Armènia celebra diumenge unes eleccions parlamentàries que van molt més enllà d’un simple relleu de govern: el país es debat entre consolidar el gir cap a Europa impulsat pel president Nikol Pashinyan o cedir el pas a una oposició fragmentada però alineada amb Moscou. La guerra de l’Alt Karabakh, la dependència estructural de Rússia i les incerteses d’una integració europea encara incompleta marquen el context d’uns comicis que molts analistes ja qualifiquen de decisius per al futur geopolític del país i com una mena de referèndum.

El primer ministre Pashinyan, que va arribar al poder amb la Revolució de Vellut del 2018, es presenta a la reelecció amb el desgast acumulat per la pèrdua de l’Alt Karabakh davant l’Azerbaidjan, primer el 2020 i de manera definitiva el 2023. Malgrat tot, manté el lideratge a les enquestes. Irina Khayrizamanova, politòloga russa associada a la UPF, ho explica: “Molts armenis no veuen cap alternativa viable; no volen tornar als líders antics ni a l’oligarquia associada a la corrupció”. L’oposició, tot i fragmentada, capitalitza el ressentiment per la gestió del conflicte i aposta per restablir els llaços amb el Kremlin.

Per a Abel Riu, politòleg expert en la regió del Caucas i president del Catalonia Global Institute, l’element clau és la transformació de la política exterior: “Des del 2020, s’ha anat desfent el lligam geoestratègic tradicional amb Rússia, que històricament es veia com el gran garant de la seguretat d’Armènia”. El govern de Pashinyan ha optat per una aproximació a la UE i als EUA, fins i tot obrint vies de diàleg amb Turquia i l’Azerbaidjan, una aposta que l’oposició retrata com una rendició i utilitza per acusar-lo de ser “un peó en mans d’Ankara i Bakú”.

La qüestió de les responsabilitats per la pèrdua del Karabakh divideix profundament la societat. Riu apunta que el retret és doble: “Es culpa l’executiu armeni per la seva gestió, però també es denuncia la traïció de Moscou i la pressió del bloc enemic”. Per a Khayrizamanova, separar política interna i exterior és gairebé impossible: “Són unes eleccions molt geopolítiques, que sobretot decideixen en quina direcció va Armènia”.

Així, la ciutadania es debat entre una orientació proeuropea amb conseqüències desconegudes o tornar a la zona d’influència russa, “amb la qual molts s’han decebut”.

L’apropament a la UE

La sortida de la Unió Econòmica Euroasiàtica per part de Armènia, en qualsevol cas, és un horitzó llunyà. Riu adverteix que “la dependència estructural, energètica i d’infraestructures respecte a Rússia és immensa” i que substituir-la per alternatives europees “és un repte gegantí i altament complex”.

De fet, afegeix que Putin “ja ha deixat anar alguna amenaça” de que es tornés a repetir les operacions militars com a Ucraïna. Khayrizamanova coincideix i recorda que, a més, “hi ha una llista de candidats més prioritaris al davant per a la UE” i que els seus recursos són limitats. 

Tots dos experts coincideixen que el pragmatisme serà la clau del futur armeni, com un joc a dues bandes. Riu descriu el procés com “un allunyament progressiu de Moscou, no un trencament total i immediat”, mentre que Khayrizamanova retrata Pashinyan com algú que “intenta diversificar les relacions internacionals per treure’n partit”.

En un país petit i bloquejat geogràficament, envoltat per veïns hostils o poc fiables, la neutralitat forçada podria acabar sent no una derrota sinó l’única estratègia racional de supervivència del país.

La resposta del Kremlin

Sobre les represàlies russes, Riu assenyala que una intervenció militar directa és ara poc probable perquè “la capacitat militar de Rússia es troba molt focalitzada i compromesa a Ucraïna”, però que Moscou “disposa de moltes altres eines de desestabilització híbrida, econòmica i política”.

No obstant, la politóloga apunta que “la línia vermella és, òbviament, l’OTAN” i que, en el pla econòmic, Rússia “utilitzarà totes les mesures de persuasió i coerció” per evitar perdre Armènia com a membre de la Unió Euroasiàtica, ja que “suposaria un dur cop a la seva reputació”.

De totes formes. el 7 de juny marcarà fins on arriba la voluntat armènia de canviar de rumb, i si Pashinyan té prou força per fer-ho sense provocar una resposta irreversible del Kremlin, sense conseqüències greus.