El compte enrere ja ha començat per La Fúmiga. El 31 d’octubre, la formació posarà punt i final a 14 anys de música. La banda, que va néixer d'un grup d’amics d’Alzira (País Valencià), s’acomiadarà en cinc concerts finals, pels quals ja han venut totes les entrades. Ara, viuen tancats a la sala d’assajos i amb l’eufòria de la preparació dels darrers concerts. Entre arranjaments i decisions, l'Arnau Martínez, cantant del grup, troba uns moments per a repassar la voàrgine que han viscut els darrers mesos. Durant l’estiu, han passat de plaça en plaça acomiadant-se d’un públic que els ha acompanyat fidelment des que van començar la seva aventura en la música. 

Com han sigut els últims concerts abans de preparar la recta final?
Jo crec que pels sis o set últims concerts crec que començarem a ser conscients que això de tocar a les places, als carrers, on avui  brolla un poc tota la cultura popular, no anava a tornar a passar. Hi anàvem amb un nus a la panxa, et diria que en un poc de tristor. Però és veritat que amb la simbiosi de la nostra música, que ja de per si és festiva, i que el públic estava entregadíssim, es curava bastant prompte la nostàlgia anticipada.

On us sentiu més còmodes: a les sales de concerts, festes majors o festivals?
Les energies són molt diferents. L'energia a la cara que té la sala, no la tens en cap altre lloc. Els festivals tenen dues coses bones: el nombre de gent, i els escenaris, que són molt més grans. Però si parlo per mi, hauria de quedar-me amb la festa major. Nosaltres naixem d'ahí, si la festa major no existiria, tampoc ho hagués fet La Fúmiga quan era una xaranga, ni quan es va convertir en un grup. Nosaltres hem sigut públic de festa major.

Com decidiu quines cançons entren i quines queden fora?
Intentem apretar tota la nostra música, sobretot els millors moments de cada cançó, perquè estiguen quasi totes representades. Dos, tres cançons es queden fora; però el nostre repertori és de 40 cançons en una hora i mitja. És una bogeria. Jo sempre dic que és un directe propi per a la gent que fem servir TikTok. 

Com és la preparació per fer aquest tipus de posada en escena? 
És un concert molt exigent. Al final, si la música està a un cert nivell, tu has d'estar ahí. És veritat que a nosaltres ens ix això de manera natural. I és una forma d'entendre el directe que també requereix de moltíssima memòria. Res pot fallar, perquè és possible que tot caigui. Jo veig el meu públic i també veig el de companys i companyes, que tenen la seva massa, però l'energia que té el nostre en els concerts, és difícil de comparar amb la resta.

"És un directe propi per a la gent que fem servir TikTok"

Quan feu les cançons, ja penseu en com sonaran en directe?
Sí, hi ha altres artistes que no, però nosaltres venim d'ahí, i vivim pel directe. Nosaltres no entenem fer una cançó perfecta, redona, que tinga el Grammy a la millor composició i lletra i producció, si després en directe no passa res. Entenem la música des del directe i, a més, ens agrada que la cançó, sense que perdi la seva essència, tingui una vida nova en el directe. 

Com és el públic català? 
A nosaltres, quan vam començar, ens deien que el públic català és un poc més tranquil que el valencià. Però nosaltres no hem tingut aquesta experiència, al contrari. En aquesta última gira, el públic català, en quant a energia, hi han hagut concerts que han estat una bogeria, i a nosaltres, quan això passa, ens puja als núvols. Som molt dependents del públic. Per això hem tingut la sort de gaudir-nos-ho tant, perquè el públic sempre hi ha estat. Això és el gran privilegi d'aquest projecte.

Com ha estat viure tants anys girant pels Països Catalans? 
Ha sigut molt bonic perquè, al final, el nostre el nostre feeling en ruta és molt divertit. Crec que és una banda i un equip que formem una mescla perfecta: una simbiosi que funciona, un engranatge. És molt guai estar de gira. El cansament, les poques hores de dormir, els quilòmetres… Tot queda un poc baix d'una manta que ho amaga tot quan pugem a la furgo els dijous o divendres, el món és per ahí i tot comença a ser més bonic.

 La banda actuarà en tres concerts al Sant Jordi Club. 

Com vau rebre el fet que les entrades s'esgotessin en gairebé minuts?
Aquesta era la primera vegada que ens ho podíem esperar. A nosaltres ens portaven demanant més dates a Catalunya del comiat des del dia que es van agotar les primeres. Només amb tota la gent que ens ho demanava, ja sumàvem les 5.000 que podíem obrir. Nosaltres tampoc teníem més oportunitats. Sempre m'agrada recordar que seguim dedicant l'entre setmana a les nostres feines que no vam abandonar. I sols podem fer divendres i dissabte. El diumenge era una cosa que teníem ahí, però era de dia, era un poc raro. La gent ho ha rebut a l'absoluta perfecció i ja dic, si haguéssim fet cinc Sant Jordi Clubs més, també s'haurien emplenat.

Us vau plantejar canviar al Palau Sant Jordi?
Des del primer dia que va passar la bogeria de les entrades, nosaltres vam ser conscients que ens havíem quedat molt curts. I aquell mateix dia intentarem traslladar-nos al Palau, i ja estava tot ocupat. Ja no vam arribar. Al final són 15.000 persones, quasi com un Palau, però no podem fer més. És el que hi ha. I no volem estar tristos. Tant de bo se quedaren sempre 10 entrades per vendre.

Com seràn els últims concerts? 
La banda serà diferent. Serem molta gent dalt de l'escenari. Passaran moltíssimes coses. Si sempre hem posicionat per davant de tot el xou i l'experiència completa, no només musical, sinó completa, en aquests concerts de comiat hem entregat tot el que estava al nostre abast. No vull fer-vos cap espòiler, encara que m'he de mossegar la llengua, però va a ser molt gran i molt xulo.

Com veus l'escena de música en català?
Crec que en Catalunya està més assolida la normalitat o la quotidianitat que es programe música en català a les festes majors. Al País Valencià això és molt més complicat. Ja sabeu un poc quina és la nostra realitat. Crec que és el moment de seguir apostant en un poc més de força perquè venen temps complicats. Jo sempre he sigut un activista de l'optimisme, però és molt complicat pensar que tot anirà bé si poses un minut la televisió o si llegeixes la premsa. Aleshores, crec que és el moment que la música, i més en la nostra llengua, ha d'estar més present. Ha de fer-se encara més forta. I crec que a Catalunya això es farà. 

Trobes a faltar propostes més reivindicatives, potser com hi havia fa anys enrere?
Bé, a mi sempre m'agrada pensar que cadascú faça el que vulgui. Nosaltres, per exemple, sempre hem llançat missatges que consideràvem necessaris, hem lluitat per moltíssimes coses i, a la vegada, l'exposició que tenim és extrema. Nosaltres rebem molts missatges amb molt d'odi i violència que ni tan sols fem públics, però és veritat que no sé si tothom estaria disposat a passar per aquí. Jo penso que en el món que ens està tocant viure, hauríem d'intentar aprofitar qui tingui un altaveu per fer una denúncia social i col·lectiva del que està passant. Però això no vol dir que estiguem obligats a fer-ho.

Quina és la vostra relació amb la indústria musical?
Evidentment, ens agradaria que canviéssim moltes coses, però crec que en un món com este, tots els ajuts són necessaris. No seré jo qui tinga una declaració anti-indústria, perquè les discogràfiques, els programadors, els tècnics són necessaris i a vegades els grans oblidats... Si no professionalitzem la música no arribarem enlloc i aquesta és la gran diferència entre Catalunya i el País Valencià. Una indústria professionalitzada fa que s'impregne la música arreu del país. Una indústria no professionalitzada, com passa al País Valencià, on no tenim discogràfiques, ni editorials, ni ràdios... És molt complicat.

"Rebem molts missatges amb molt d'odi i violència, però no sé si tothom estaria disposat a passar per aquí"

Quins van ser els motius per marxar?
Neix un poc de la necessitat que tot això acabi el millor possible, perquè al final som una família: la nostra vida emocional i conjunta i col·lectiva no acaba en l'escenari. No volíem passar per un esgotament i desgast, que és molt normal, ja que les hores de carretera, hotels, proves, estar lluny de casa… És desgastant. El que passa és que després el directe és tan bonic que elimina la resta. 

Quan vau prendre la decisió de marxar? 
El novembre de 2022, després de presentar el nostre segon disc. Ahí ens adonem que el grup s'havia fet molt gran i que ho tenia tot, si fèiem les coses bé, per arribar a on volíem arribar. Així que nosaltres vam decidir que el més sa per a nosaltres, pel nostre cor era posar-li un final.

Us veieu fent música en solitari en algun moment? 
No. Crec que no hi ha res més rotund. Això no passarà 

Dieu que tot s'acaba però creieu que en algun moment això pot tornar?
No hi ha intencionalitat que això passi. És un adeu més que definitiu. Jo no sé si d’ací a deu anys, si estem els mateixos i algú diu: "Ens veiem amb esforços per fer un concert i tornar a veure'ns i tornar a sentir un poc el que sentíem". Jo això mai ho nego perquè crec que seré el primer que, quan em canviï la vida, tindré ganes de reviure-ho; però el que sí que no farem mai és girar. Si fem una tornada, vol dir que seguim estant els mateixos amics de sempre i perquè trobem a faltar aquesta sensació. Però ja serem molt majors com per fer el que estem fent ara.