No tothom encaixa en els prototips de moda tradicional ni en el tallatge de les marques fast fashion. Cada cop són més els cossos i les identitats que volen sentir-se còmodes i representats en la roba que porten, especialment en esdeveniments especials. Per aquest motiu, l’Ari Rovira (Barcelona, 1987) va crear Lancaster Studio, un projecte pioner de sastreria queer nascut a Barcelona. Directores com Alba Cros i Marina Freixa han confiat en els seus dissenys fets a mida pels premis Gaudí, i la futbolista Patri Guijarro, per la Gala de la Pilota d’Or.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by LANCASTER STUDIO (@lancaster_studio_)

El Diari de Barcelona ha parlat amb le sastre al seu estudi a Gràcia, sobre el projecte i els canvis que la indústria de la moda ha de viure per poder vestir a totes les identitats.

Com neix Lancaster Studio?
És una història que ve de molts llocs. D'una banda, em vaig formar en disseny de moda. Sempre he treballat en aquest món, però en diferents àmbits, i he sigut molt activista dins de la indústria. Em vaig dedicar a temes de sostenibilitat i vaig deixar el disseny dins del fast fashion, fet que em va fer deixar de cosir, perquè em vaig dedicar més a la docència i a la consultoria. Però hi va haver un moment que vaig dir “He de tornar a l'activisme amb les mans. Com puc fer que des de la costura, des del disseny, des del patronatge, pugui fer alguna cosa que canviï la indústria també des de dintre?”.

Què vas fer?
Vaig començar amb els drag kings de Barcelona i els vaig vestir per les seves actuacions. Era molt interessant perquè és un ús del vestit i del patronatge molt exagerat i mutat, que feia una crítica a les masculinitats. Va ser molt interessant, tant que la meva comunitat, quan va veure que jo podia fer vestits, em va demanar roba. Lancaster Studio neix d'una demanda de la comunitat. No neix perquè jo un dia digui: "Vull muntar una marca", al contrari. Sempre he dit que no fan falta més marques.

Com detectes aquesta necessitat? 
He viscut en primera persona l’experiència d'anar a buscar roba a les botigues convencionals i veure que, per un tema de tallatge i d’expressió, no encaixes en les categories d'home i dona. Et preguntes “On navego jo, aquí?”. Això es dona sobretot quan tenim esdeveniments i volem anar guapis. Quan busques aquelles peces, no les trobes. Sovint, el meu entorn em deia que tenia un esdeveniment o un casament i no tenia un lloc on adquirir roba amb la qual s’identifiqués. Va ser aquí quan vaig pensar “Si no existeix una sastreria queer, doncs anem a fer-la”.

D’on ve la teva passió per la moda?
Recordo estar a casa de l'àvia, que vivia al carrer Lancaster, amb la mare i la tieta, i agafar trossos de tovallons de paper de cuina i començar a tallar-los i vestir les nines de la manera que jo volia, no amb la roba que ja tenia allà, perquè no m'agradava. Vaig començar a crear roba i a dibuixar-la amb pocs anys. Sempre he tingut clar que volia fer moda.

Has dit en diverses ocasions que Lancaster Studio no és una marca. Com la descriuries, doncs?
Lancaster Studio és un servei. Una marca proveeix molta roba que es compra sense demanda. Lancaster Studio dissenya i crea peces úniques a demanda. Quan em demanen que cedeixi peces no puc, perquè no tinc res produït. No faig més del que es necessita.

Quina és la missió de Lancaster?
Tornar a l'escolta dels cossos, a l'escolta que feien les modistes de l'època. Volem tornar a posar al centre el cos, les identitats, l'essència de les persones, i vestir-los, perquè ara es fa totalment al contrari. Ara és el cos qui s'ha de vestir amb la roba, però jo sempre he dit que la roba ha d’abraçar les identitats, els desitjos i els somnis de cadascuna de les persones que ve a vestir-se.

Com funciona Lancaster Studio? Quin és el procés des que algú entra fins que porta la peça?
És un procés molt cuidat. La primera cita és una primera conversa, una presa de contacte amb els desitjos de la persona. Què t'imagines? Què t'agradaria portar? A vegades arriba gent amb moltes barreres: “A mi m'agradaria això, però això no em queda bé perquè tinc aquest cos o tinc aquestes formes”. Qui ens ho ha dit? D'on ho hem après això? Llavors hi ha tot aquest trencament d'aquestes barreres que ens autoimposem i comencem a pensar la idea a través de fotografies i de prototips.

I a partir d'aquí?
Es prenen les mides, es fan proves que assegurin que la peça s’adeqüi al cos i després fem l'entrega. El que més m'agrada és que esculpim la peça sobre el cos de la persona, no sobre un maniquí que no es mou.

  Ari Rovira al seu estudi de Gràcia (Elsa Flórez)

És fàcil entendre el client en la conversa inicial?
Són unes trobades molt íntimes. Al cap i a la fi, veig a la persona, veig com arriba, amb qui arriba, com parla, com és la seva jaqueta... i ja en captes l’essència. A vegades demano que em portin les seves peces preferides, aquells pantalons que més et poses, la jaqueta que més t'agrada... Perquè a partir d'aquells volums que et fan sentir tan bé, podem treballar el vestit final. 

Fer roba de qualitat que s’adapti a la diversitat de cossos i a les identitats és un procés lent. Els clients entenen aquesta espera?
Tothom ho entén perquè explico molt bé el perquè. Si vols un vestit, jo el faig a mida. Això requereix temps. Estem tan acostumades a veure tantes marques que la gent sap veure que això no és una marca, que treballo a mesura i a demanda.

I entenen el preu?
Sí, jo crec que ja hi ha una consciència, sobretot en els últims anys, del que és el treball mecanitzat i el que és el treball manual i què costa. Al final, és un producte que s'ha fet aquí, que s'ha fet amb les mans i que s'ha fet totalment a mida i que no està replicat. Ens hem acostumat al fet que un telèfon mòbil valgui mil euros, perquè és el que val; passa el mateix amb els vestits fets a mida.  

La sastreria ha estat tradicionalment un ofici enfocat en la masculinitat, com està sent el procés de transformar aquest concepte?
La veritat és que la sastreria s'està trencant a si mateixa. Per mi està sent relativament fàcil, però és veritat que, a nivell acadèmic, sempre ha existit el concepte del vestit masculí i el femení i, a vegades, no hi ha un intermedi que ens ajudi a altres a continuar aprenent.

Quins són els canvis, en un vessant més tècnic, que esteu aplicant a la sastreria per eliminar el gènere?
Quan diem sastreria queer, estem polititzant una mica la sastreria binària. S'entén com a queer el fet que no associa ni teixits ni formes ni patrons al gènere. La sastreria queer escolta a la persona i a la identitat i trenca amb els sistemes de tallatge i de patronatge sobre el cos de la persona.

"La sastreria queer escolta a la persona i a la identitat i trenca amb els sistemes de tallatge i de patronatge sobre el cos de la persona"

Quins canvis ha de viure el món de la moda per poder convertir-se en una indústria que doni la benvinguda a tota mena de cossos i identitats?
Des que som petits, la moda ha classificat la roba en dues caixes molt clares perquè és molt més fàcil per a la indústria. Dins d'aquests dissenys, hi ha uns missatges molt clars de com s'ha de moure i com s'ha de comportar una dona i el que ha de pensar, o inclús els somnis als quals pot aspirar. S’ha de fer un trencament des de l'inici sobre les narratives que estem perpetuant a través del disseny.

(...)
Aquí és on projectes com Lancaster podem trencar amb aquest binarisme de gènere. Treballar el tallatge ajudaria al fet que hi hagués més diversitat de cossos, de formes, d'alçades de grandàries, de genitals… La moda ha de treballar per morfologia i no tant per talles i gènere.

Estem a prop d’aconseguir-ho?
No, gens. El sistema de moda hegemònic no està trencant amb aquest binarisme perquè aquest binarisme li dóna molts diners i una estructura, uns rols de gènere i unes normes que li van molt bé per continuar enriquint-se com a indústria. Veig molt poques marques fent aquest pas activista de trencar amb aquestes narratives.

Pots mirar l’entrevista completa tot seguit.