Després de més de quinze mesos de conflicte a la franja, l’alto el foc ja és una realitat a Gaza, no així a Cisjordània. Però les històries d’aquest darrer episodi de la guerra comencen molt abans del 7 d’octubre de 2023 quan Hamàs va atacar Israel .  Asmaa Alghoul, periodista, activista i escriptora palestina, ha parlat amb el Diari de Barcelona sobre el seu llibre A rebel in Gaza (2018), que explica les seves històries durant la guerra i la situació al país sota el govern de Hamàs. Alghoui va néixer i créixer al camp de refugiats de Rafah. Va abandonar Gaza el 2016. Aquests dies ha passat per Barcelona per presentar la traducció catalana del llibre.

Va cobrir els atacas israelians a la Gaza els anys 2008 i 2012. I ara hem assisit a una terrible ofensiva que ha durat quinze mesos. Com ha canviat la violència amb el pas dels anys?
Mai ha canviat, Gaza. Mai. La situació s’ha tornat cada vegada més complicada, de fet. Per exemple, pensava que la guerra l’any 2014 era el pitjor que podia passar. Però, vaig descobrir que hi havia més coses que podien passar i Israel pot cometre més crims, crims molt lletjos, com el que està passant ara a Gaza i el genocidi, durant més de quinze mesos. Ara mateix, és clar, estem en l’alto el foc, i estic feliç que la gent pugui descansar, respirar amb tranquil·litat i trobar els seus estimats sota aquestes dificultats. Estem contents i tristos el mateix temps, però és moment que aquest genocidi acabi i que la gent digui "no a la guerra a Gaza". Són més de cinc guerres en quinze o disset anys. Són molts infants. Hi ha una generació sencera educada només amb la memòria de la guerra i el conflicte. I de la divisió. Com els meus fills, per exemple. Les seves memòries… guerra i divisió entre Cisjordània i Gaza, Hamàs i Fatah, les guerres del 2008, 2012, 2014 i el que està passant ara. Sí, serà un futur difícil per a Gaza i els nens i nenes. 

Està parlant de la infància allà, on va créixer en un camp de refugiats. Què recorda de la seva infància?
Molt. Moltes bones històries, de fet. També n’hi ha, evidentment, de tristes. El més trist de tot és que tots els llocs de la meva memòria de la meva infància a Rafah estan destruïts Israel els ha esborrat. Com si fos un joc de la PlayStation. I no ho és. És la meva ciutat. És on em vaig criar. La meva escola, els llocs on jugàvem, els parcs a Rafah… Tot ha desaparegut. La casa on em vaig criar amb el meu avi i la meva mare… No queda res allà. Res. El meu pare va anar després de l’alto el foc a veure casa nostra. No es pot quedar allà. No hi ha vida. És un desert. Però ningú et pot treure els teus records. Ens han robat el lloc, però no els records. Almenys, hi ha alguna cosa que es queda per a nosaltres. 

"Hi ha una generació sencera educada només amb la memòria de la guerra i el conflicte. I de la divisió"

I de la seva joventut?
No va ser completament feliç. De fet, ho vaig fer succeir a la meva ment. Ho escric al llibre, moltes coses venien de la meva imaginació. Per exemple, normalment mirava pel·lícules egípcies a la televisió abans que existissin les xarxes socials i aquesta tecnologia. Així que cada nit pensava que hi havia la Soad Hosny, una actriu egípcia que ballava, cantava i actuava, i m’imaginava que venia a la meva habitació i ballava amb mi. Així que vaig fer la meva infància feliç. També, jugava amb els nens pel carrer, contrari a totes les nenes del barri. Segurament, aquest és el secret. El meu caràcter és fort perquè estava amb els nois jugant. Però sempre hi ha alguna cosa que trenca aquests records. Quan ens trobàvem a un soldat entre les cases a Rafah, per exemple. Escapàvem, ens amagàvem. Aquesta és la meva infància. Va ser als anys vuitanta i va ser la primera Intifada [nom que rep una revolta palestina de finals dels anys vuitanta] i hi havia soldats i l’ocupació per tot arreu. Així que sempre hi ha alguna cosa que molesta els meus bons records. O quan el meu tiet em feia tornar a casa i em trencava el meu joc. També trobava a faltar el meu pare aquells dies perquè estava treballant als Emirats Àrabs i érem molt dèbils sense ell amb la família. 

I com comença a treballar de periodista allà?
Estava enamorada de les històries i els llibres des que era ben petita. El meu pare em comprava molts llibres. Quan parlo de llibres, recordo els bons dies amb el meu pare. Això va començar a passar quan ens vam traslladar als Emirats Àrabs i llavors vaig començar a escriure poesia i narracions. Era molt petita. El meu pare es va quedar el primer poema que vaig escriure quan tenia set anys. Era molt ximple. En aquell moment era molt llest, però ara quan el llegeixo, és realment ximple. Ell em va dir ‘et tornaré el poema quan siguis escriptora’. I sí, el tinc amb mi. Està a casa meva, a França.
Després de les narracions, vaig publicar el meu primer article. Encara anava a l’institut. Era sobre els drets de les dones. No soc feminista, però estava obsessionada amb els drets de les dones perquè vaig tornar a viure a Rafah i estava molt enfadada per com tractaven a les dones i les nenes, i escrivia articles curts. Llavors, vaig començar a la universitat i des del primer any escrivia, sortia, entrevistava per Gaza, que està plena d’històries i tragèdia i els éssers humans són una font de notícies… Li diem la ‘fàbrica de les notícies’ a Gaza. Sempre trobaràs alguna cosa per escriure. Des del primer dia fins que vaig marxar de Gaza, l’any 2016, sempre estava escrivint, editant, cobrint… Passa poc per casa, només per algun cap de setmana o celebració. Sempre era fora. 

Parlant sobre el conflicte i els mitjans, com creu que s’està abordant la cobertura de Gaza des d’Europa?
És terrible, de fet. És terrible la manera en què els mitjans clàssics es miren Palestina i Gaza. No és una narrativa justa del que està passant. Però no ha de canviar necessàriament. Que continuïn fent el que estan fent, perquè ara tenim una cosa nova, les xarxes socials. Tenim el nou periodisme. Tenim TikTok, YouTube, i aquestes són les veus reals i poden entrevistar a les persones de Gaza. Són joves, obren els seus canals a les persones per parlar de Gaza i el que està passant allà, a Palestina, i també a Cisjordània i Jordània. No és el moment pels mitjans clàssics. 

"Si Hamàs, el govern o el partit desapareixen ara i marxen de Gaza, la vida continuarà sent complicada per a les dones"

Tot i que hi ha aquests nous canals, creu que a Europa encara es té una imatge errònia del que està passant a Gaza? 
Sí, és clar. Més en alguns països, com Alemanya o França, que en altres, com Espanya. Tot i això, necessitem que més gent tingui consciència del que realment està passant i perquè està passant, qui té raó i qui no. Els palestins hem comès errors, no som sants, no som herois ni víctimes. Som supervivents i ho estem intentant. Hem tingut els nostres errors. Penso, com a palestina, que hauríem de ser honestos amb els mitjans i els mitjans haurien de ser honestos amb l'opinió pública a Europa. A vegades, només sents una part de la història, la israeliana, i no pots sentir l’altra, la dels palestins i Gaza. I això no és just. Però els mitjans canvien. … Si els mitjans clàssics estan cecs, els donarem les ulleres. 

A La insubmisa de Gaza menciona que a mesura que l’ocupació creix, també ho fa l’opressió a les dones. Com va ser la seva vida com a una dona jove a la Franja de Gaza? 
No era fàcil, però no només Hamàs. Hamàs és part de la cultura i va aparèixer el 2006, però abans tampoc era una societat fàcil per a les dones. I si Hamàs, el govern o el partit desapareixen ara i marxen de Gaza, la vida continuarà sent complicada per a les dones. No té res a veure amb Hamàs. Té a veure amb la cultura patriarcal de l’Orient Mitjà i com veuen a les dones. Ella no pot prendre decisions. La meva família i algunes famílies amigues són liberals i lluiten per això, tot i que gent contrària a la idea en parli malament. Tenim aquests exemples a Gaza o l’Orient Mitjà, que són diferents, però, generalment, les societats àrabs han d’aprendre i ser conscients de l’equitat i acceptar la llibertat de la dona.  

I podem fer alguna cosa des d’Europa per ajudar?
No. Si ho feu, no ens estareu ajudant. Aniran en contra nostra encara més i ho defensaran dient que és ‘l’agenda ideològica europea o americana’. No. Ho farem sols. 

"Fins i tot ara, que està més del 80% destruïda, continua sent la ciutat més bonica perquè no m’han esborrat els records i el mar encara és allà"

Què haurien de fer els líders internacionals, especialment els dels Estats Units, el país més poderós, per acabar amb l’ocupació?
Penso que els temps de Biden i Trump acabaran d’aquí poc. La manera en què guien la política en el món i els Estats Units acabarà d’aquí poc. Arriba el moment de considerar Palestina com un país. La gent d’allà, la meva gent, es mereixen els seus drets i es mereixen el seu país. I, finalment, tenir una vida justa i felicitat a la seva terra, no guerres i més genocidis. I tampoc volem oblidar les colònies a Cisjordània i Jerusalem. Tenim a mig milió d’israelians vivint allà i això és il·legal. Així que un dia serem feliços en el nostre país que, en els meus ulls, és el país més bonic de tots. La manera en què vosaltres mireu les vostres ciutats és com jo em miro la meva. Fins i tot ara, que està més del 80% destruïda, continua sent la ciutat més bonica perquè no m’han esborrat els records i el mar encara és allà. Sé que els israelians ens volen treure el mar, però no poden. El que està passant a les universitats americanes durant aquest genocidi, a Columbia i altres ciutats com Boston i Nova York, i com [els estudiants] estan defensant la causa palestina dicta el nostre futur. I els nous polítics i els nous líders no estaran sota el control d’Israel. 

Pensa que amb l’alto el foc, hi ha esperança? 
Sí, això espero. Abans d’arribar, he llegit alguna cosa sobre el govern de Netanyahu i el govern americà. Deia que no tinguéssim molta esperança, que després dels quaranta-cinc dies de l’alto el foc tornaria la guerra. Sembla que vulguin que tornem a la guerra. Això està malament. Potser només és una estratègia. Crec que és un joc entre Hamàs i Israel i com controlen les coses. Però tinc por que torni la guerra. Al mateix temps, però, tinc molta esperança que la guerra acabarà amb aquest alto el foc. I el dissabte o diumenge vinent, la gent de Gaza caminarà del sud al nord, ja que al principi de la guerra van demanar a la gent d’emigrar al sud. No tothom va emigrar. Però, sí, desitjo que sigui el final de la guerra. Haurem d’esperar per veure on porta el país.