Ash Sarkar (Londres, 1992) és una periodista britànica, editora i cofundadora de Novara Media, un mitjà de comunicació independent sense ànim de lucre i d’esquerres amb seu al Regne Unit. L’any 2025 va publicar el llibre La tirania de la minoria (Tigre de paper), en què desgrana conceptes com la lluita de classes per explicar com les polítiques d’identitat han generat una guerra cultural en la societat actual. Una teoria que ha presentat recentment des de Barcelona com a una de les figures destacades de la Fira Literal 2026, d’idees i llibres radicals. 

A La tirania de la minoria parles sobre com les elits dominants instrumentalitzen les lluites identitàries per alterar la lluita de classes i mantenir el poder polític. Com funciona ben bé això?
Hi ha un teòric anomenat Stuart Hall, en el qual em baso, que diu que la política no reflecteix les majories, sinó que les construeix. A partir d’aquí, per mi, les preguntes clau són sempre de quina manera es construeixen aquestes majories i contra qui. En aquest sentit, jo diria que la raça, el gènere o la ubicació en la qual ens trobem han superat el concepte de classe, no només pel que fa a la identitat sinó també la manera com ens autoconcebem políticament. Hi ha moltes raons que ho expliquen.

Com ara?
Hem tingut una revolució neoliberal de prop de 40 anys. Durant aquest temps, els moviments d’esquerres han sigut destruïts, s’ha trencat el moviment sindical, el comunisme que existia a la Unió Soviètica ha col·lapsat i qui ho ha substituït tot és l’individualisme. 

Com ho aprofita la dreta?
El que la dreta va saber fer de manera molt intel·ligent és que, després de la crisi financera del 2008, va ser capaç de redirigir la ràbia, originada de la desigualtat econòmica, cap a altres objectius. Va parlar de classe, però no d’una classe multiracial, sinó d’una classe treballadora blanca en un moment en què feia la impressió que el conflicte de classes era en realitat un conflicte racial. I així va allunyar la ràbia de la classe treballadora blanca cap a les elits, els bancs i els propietaris per dur-la cap als migrants, els sol·licitants d’asil o els musulmans.

Per què ha tingut tant d’èxit aquest moviment?
Un dels motius és que tenen motors enormes al seu costat. Des dels mitjans de comunicació a la manera com està estructurada l’economia, que ens fa més hostils i ens arrela menys al col·lectiu. Si no tens una llar estable i has de mudar-te cada 12 mesos, o si tens una llar estable però veus que la gent del teu voltant es muda cada 12 mesos, això trenca la possibilitat de consciència de classe obrera, d’organització. Per això, quan la dreta ho fa té més èxit que quan l’esquerra s’aboca a aquest tipus de política identitària. Hem d’admetre que a nosaltres no ens funciona.

"La dreta va allunyar la ràbia de la classe treballadora blanca cap a les elits, els bancs i els propietaris per dur-la cap als migrants, els sol·licitants d'asil i els musulmans"

De fet, al llibre expliques com pot ser un problema la manera com l’esquerra ha abordat aquest concepte d’identitat. En què s’ha equivocat?
Crec que tothom que ha estat a l’esquerra té una història. La meva història va ser veure centenars d’activistes perdre el cap perquè un activista climàtic va dir en una xerrada: “Us esteu comportant com cunts —un insult anglès amb una forta connotació masclista—”. És un comentari ofensiu, però no n’hi ha per tant. Tot i així, la gent va dir que era ràbia blanca, que va dur la violència blanca en un espai. Tothom a l’esquerra té una història semblant a aquesta i és perquè, en lloc de pensar en què ens ajuda a construir la majoria més gran possible i unir la gent, hem creat un culte al victimisme. Convertim qui té més marcadors d’identitat —dona, racialitzada, trans, musulmana— en una espècie de rei.

Quin impacte té això a la pràctica?
Una dona cis i una dona trans tenen coses en comú. Una pot ser la violència masclista. Si ets una dona trans que necessita hormones i tens al costat una dona cis amb endometriosi que no pot accedir a un tractament, teniu un objectiu comú. Per contra, i especialment al Regne Unit, s’ha enfrontat aquests dos grups i s’ha transmès la idea que les dones cis han de tenir por de les dones trans i que les han de considerar l’enemic. 

Diries que aquesta manera de ser “policies del llenguatge” aliena la classe treballadora?
És la manera que la classe mitjana ha trobat per sentir-se poderosa. Ens encanta dir-li a la gent el que pot i no pot dir. I també és una cosa que ens ensenyen a les universitats. Si fas un grau en humanitats —jo vaig fer literatura— t’ensenyen a desmuntar el llenguatge, i això és una cosa que després portes a la política i a l’altra gent. Veus com una cosa que és molt bona quan escrius un assaig esdevé completament destructiva quan l’apliques a contextos socials. Per tant, sí, aliena la classe treballadora, però sobretot és una manera per sentir-nos poderosos. Hem de ser honestos amb això. No som policies del llenguatge perquè sigui útil, sinó perquè ens fa sentir importants. 

"En lloc de pensar en què ens ajuda a construir la majoria més gran possible i unir la gent, hem creat un culte al victimisme"

Com pot revertir aquesta situació l’esquerra?
En primer lloc, sortir d’internet i, després, participant en l’organització política de la vida real. Això pot voler dir organitzar-se en un sindicat de llogaters, de treballadors, o en qualsevol comunitat. L’important és fer alguna cosa que t’ensenyi que la gent és poderosa quan treballa conjuntament. D’altra banda, però, també és important que creem institucions que aspirin a tenir una vida més llarga que la nostra, perquè moltes s’han quedat pel camí.

En aquest escenari, és evident que la lluita de classes té una dimensió mediàtica. Com ha canviat el periodisme en una era tan polaritzada?
Hem d’entendre que el model de finançament del periodisme està en crisi. No pots vendre un diari i pensar que amb això ja n’hi ha prou, a menys que siguis el The New York Times. Per tant, t’has d’adaptar, però alhora reconèixer que els incentius de les xarxes socials no són per produir un bon periodisme. A Novara treballem especialment amb YouTube, però en contra de l’incentiu. És a dir, fem un contingut que agrada a l’algoritme, però que s’ha verificat i que ha passat per un procés d’edició rigorós. Crec que és un procés més lent que el d’altres plataformes que creixen de cop, però que ens fa més forts a la llarga.

I hi ha el risc que els mitjans s’acostin més a l’activisme que a la informació, encara que sigui una manera de confrontar l’extrema dreta?
El periodisme imparcial no existeix. El que distingeix la propaganda del periodisme no és si creus o no amb alguna cosa. Tampoc no és si sents que hi ha algun tipus de propòsit polític en la teva feina. És si pots ser precís i impassible en el tractament dels fets. Ara bé, a mi m’agrada una redacció de notícies en què discuteixes amb el teu editor pel que vols escriure, perquè és molt diferent d’una altra en què et diguin la història que volen, que surtis i la trobis. Si tu surts amb un conjunt de creences prèvies que vols demostrar amb la teva cobertura informativa el periodisme no és per tu. A Novara parlem de la disciplina de la veritat, que ha de ser com la teva estrella polar si no vols perdre la credibilitat.