“Aquest és el meu hemisferi”, reclamava el Departament d’Estat de la Casa Blanca a X en un missatge transparent pel caràcter imperialista d’unes intencions geopolítiques que ja no s’amaguen. Al contrari, formen part de la nova vella estratègia i propaganda nord-americana que es clama als quatre vents: els Estats Units faran tot el possible —ús de la força inclosa— per guardar els seus interessos hegemònics i no permetran que a Occident ningú més que ells exerceixi cap tipus d’influència.

“Aquest és l’Hemisferi Occidental i no permetrem que sigui una base d’operacions per a adversaris, competidors i rivals dels EUA”, explicava Marco Rubio, secretari d’Estat, als mitjans després de l’exitós segrest del ja expresident de Veneçuela, Nicolás Maduro. “[Els chavistes] No poden convertir Veneçuela en el centre d'operacions de l'Iran, de Rússia, d'Hesbol·là, de la Xina ni dels agents d'intel·ligència cubans”, detallava Rubio.

“Això és el nostre veïnat, no és com a l’Iraq. Seguim la pedra angular de la nostra política exterior durant 200 anys en què controlem el nostre veïnat. Aquí qui pren les decisions són els EUA”, deia el vicepresident JD Vance. “Vivim en un món que es regeix per la força i pel poder, que són les lleis de ferro del món des del principi dels temps”, comentava també l’assessor del president dels EUA, Donald Trump, Stephen Miller. 

L'assessor Stepehen Miller observa la roda de premsa de Donald Trump. Font: Will Oliver / EFE

Si bé l’agressivitat i unilateralitat de l’administració trumpiana era ja més que una realitat assumida tant per enemics com per vells aliats —aranzels, sancions, ruptura d’aliances, amenaces diàries, i diversos bombardejos ho exemplifiquen—, a punt de complir l’any de mandat la seva determinació s’ha mostrat en la màxima expressió.

“Després d'anys de descuit, els EUA reafirmaran i faran complir la Doctrina Monroe per restaurar la preeminència americana a l'Hemisferi Occidental i el nostre accés a espais geogràfics clau a tota la regió. Denegarem als competidors fora de l’Hemisferi la capacitat de posicionar forces o de posseir actius estratègicament vitals".

"Aquest “Corol·lari Trump” de la Doctrina Monroe és una restauració del sentit comú del poder i les prioritats americanes”, admet l’Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA publicada ara fa un mes. Veneçuela dóna fe que Monroe  – ‘Donroe’ en l’argot MAGA – ha tornat i que el “Corol·lari Trump” s’afirma amb contundència al seu pati del darrere. “És una altra escalada en les polítiques agressives dels EUA. Vol mostrar presència a la regió contra actors com la Xina i Rússia i transmetre la idea que domina l’esfera d’influència i que si volen canviar les coses, ho faran”, explica al Diari de Barcelona Martijn Vlaskamp, expert en relacions internacionals de l’IBEI.

El món multipolar crida però no actua

Segons informava el mitjà estatunidenc ABC, una de les primeres ordres que Rodríguez hauria rebut per part de Washington era expulsar els agents, assessors i equips de seguretat vinculats a la Xina, Cuba, Rússia, i l’Iran. 

La portaveu del ministeri d'Exteriors xinès. Font: Wu Hao / EFE

Beijing s’havia convertit en el major inversor estranger i creditor de la república bolivariana entre els anys 2005 i 2015, quan el capital xinès va començar a dirigir-se a altres països llatinoamericans no afectats per les sancions, la pressió geopolítica, i amb una economia més sanejada i pròspera. Tot i això, la Xina representa més de dos terços de les vendes de petroli veneçolà i manté inversions extractives importants a la zona. També és juntament amb Rússia i l’Iran el gran subministrador d’armament de Caracas, com per exemple, sistemes de radars defensius que el Pentàgon va superar.  

Com és habitual en la política exterior de no-ingerència i sempre prudent de Beijing, s’ha limitat a protestar diplomàticament. Probablement protestes més airades de les habituals de la retòrica diplomàtica xinesa, però res més enllà que queixes: “La Xina compta amb interessos legítims a Veneçuela i té dret a defensar-los”, deia la portaveu d’Exteriors Mao Ning. “Veneçuela gaudeix de plena sobirania sobre els seus recursos naturals i sobre totes les activitats econòmiques al seu territori”, afegia. El ministre d’Exteriors, Wang Yi, reivindicava que la Xina “no accepta els EUA com a policia del món, ni com a jutge del món”, i criticava el segrest de Maduro com a “matonisme”. 

El port de Chancay al Perú, construit conjuntament amb la Xina. Font: Presidència del Perú

La intervenció estatunidenca a Veneçuela ha posat el focus en la capacitat de la Xina de mantenir els seus interessos a la regió, fonamentalment de caràcter econòmic. Manté acords de lliure comerç amb països com Xile, Perú, Costa Rica, Equador i Nicaragua. És el major soci comercial de gegants com el Brasil i de tota la regió sud-americana en conjunt, i ha creat macroinfraestructures estratègiques en el marc de la Nova Ruta de la Seda – de la que hi participen més de 20 estats del continent – com el port peruà de Chancay. L’any 2024, els intercanvis comercials entre el gegant asiàtic i Sud-amèrica va superar els 500 mil milions de dòlars.

Panamà ja s’ha vist forçada pels EUA a retirar-se de la Ruta de la Seda i a negociar la venda de les terminals del seu port operades per la xinesa CK Hutchison al fons nord-americà BlackRock. Bolívia, amb el nou president pro-Trump Rodrigo Paz, renegocia els contractes d’explotació de liti amb empreses xineses. A Hondures, el candidat apadrinat per Trump promet tornar a reconèixer Taiwan com la vertadera Xina en detriment de la República Popular. 

El repartiment trilateral del món

El Kremlin també protestava contra “les flagrants amenaces neocolonials i l’agressió armada estrangera” a Veneçuela. A la vegada, celebraven la presa de possessió de Rodríguez com la voluntat del govern bolivarià de “mantenir la verticalitat del poder organitzat i frenar els riscos d’una crisi constitucional”, mentre ratificaven “la inalterable solidaritat de Rússia amb el poble i Govern veneçolà” al qual continuaran “oferint el suport necessari”.

“Veneçuela no tenia un pacte de defensa ni amb Xina ni Rússia. És la seva sobirania i no ha demanat intervenció militar de ningú”, diu al DdB Aníbal Garzón, analista internacional. “A Occident sempre comparem com actuem violant sobiranies quan d’altres posen en pràctica una cooperació més simètrica i sense ingerències”, afegeix l’expert.

Ni Xi Jinping ni Vladímir Putin han fet declaracions sobre el segrest de Maduro. Arran d’aquesta operació militar i de reunions com les d’Alaska entre els EUA i Rússia, s’està debatent sobre un suposat repartiment del món en un nou G-3 format per Moscou, Washington i Beijing. En aquesta reconfiguració de l’ordre global, cadascun controlarien les seves respectives àrees geogràfiques d’influència i no intervindrien en els assumptes interns de la resta: Putin compliria els seus objectius a Ucraïna amb el favor de Trump, i Xi tindria via lliure per reunificar Taiwan amb la Xina continental. 

Aquest nou món tripolar és, com a mínim, qüestionable. “Rússia ja ha trencat les normes internacionals a Ucraïna i si la Xina vol fer alguna cosa amb Taiwan no es deixaran condicionar per aquests actes”, explica Vlaskamp. “Òbviament, és més fàcil ara per a la Xina justificar-ho amb l'argument de Vençuela i pot jugar a favor de la seva narrativa, però no crec que Putin o Xi actuïn diferent per això”, afegeix l’expert de l’IBEI.

  
La portaveu d'Exteriors russa Maria Zakharova i el ministre Sergei Lavrov en una roda de premsa el 14 de gener de 2025. Yuri Kochetkov (EFE)

Ucraïna ara per ara segueix sostinguda al front gràcies a la intel·ligència nord-americana, la cooperació amb l’OTAN, i les armes estatunidenques que Europa triangula fins a Kíiv. De fet, Rússia mai ha deixat d’estar rodejada de bases de l’Aliança Atlàntica. El Pentàgon també disposa de desenes de guarnicions repartides pel Pacífic i el mar meridional de la Xina. 

Paral·lelament, l’Iran viu en constant amenaça de bombardeig de la Casa Blanca. Per descomptat, la Xina mai renunciaria al comerç que practica amb Sud-amèrica mitjançant accions coercitives i ja ha hagut de lliurar una intensa batalla amb una guerra comercial contra Washington que encara podria oferir nous episodis. D’altra banda, cal recordar que la República Popular Xina no està en guerra amb cap país des del breu conflicte que la va enfrontar amb el Vietnam el 1979. “La Xina duu a terme la seva estratègia geopolítica d’una manera molt diferent de la nostra”, assevera Garzón. Si bé els capítols d’Ucraïna, Veneçuela i Taiwan —i les eventuals connexions— encara esperen els seus potencials desenllaços, cap dels escenaris reflecteix avui dia motius inequívocs per considerar que el món ja s’ha repartit en terços. “És il·lògic pensar què s’estan repartint els territoris amb Rússia i la Xina perquè els EUA són la superpotència dominant i no volen repartir-se res amb ningú”, conclou Garzón. 

L’ombra de Monroe planeja sobre Llatinoamèrica

“Trump em va dir que estava pensant fer coses dolentes a Colòmbia, una operació militar”, denunciava en una entrevista a El País el president colombià Gustavo Petro. Després del segrest de Maduro i dels helicòpters nord-americans dominant el cel de Caracas es van encendre les alarmes a tota la regió. Un Trump ebri d’èxit llençava més benzina al foc a bord de l’Air Force One: “Una intervenció a Colòmbia? Em sona bé”, deia el magnat, que afegia: “Colòmbia està governada per un home malalt que li agrada fer cocaïna i vendre-la als EUA, però no continuarà molt més temps”. 

 
El president colombià Gustavo Petro. Font: Carlos Ortega / EFE

Petro ha sigut dels pocs líders internacionals que ha mantingut una posició de resistència enfront de les accions agressives i amenaces del republicà. Aquesta actitud ja li ha costat sancions per part del tresor nord-americà. El departament de Justícia l’ha acusat de permetre les fàbriques de drogues que són enviades als EUA i l’ha inclòs en una llista que l’associa al narcotràfic.

“Colòmbia té eleccions i Petro ha sortit enfortit del conflicte amb Trump. Però ja té un nivell d’ingerència interna molt forta. Sempre s'ha vist com el satèl·lit dels EUA”, opina Garzón. L’opció d’una intervenció contra els càrtels colombians és una de les que hi ha sobre la taula per al Pentàgon.

“Des de la perspectiva acadèmica convencional de les Relacions Internacionals les accions de Trump són realment difícils de seguir o d'encaixar en els marcs teòrics habituals”, sincera Vlaskamp. Tot i això, una trucada telefònica recent entre ambdós mandataris sembla haver rebaixat la tensió i inclús augura una visita del colombià al Despatx Oval. 

“Cuba?”, li preguntaven també a l’avió presidencial. “Està a punt de caure”, deia el republicà, segur que l’illa cauria pel mateix pes del bloqueig sense necessitat d’intervenir-hi militarment. Reuters, però, mencionava un informe de la CIA que negava que l’economia cubana estigués prop del col·lapse. “Negociïn i pactin amb els Estats Units abans que sigui massa tard“, ha advertit posteriorment Trump al govern cubà.

“Està clar que un dels grans objectius de Rubio és Cuba”, assenyala Garzón. L’ofegament es multiplica amb el promès control de petroli veneçolà per part de la Casa Blanca, ja que Trump anunciava a Truth Social que prohibiria qualsevol exportació de cru veneçolà a Cuba. D’ençà que Hugo Chávez va arribar al poder, Caracas ha sigut el gran subministrador i garant de l’energia que mantenia l’economia cubana, i l’absència d’aquestes importacions posaria l'Havana en una situació més crítica si escau. “Cuba està en un moment crític però té gent molt preparada militarment i en els serveis secrets”, indica Garzón.

D’aquí que 32 militars cubans que formaven part de la guàrdia pretoriana de Maduro fossin assassinats en l’assalt dels Delta Force, en existir un intercanvi de recursos humans com professors, metges i personal de seguretat cubans per recursos naturals veneçolans.

No obstant això, els governs dels progressistes López Obrador i Claudia Sheinbaum han significat un petit respir per al Partit Comunista de Cuba. Mèxic és un dels pocs països que subministra combustible a l’illa i s’ha ofert com a mediador entre l’Havana i Washington. Si bé s’havia especulat amb què un dels objectius de la Casa Blanca era tallar de soca-rel aquesta ajuda, el secretari d’Energia, Chris Wright, ho ha negat. “Mèxic té un govern que està tractant de recuperar la independència i l’autonomia geopolítica del país”, explica Garzón.

La presidenta mexicana Claudia Sheinbaum es fa fotos amb els seus seguidors. Font: Sháshenka Gutiérrez

El gegant centreamericà és un altre dels grans assenyalats: ha patit aranzels del 25% als productes fora del tractat de lliure comerç amb els EUA, se’ls ha forçat a posar aranzels a productes xinesos – molts dels quals després entraven més fàcilment en territori estatunidenc –, i també se’ls ha amenaçat recentment d'intervenir-hi militarment per atacar els càrtels de drogues. De nou, una trucada entre Trump i Sheinbaum hauria calmat els ànims. També el Brasil ha hagut de suportar un pols gegant pel 50% de gravàmens que Washington li va aplicar en represàlia per la condemna contra l'expresident colpista Jair Bolsonaro. De Panamà, ja s’ha esmentat la forçada expulsió dels interessos xinesos. Nicaragua ja ha anunciat l’alliberament preventiu de presos opositors.

Mentrestant, governs com el de Nayib Bukele al Salvador o de Javier Milei a l’Argentina col·laboren estretament amb l’agenda MAGA. “És probable que vegem més ingerències de caràcter polític o econòmic que no militar. Però amb Trump i la Doctrina Monroe renovada tot és possible”, adverteix Garzón.

Monroe mai va marxar?

No només Trump es caracteritza per una política intervencionista al pati del darrere. Si bé els EUA els últims anys havien concentrat esforços en altres regions del globus, la Casa Blanca té un llarg currículum d’ingerència política a Llatinoamèrica. “El que ha fet Trump és culminar contra Veneçuela el que els EAU han intentat des de sempre. Bush va dur a terme l'intent de cop d'estat el 2002 contra Chávez, i Obama va iniciar totes les sancions”, recorda Garzón.

També Evo Morales va denunciar que el cop d’estat contra la seva presidència a Bolívia el 2019 tenia suport extern de Washington. Més enrere en el temps s’han produït invasions com les de Granada el 1983 i Panamà el 1989, o el suport a dictadures anticomunistes com la de Pinochet a Xile. “L'imperialisme de Trump és l'essència de l'imperialisme nord-americà des del seu naixement. No és un boig, només segueix la política històrica del seu país”, conclou Garzón.