Un matí fresc i ennuvolat, són les 8.30 i la Martina s'aixeca contenta perquè avui és un dia especial. Es prepara l'esmorzar: torrades amb Nutella i un cafè amb llet. Abans però, va al lavabo a rentar-se la cara per despertar-se una mica. S'omple la cara d'aigua i sabó. Se l'asseca i es mira al mirall. No pot ser. No pot ser! Un gra enorme li ha aparegut al mig de la cara aquesta nit. Just sobre el llavi.

-Collons, vols dir que cal?

-Què passa? Què he fet, ja?

-Doncs sortir avui, et sembla poc? 

-Jo no ho trio, això és per tota la base de maquillatge que et vas ficar l’altre dia, o les dues torrades de Nutella que t'has menjat cada dia d'aquesta setmana. 

-Això és un mite. 

-Pensa el que vulguis, però jo ja sóc aquí. 

-Sí home, això és per culpa de la mascareta, n’estic farta. 

-També, també. Però em podries dir "benvingut" o ficar-me un nom, això és divertit.

-És que no ets benvingut, amic, avui tinc una cita amb el meu crush. No m’ho puc creure. Que inoportú!

-Pensa que no he vingut acompanyat, hagués pogut ser pitjor. 

-No has vingut acompanyat però déu-n’hi-do lo gros i boterut que ets. Sempre igual, el matí del dia de la foto de les orles, també. Què ho fas, expressament o què?!

-Eh, tranquil·leta, que per les orles t’ho van retocar amb Photoshop. 

-El problema és que avui no és possible el Photoshop, bola de pus. Vaig a buscar maquillatge, això s’ha d’arreglar. 

-La rutina i pèrdua de temps de sempre...

-Una mica de corrector... Ara la base, uf... També una mica de color... Tot és necessari. 

-Tant de bo fiquessis tanta energia amb els estudis o amb l’esport. 

-A sobre de gros, ‘contestón’. (...) Merda, això es veu igual. 

-El que deia: la pèrdua de temps de sempre. 

-Millor que callis perquè acabaré esclafant-te, si no. 

-Et farà mal. 

-Això m’és igual. 

-Et sortirà crosta.

-Almenys la crosta es pot tapar amb maquillatge.

-Si tu ho dius...

-Em tens farta. Ja està. 

-No! No em matis, de veritat, et moriràs de mal, no estic prou madur!!! 

-I tant que ho estàs.

(Agafa dos trossets de paper i s’embolica els índexs de cada mà) 

-No ho facis, la cita es pot ajornar!!! 

-Calla. 

Col·loca els dos índexs embolicats amb paper de vàter al costat del granet. Prem... Prem... Xof!! Tot el pus es queda enganxat al mirall. Agafa més paper, el mulla amb alcohol i se'l passa per sobre el punt de sang perquè s'assequi més de pressa. Torna a la cuina, trista i indignada, i veu el seu esmorzar, les seves torrades amb Nutella. Les mira i les guarda a la nevera. Ja no li venen de gust, avui prefereix menjar una torrada amb formatge. Ella creu que això de la xocolata és un mite, però per avui ja n'ha tingut prou, de disgustos i de grans.