El Bar-Bodega Bartolí: tres generacions al 41 de Vallespir - Diari de Barcelona
RESISTENTS
El Bar-Bodega Bartolí: tres generacions al 41 de Vallespir
Els germans Albert i Vicens continuen el negoci familiar al barri de Sants més de 80 anys després de la seva obertura
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8.00 hores del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure en la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.
D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir pujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents.
El 1939 un petit bar de vins obria al carrer Vallespir del barri de Sants de Barcelona. Una parella, en Josep de Santa Coloma de Queralt i la Pilar, de Castelló acollia tots els treballadors i obrers de la zona industrial. “El meu avi era vaquer d’una lletera de l’Espanya Industrial i va muntar el Bartolí amb la meva àvia, la meva tieta —que va estar durant un temps ajudant-los— i el meu pare”, explica en Vicens, un dels propietaris actuals del bar. El local, situat al número 41, era molt petit, i a part de begudes, servien racions d’anxoves i olives. “Cada dia es venien tres litres de moscatell i gairebé un de cassalla”.
El Josep va morir als 66 anys jugant al dòmino un dissabte corrent. En aquells últims anys, donava un cop de mà rentant anxoves i cuidant els nets de la Marta i el Vicens (pare), llavors regents del bar. “Ens portava al parc, al col·legi… Era l’única opció que tenia ma mare per deixar-nos amb algú". El pare de l’Albert i el Vicens va morir molt jove i la seva dona, la Marta, va assumir el control amb tota la feina que això comportava. "El director de l’escola Núria ens va fer un favor agafant-nos abans d’hora al parvulari”, recorda en Vicens.
El Vicens i l’Albert estan a càrrec del Bartolí. Són la tercera generació familiar. "Ens vam casar amb dues germanes (Katy i Pili), són les que porten ara la cuina”, esgrana el Vicens. Al fons del local i darrere d'un aparador de menjar, preparen els plats des de primera hora del matí amb l'ajuda incansable de la Marina. La mare dels amos, ja fa anys que està jubilada, però gaudeix donant un cop de mà al negoci.
El bar ofereix una gran varietat d’àpats. Des d’esmorzars de forquilla, tapes i cafès fins a menú de migdia casolà. “Tenim un menú de 14 primers i 16 segons. En un mes no repetiràs plat. Quan un producte s’acaba, fins a l'endemà no en tenim més”. A l’entrada, uns grans barrils de vi, pernils i una gran quantitat de begudes complementen el centenar d’imatges que decoren l’establiment.
El Bar-Bodega Bartolí obria a les 05.30 h del matí i servia cafès i entrepans per als treballadors. No tot era vi i beure. On ara hi ha un pòster de La Copa del Centenari del RCD Espanyol hi era la cuina. “Dos focs, una planxa i una fregidora petita”. Ara, aquest indret és el centre del bar i un passadís que connecta la barra i les primeres taules amb les del final.
"Encara queda una petita marca i rastre de la cuina". Hi havia moltes botes o barrils de vi al costat i al final de l'establiment. Un magatzem on venien a granel, ginebra, menta...
Un plat d’arròs bullit canvia el rumb del bar Bartolí
Amb 24 anys, la Marina agafa les rendes del negoci amb el seu marit. Un client li demana un plat d’arròs blanc bullit perquè no es trobava bé. El que era un favor, va acabar marcant un precedent. A partir de llavors, van començar a servir racions per a una quarantena de clients. “No era ni menú”. Els germans van acabar ideant el menú i els plats.
La cuina va moure's al final, guanyant espai per a més taules al local. Posteriorment, van tirar la paret, que separava els fogons del magatzem, unificant l’espai i movent el magatzem de lloc.
Polítics i futbolistes, clients habituals del bar
“Hem conegut molta gent: Josep Maria Bartomeu, Albert Soler, Joan Manuel Serrat, Raúl Tamudo, Salvador Illa, Ernest Maragall… Només falta Trias, de Barcelona”, menciona el Vicens. La Marina és molt del RCD Espanyol, igual que el seu marit i el seu fill l’Albert. “Jo soc del Barça”, riu l’altre germà.
La devoció pels blanquiblaus, va portar a la Marina i el Vicens (pare) a viatjar amb l’equip en nombroses ocasions. La parella era coneguda al voltant dels jugadors i mantenien un vincle tan estret amb ells que molts venien a casa a dinar. “Ernesto Valverde, quan estudiava fotografia i biologia venia a casa nostra a dinar, la meva mare li feia verdura”.
En Vicens encara recorda una anècdota al bar amb Javier Clemente, llavors entrenador de l’Espanyol. Una senyora es va aproximar i va dir: “Home, el senyor Clemente”. La resposta del tècnic basc va ser la següent: “Per a alguns 'senyor', per a altres 'Clemente' i per a altres ‘Mira, allà va el fill de puta’".
Enyorança dels millors anys del carrer Vallespir
El carrer era “excels” i es podria comprar de tot, recorda en Vicens. En pocs segons enumera un seguit de negocis que tenien un local allà: drogueria, escoles, tenda de licors, xarcuteria… “A cada lloc hi havia alguna cosa amb cara i ulls, no com ara”.
Bartolí afirma que ha anat decaient la zona perquè no se’ls ha ajudat. També reclama que es demanin les mateixes condicions per a tots els establiments, ja que sospita d’alguns negocis “fantasma” que no segueixen les mateixes regles. La competència i la proliferació de nous negocis serien ben vistos a Can Bartolí: “M’interessa que hi hagi al meu costat negocis amb cara i ulls perquè em portarien els clients que vull”.
Moltes traves i poques ajudes
“Necessitem més focs, però la normativa no ens deixa. Tampoc tenir més xiclet al gas ni més potència de llum”, denuncia. El sostre és baix i per poder cedir davant les pretensions, haurien de picar un metre cap a sota, “fer mil mans en enginyeria i gastar-se la Bíblia” per fer escales i ignifugar-ho tot. Les limitacions actuals obliguen els germans a aixecar-se abans per preparar els plats. “Tot és molt xulo, però ajudes, sempre, poques. I si no, problemes. Això si vols estar dins de la legalitat”.
El futur en mans dels fills
“Tinc gairebé 61 anys, el meu germà està al voltant dels 60, ma mare en té 85 i és allà treballant. Podria anar amb les amigues al parc, però vol estar aquí”, diu en Vicens Bartolí. Té un fill de set anys i, evidentment, encara no sap què voldrà fer. Abans de l’oportunitat d’entrar al negoci, hi ha tres candidats per davant. “En 10 anys tindran 22, 24 i 26. D’aquí un parell o tres anys l’ideal seria que un d’ells decidís entrar al bar. Se’l podria preparar des d’un inici i empentar-lo, el mateix que vaig fer amb mon germà”.
Això serà una opció “que ja està feta per continuar treballant i guanyant-se la vida”, conclou a manera d’alternativa a possibles estudis. De pare a fill: “Aquí treballaràs més hores, patiràs més, però no hauràs d’anar a una porta freda a buscar feina i ningú no et manarà”.
