L'Índia camina amb peus de plom sota la tempesta que sacseja el vell ordre internacional. Cautelosa i prudent, pot presumir de més èxits que no pas lamentar fracassos. La nació hindú juga amb avantatge, perquè tothom vol ser amiga seva. En un món en procés de desglobalització, amb blocs cada vegada més agressius entre si, Nova Delhi encara destaca com un actor amb marge potencial amb qui explorar nous acords. Tampoc es presenta com un país bel·licós amb la societat internacional, més enllà de problemes històrics amb el Pakistan. Manté una política exterior “multialineada”, hereva de l’antic lideratge del món no-alineat, que defineix una estratègia de participar en multitud d’associacions a priori contraposades. 

Ja consolidada com a gran potència econòmica, és qüestió de mesos que es converteixi en la tercera superant els estancats Japó i Alemanya. Les elits polítiques nord-americanes i europees, però, encara no la veuen com una amenaça hegemònica —fet que sí que està caracteritzant les relacions d’aquests amb la Xina—. A més, el seu model de democràcia representativa semblant a l’arquetip liberal projecta més confiança a l’autodenominat “món lliure”. Per això, Espanya celebrava emfàticament el 70è aniversari de les seves relacions diplomàtiques.

 Pedro Sánchez visita l'Índia el 2024 (EFE/EPA/JAGADEESH N)

S’obre el mercat

El gegant del subcontinent indi ha celebrat recentment dos acords comercials de gran calibre, evidenciant la seva posició estratègica pel comerç internacional. El primer d’ells posava fi a unes negociacions que varen iniciar-se fa 18 anys, i que se segellaven el gener amb l’acord de lliure comerç (TLC) amb la Unió Europea. Batejat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, com “la mare de tots els acords”, encara ha de ser ratificat pel Parlament Europeu perquè entri en vigor, que bé podria tombar-lo o enviar-lo al Tribunal de Justícia de la UE, tal com ha passat amb l’acord amb Mercosur. 

El lliure canvi entre Brussel·les i Nova Delhi promet reunir dos mil milions de persones i el 20 % del PIB mundial. L’Índia, un dels països més proteccionistes del món, garanteix que eliminarà gradualment el 90 % dels aranzels que pesen sobre les importacions europees i permetrà que competeixi més lliurement al sector serveis. Els aranzels als automòbils es reduirien al 10 % en una quota màxima de 250.000 unitats. També eliminarà els aranzels a maquinària, aeronàutica, productes químics i fàrmacs, i reduirà els del vi i l’oli d’oliva.

La UE és el primer soci comercial de l’Índia i representa el 12 % de totes les seves importacions. Brussel·les, però, només importa un 2,5 %. "Els nostres productes podran arribar a preus més competitius i no s'han de quedar esperant. [...] Hem de sortir amb la millor qualitat possible. [...] El món té grans esperances en la democràcia i la demografia de l'Índia", clamava Narendra Modi, primer ministre de l’Índia. Segons els firmants, aquest TLC hauria de multiplicar l’intercanvi comercial, i la UE espera duplicar-hi les exportacions per l’any 2032. De fet, el comerç bilateral ha augmentat un 90 % l’última dècada, superant els 180 mil milions d’euros. El TLC també afavorirà la circulació de treballadors temporals indis a Europa i l’intercanvi acadèmic i científic.

 El president del Consell Europeu, António Costa, el primer ministre indi Narendra Modi, i la presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Leyen (EFE/EPA/JAGADEESH NV)

La dansa de l’elefant i el drac

Paral·lelament, l’Índia superava el seu cas particular amb la guerra aranzelària del president nord-americà Donald Trump. Paradoxalment, el president nord-americà ha estat artífex indirecte de la celeritat amb la qual Nova Delhi i Brussel·les s’han retrobat. Ara fa deu mesos la considerada major democràcia del món rebia un 26 % de gravàmens per part dels EUA. Poc després, augmentaven a un 50 % quan Trump situava al punt de mira la nació hindú per comprar i reexportar petroli sancionat de Rússia, esgrimint que indirectament estava finançant la guerra a Ucraïna.

El govern indi va reaccionar ràpidament. Primer amb l’abraçada conjunta entre Vladímir Putin, Xi Jinping i Modi a la conferència de l’Organització de Cooperació de Shanghai a Tianjin, la primera visita del líder hindú a la Xina en set anys. L’altre va ser al marge de la cimera, en una reunió bilateral entre el mandatari xinès i l'indi per apropar ambdós gegants asiàtics. El president de la República Popular resumia la raó de ser de la trobada: “Realitzar la dansa de l’elefant [l’Índia] i el drac [la Xina] és la direcció correcta”.

Llargues negociacions després, Washington i Nova Delhi han tancat l’assumpte amb un acord comercial que rebaixa la reciprocitat de les barreres comercials al 18 %, si bé castiga els hindús. La resolució de la setmana passada inclou un paquet d’inversions multimilionàries de 500 mil milions de dòlars de l’Índia en tecnologia nord-americana i importació d’energia. De fet, Trump ha assegurat que aquest acord implicaria que l’Índia deixés de comprar cru rus, i que el canviés pel veneçolà controlat per la Casa Blanca. 

“Els aranzels de Trump mai podien tenir cap impacte en la macroeconomia de l'Índia. No és una economia impulsada per les exportacions, les que es dirigeixen als EUA només constitueixen el 2 % del nostre PIB”, explica al Diari de Barcelona el Dr. Nilanjan Goosh, director d’Estudis del Desenvolupament del think tank indi Observer Research Foundation (ORF).

 Modi i Trump a la Casa Blanca (EFE/EPA/JAGADEESH NV)

Però els EUA també han forçat l’Índia a reduir les barreres no comercials, que són totes aquelles traves legals i controls tècnics. Fins al 1991, l’Índia va tenir un model econòmic tancat i altament planificat, amb llicències estatals, controls de preus i forta intervenció pública. Una greu crisi de balança de pagaments va obligar el govern a fer un gir cap a un sistema més liberal. Tot i aquest canvi, l’Índia ha continuat sent un mercat difícil per l’exterior.

Velocitat de coet

L’economia índia creix a un ritme envejable. Mentre grans economies no arrenquen després de la crisi de la covid i d’altres xocs geopolítics com els d’Ucraïna, Gaza, o la guerra comercial trumpiana, des del 2021 Nova Delhi creix una mitjana anual del 7 %. Els últims trimestres, els més castigats en patir el setge comercial de la Casa Blanca, el creixement ha superat el 8 %, i les projeccions pel 2026 el mantenen a la mateixa velocitat.  Si bé l’Índia ja és avui la 5a economia mundial, la seva massa de població projecta un potencial que de materialitzar-se hauria de fer-la competir de tu a tu amb la Xina i els EUA.

El camí encara és llarg, però cal recordar que abans de la gran divergència econòmica entre nord i sud global al segle XIX, la Xina i l’Índia representaven aproximadament un 60 % del PIB mundial. A mesura que es redueix la divergència, la tendència hauria de retornar a les proporcions històriques.

El Dr. Goosh, qui ha realitzat tasques d’assessoria de la presidència de Modi, explica que la clau “és el consum domèstic intern”, quelcom lògic tractant-se d’un mercat de més de 1.400 milions de consumidors potencials. Segons l’economista, aquest consum té una sèrie de secrets que l’impulsen. Un és la “inclusió financera”, destacant el programa governamental Jan Dhan-Aadhaar-Mobile (JAM) com a instrument ad hoc per fomentar l’obertura massiva de comptes bancaris sense saldos ni comissions. El JAM consisteix en l’obtenció generalitzada de mòbils a tota la població i la digitalització social gràcies a sistemes d’identificació biomètrics per utilitzar i protegir els comptes bancaris. “S’han obert més de 500 comptes els últims 12 anys”, detalla Goosh. 

Des del 2021 l'Índia creix a una mitjana anual del 7 % (​​EFE/EPA/DIVYAKANT SOLANKI)

Un altre eix essencial que estaria acompanyant el creixement és la “racionalització de l'estructura fiscal amb el mecanisme d'impostos indirectes”, en paraules de l’expert de l’ORF. Això és la reforma del GST —l’impost a béns i serveis equiparable a l’IVA– efectuada sota el principi "d'una nació, un impost, un mercat", unificant els criteris en una escala progressiva amb trams des del 5 % al 28 % segons la importància del bé o servei. També s’ha “racionalitzat” la base de l’impost sobre la renda, el qual hauria ajudat “al marc de creixement impulsat pel consum”, argumenta Goosh. A tot això cal afegir-hi una inflació d’un 1,5 %, que manté l’estabilitat dels preus.

Finalment, inversions creixents en infraestructures –capital físic– de la mà d’institucions socials i culturals profundament arrelades —capital social– són els fonaments que Goosh projecta com una futura millora de “l’economia productiva”.

Bharat 2047

El país més poblat del món. Una edat mitjana de 29 anys, quan a la Xina ja és de 40, i més de la meitat per sota els 25. “Aquest és el dividend dels pròxims 30 anys”, assenyala el Dr. Goosh. “El repte rau a capitalitzar l’oportunitat convertint la població en capital humà productiu invertint en salut, educació, i una capacitació del segle XXI”, afegeix. 

L’objectiu nacional té nom propi: Bharat 2047. Aquell any se celebrarà el centenari de la independència de l’Índia, i el govern espera ser una nació plenament desenvolupada. Per això, seguint la tendència de desconfiança a les interdependències pròpies de la globalització, el govern de Modi pretén fer de l’Índia un estat autosuficient a través del Made in India. El país està reforçant el sector industrial en detriment de la tradicional preponderància dels serveis.

Hi destaca l'Esquema d'Incentius Vinculats a la Producció (PLI), un programa governamental per impulsar la indústria en determinats sectors i “racionalitzar tota la cadena de subministrament”, descriu Goosh. El PLI estableix un pagament a les empreses segons rendiment. És a dir, l'incentiu es calcula sobre la producció incremental d’un any respecte a l’anterior, forçant les empreses a escalar ràpidament.

Per exemple, avui dia més del 90 % dels mòbils comprats a l’Índia són de producció nacional, i el sector tecnològic és l’atractiu pel qual l’Índia està rebent un flux rècord d’inversió estrangera directa. De fet, el TLC amb Europa es considera essencial perquè la nació hindú importi alta tecnologia i acceleri la seva modernització.

L'Índia és el país més poblat del món, superant fa poc la Xina (EFE/EPA/DIVYAKANT SOLANKI)

Alertes vermelles

Aquests avenços i reformes que obtenen fruits tangibles, però, no són absents de reptes i deficiències gegants. Tal com indica l’economista de l’OFR, “cal imbuir-se de les característiques d'una nació desenvolupada. Només passa si tens equitat, la qual és definida per la justícia social distributiva i la seguretat social”. També apunta al canvi climàtic com a urgència nacional, especialment sensible pel que fa al “finançament d'adaptació perquè la degradació ambiental no s'interposi en el camí del desenvolupament futur”. Tot i això, Modi ha apostat per fer de l’Índia un centre d’importació, refinació, i exportació d’hidrocarburs a escala global. 

A part de les desigualtats de rendes, l’estat hindú presenta grans desequilibris en el desenvolupament territorial. Si bé la majoria de països reflecteixen un nord ric contra un sud empobrit, l'Índia és el contrari. “Els estats del sud sempre van estar més desenvolupats que els estats del nord, especialment en els indicadors del producte interior net estatal per càpita”, descriu l’economista. De fet, el model neoliberal de Modi obliga els estats federals a competir entre ells per atraure capital privat, incentivant la creació d’un entorn empresarial més propíciament desregulat.

En definitiva, el creixement d'ingressos disponibles, el consum intern, la baixa inflació, la no dependència de l'exportació, la racionalització fiscal i de la cadena de subministrament, el dividend demogràfic i l’atracció d’inversió estrangera; són la fórmula que podria explicar l'ascens imparable de l’economia de l'elefant indi.