El Club Natació Granollers va retre un merescut homenatge el 2017 a una de les seves figures més emblemàtiques, posant el seu nom a la sala de gimnàstica artística: Aurora Morata Salvador. Nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1961, va començar a practicar gimnàstica als 11 anys i, amb esforç, va arribar a ser una de les primeres gimnastes catalanes a competir en uns Jocs Olímpics.

La seva participació a Moscou 1980 va ser un punt d’inflexió en la història de la gimnàstica espanyola. Campiona d’Espanya i medallista als Jocs Mediterranis de 1979, Morata ha dedicat gairebé tota la seva vida a aquest esport, tant com atleta d’alt nivell com a entrenadora i directora esportiva del CN Granollers. Parlem amb ella per conèixer la seva història, reflexionar sobre la seva època i entendre el present i el futur de la gimnàstica artística. 

Et vas iniciar en la gimnàstica artística amb 11 anys, però com vas descobrir aquest esport? Què et va captivar sent tan petita?
Era una nena molt activa, sempre amb ganes de moure’m. A l’escola, observava amb admiració com les noies més grans feien rodes, espagats i verticals, i ho intentava imitar al pati, amb naturalitat, perquè jo no ho veia difícil. Quan els meus pares van adonar-se’n, van pensar que potser calia canalitzar aquella energia apuntant-me a un gimnàs. Així vaig començar a fer gimnàstica, amb només 11 anys, i des d’aquell moment va formar part de la meva vida.

Vas trobar referents femenins dins de l’esport quan eres petita? Qui et va inspirar, si algú ho va fer
Vaig tenir la sort de viure en l’època de Nadia Comăneci. De fet, vam néixer el mateix any i vaig coincidir amb ella en competicions. Quan ella ja era una gimnasta olímpica, jo començava a competir a nivell internacional. Va ser una gran sort, perquè igual que avui dia ho és la Simone Biles, Comăneci era una figura excepcional que feia que molta gent es fixés en la gimnàstica. Jo seguia la seva carrera, ella apareixia constantment als diaris, i a mi m’apassionava. Va marcar un abans i un després perquè va ser la primera a obtenir un 10 perfecte, la màxima puntuació possible.

Aurora Morata amb Nadia Comăneci a l’Olimpíada de Moscou l’any 1980

Vas arribar a competir als Jocs Olímpics en un moment en què era molt poc habitual veure gimnastes catalanes i espanyoles a aquell nivell. Què va suposar per a tu participar a Moscou 1980?
En cap moment m’havia imaginat que arribaria a competir en uns Jocs Olímpics. Però quan la Federació Espanyola em va començar a convocar per fer controls i estades, vaig començar a adonar-me que comptaven amb mi. Després de participar en campionats nacionals i internacionals, vaig veure que el següent pas eren els jocs i que era possible anar-hi. Els Jocs de Moscou 1980 per a mi van ser fonamentals, van ser el punt culminant de la meva trajectòria: tenia molt clar que, un cop acabessin, deixaria la competició.

Parlem de recursos. Un cop vas ser seleccionada per competir amb el Comitè espanyol va ser fàcil l'accés al material de competició? Hi havia prou reconeixement o suport institucional per a les dones esportistes en aquella època?
La realitat era complicada. El suport institucional era molt limitat i, en molts casos, els costos els assumien directament els clubs o les famílies. Pel que fa a la preparació, sí que hi havia una estructura mínima, però no comparable amb la que tenen avui dia els esportistes d’elit. Per exemple, el meu entrenador Jaume Miró, que era qui millor em coneixia i sabia com treballava, no va poder acompanyar-me als Jocs per manca de places. Va ser una absència que vaig sentir molt, perquè ell sabia interpretar com em trobava en cada moment i sabia ajustar els entrenaments i la preparació mental. El reconeixement institucional era desigual. Més enllà dels Jocs, la gimnàstica passava força desapercebuda durant la resta de l’any, cosa que dificultava molt la continuïtat de la disciplina.

“El suport institucional era molt limitat i el meu entrenador Jaume Miró, que era qui millor em coneixia i sabia com treballava, no va poder acompanyar-me als Jocs per manca de places”

Aurora Morata conversant amb el seu entrenador Jaume Miró 

Una de les grans lliçons de l’esport és aprendre a gestionar la frustració. Quines estratègies t’ajudaven en competir quan les coses no sortien com volies?
Tinc una virtut, que és que sóc molt tossuda, i això m’ha permès tirar endavant i seguir sent exigent amb mi mateixa cada cop que competia i els resultats no eren els que voldria. Quan les coses no sortien com havia previst, procurava analitzar què havia fallat i m’esforçava encara més per superar-ho en la següent oportunitat. No vaig ser una gimnasta que es frustrés fàcilment.

La part més dura de l’esport són les lesions. Tu vas haver de deixar de competir després de 20 anys vinculada a la gimnàstica artística. Com vas viure aquell moment? 
Per sort, durant la meva etapa com a gimnasta no vaig patir grans lesions, només algunes molèsties habituals com problemes al turmell cap al final. Però la decisió de retirar-me no va ser per una lesió concreta, sinó perquè sentia que la meva etapa com a competidora ja havia arribat a la seva fi.

Després de retirar-te vas continuar vinculada al CN granollers, com a entrenadora i com a directora esportiva, això et va ajudar a gestionar la teva retirada com a competidora? Quina relació tens ara amb la gimnàstica artística?
Tenia molt clar que quan deixés de competir volia continuar al club on sempre havia entrenat. Volia ensenyar tot el que havia après i transmetre els meus coneixements als nens i nenes que s’interessen per la gimnàstica. Ara, tot i estar jubilada, encara vinc de tant en tant al club i segueixo molt de prop les gimnastes del club. 

Has estat una pionera. Com valores els canvis que ha viscut la gimnàstica artística a l’Estat espanyol i a Catalunya els darrers anys? La gimnàstica d’avui és més espectacular i exigent. Quins riscos veus en aquesta evolució? 
Cada època ha tingut el seu estil, però és evident que la gimnàstica ha evolucionat molt. Ara és molt més espectacular, més virtuosa, i amb més acrobàcies. Això també ha estat possible gràcies a l’evolució del material i a l’augment del nombre de gimnastes.

“És evident que la gimnàstica ha evolucionat molt. Ara és molt més espectacular, més virtuosa, i amb més acrobàcies”

Moltes gimnastes actuals denuncien pressions físiques i psicològiques des de molt joves. Tu vas competir tota la teva adolescència. Hi havia pressions sobre el pes, l’aparença física o la manera de comportar-se? 
Era una noia molt prima i físicament sempre vaig estar dins dels estàndards de la gimnàstica i, per tant, aquesta pressió corporal no la vaig sentir. Sí que és cert que d’adolescent el meu cos va canviar, però vaig seguir competint i no sentia pressió amb la meva aparença. És cert que ara això també ha evolucionat i hi ha molta més diversitat corporal. Veiem gimnastes més fortes, més robustes, i això és molt positiu.

Si avui tornessis a competir, què t’agradaria que fos diferent respecte als anys 70 i 80?
M’agradaria que hi hagués més reconeixement, més suport institucional i mediàtic. Encara queda molt per fer en aquest sentit. La gimnàstica rep atenció durant els Jocs Olímpics, però la resta de l’any no es destinen prou recursos als clubs ni a les federacions perquè puguin millorar les instal·lacions i professionalitzar les gimnastes. També m’agradaria que es cuidés més la trajectòria esportiva de les gimnastes a llarg termini, amb una millor professionalització de clubs, entrenadors i instal·lacions. Tot i que s’ha avançat molt, encara hi ha mancances, sobretot pel que fa a la visibilitat mediàtica de l’esport. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Diari de Barcelona (@diaridebcn)