una vegada l'obra està impresa, en cúter també s'hi fan alguns talls més, que a part de donar-li més moviment i més volum a tota l'obra, amb un cúter que són imprecisos, que no saps què passarà i que afegeix aquesta segona capa de fragilitat. És una obra que en l'àmbit digital parla de fragilitat, però que pel que fa a com es materialitza i com acaba sent, també. 

Alguns quadres de la col·lecció 'Morena'. Cedida per Anna Carreras

“Aquesta idea d'agafar coses molt quotidianes, i portar-les a l'algoritme, venen molt de l'experiència del dia a dia”

També parles de capturar experiències quotidianes i la seva complexitat. Com tradueixes el quotidià en codi i art?
Ho puc explicar amb dues obres. Una és Brava, que tracta la fragilitat. Va sorgir d’un estiu fa dos anys, quan algú em va fer saltar al Mediterrani des d’un barquet. Quan ets a fons i veus el blau fosc del mar, et sents molt vulnerable.

Aquesta idea de fragilitat la vaig portar a l’art: Brava dibuixa dues onades que ballen, i quan es troben, un algoritme decideix automàticament com es deformen i esquitxen aigua, generant l’obra final. Partim d’una experiència humana i la transformem en codi i imatge.

I l’altra obra?
L’altra obra és Ganxillo, que parteix d’una pràctica quotidiana i repetitiva: fer ganxet. La repetició i gir constant es tradueix en algoritmes amb bucles que generen imatges meditatives, que evoquen l’acte de repetir el punt mentre converses o reflexiones.

Així, coses del dia a dia, molt simples, es transformen en sistemes algorítmics que dibuixen i creen experiències visuals complexes. Aquesta idea d'agafar coses com molt quotidianes, i portar-les a l'algoritme i a les instruccions i al codi informàtic que acaba dibuixant coses que al final venen molt de l'experiència del dia a dia. 

“Aquestes idees d'art algorítmic poden acabar en una cosa visual o sonora que es va crear en el moment i que és única perquè mai es repetirà”

Recentment, has participat en la mostra Més enllà de la pantalla, a Palo Alto. Com dialoga la teva obra en aquest espai?
 Molta gent es pensa que art digital, fet en ordinador o generatiu, és com més tecnològic, i s'espera a trobar moltes pantalles i ordinadors. Volem sortir d'això per ensenyar que moltes vegades totes aquestes idees d'art algorítmic poden acabar en una cosa visual o sonora que es va crear en el moment i que és única perquè mai es repetirà.

Sembla que les coses que fan les màquines siguin per sempre, i al final, és molt efímer perquè l'ordinador està generant uns visuals d'una manera que ja no tornarà a aparèixer fins d'aquí 6.000 milions d'anys. Estàs veient una cosa, que no és un vídeo gravat, que acaba en bucle i torna a començar, sinó que s'està dibuixant i s'està fent en aquell moment i una vegada vist desapareix.

Quines obres s'han pogut veure a l'exposició?
Hi ha altres obres en què tu ets qui conforma l'algoritme, que parlen de l’habitatge, del cos. La meva obra naix també d’un algoritme, però en comptes de píxels en una pantalla, cada píxel és una bala. Estaven posades per fer un degradat de color, però un algoritme també les ha mogut per fer una mica salts i desordenar-ho.

Amb això podem veure que coses tan senzilles i tan físiques com els píxels es poden moure i acabant sent qualsevol cosa. Hi ha una mica de tot en l’exposició per a fugir una mica de la pantalla i veure que poden acabar coses en formats molt diferents encara que neixin de sistemes algorítmics i neixin d'idees de procediment i de codi informàtic.

'Gardeint de sobres', obra d'Anna Carreras exposada al MAGBa. Alicia Risueño 

"Els artistes sempre trobem escletxes per plantejar preguntes que no hi eren"

En aquesta nova era digital, quines oportunitats i reptes veus per als artistes?
​​​​​​No tinc bola de cristall i encara no sé llegir el futur, però sempre arriben noves tecnologies. Amb això em puc referir a la càmera fotogràfica o quan la pintura la van poder posar dintre d'uns potets i els pintors van poder sortir de l'estudi.

Crec que apareixeran noves tecnologies. La qüestió és com les utilitzem, no com ens proposen que les utilitzem, sinó donant-li una volta i agafant aquestes tecnologies per a utilitzar-les de manera que no ho havíem pensat i qüestionar-les d'una manera que no ho havien pensat els que l'han proposat o inventat,  per a portar-les cap a llocs on no estava pensat que aquella tecnologia podia arribar. Els artistes sempre trobem escletxes per plantejar preguntes que no hi eren.

Per acabar, què t'agradaria que s'endugués el públic després de conèixer la teva obra?
M'agradaria que s'emportés ganes de pensar una mica més i més en profunditat. Aquestes obres parlen de coses molt quotidianes, però alhora estan burxant per dintre tota aquesta tecnologia, tots aquests sistemes que ara mateix ens envolten molt i cada dia els fem servir moltíssim per treballar, per relacionar-nos, per la vida quotidiana.

Però, a vegades, no ens parem a preguntar-nos què hi ha darrere de tota aquesta tecnologia, com funciona per dins i què comporta. Que la gent pogués, doncs, interessar-se més, i si s'ho passen bé, mentrestant, doncs la mar de bé.