Aspirines, pins del Naranjito, vinils, cassets, un porró… això és el que veuràs a l’aparador de la bodega històrica del número 558 del carrer d'Aragó. Un petit altar de memòria popular que, abans d’entrar, ja insinua que a dins passa alguna cosa diferent. La música rock dels vuitanta que s’escapa per la porta és un cant de sirena que atrau els veïns del Clot, que després d’una llarga jornada volen un lloc on deixar anar el pes del dia.

En entrar, et trobes un ecosistema propi, un refugi que sembla desafiar el pas del temps, amb una barreja entre l’esperit d’una taverna castissa i l’ànima d’un punk. Les estanteries, plenes d’antics tresors i “xorrades” que no combinen, però que misteriosament encaixen amb l’espai, construeixen un paisatge domèstic que només funciona aquí. 

El Bar Bodega Carol gaudeix de gairebé 90 anys d’història. L’establiment porta obert des del 1939, però ha passat per diferents mans. Dels primers 50 anys, els propietaris no tenen constància de qui portava el negoci. Però el 1987, el Manolo i la Lola el van adquirir i li van posar el nom de la seva filla. Ells van portar l’essència del local, com la mítica col·lecció de clauers, que va enamorar Alberto Moyano, Shawn Stocker i Pep Forés, els tres socis que van agafar el relleu el 2015. En Shawn, un estatunidenc economista i apassionat del món bodeguer, s’encarrega de les finances del negoci. L’Alberto, advocat, porta la part administrativa. I en Pep era l'ànima punk del bar i qui atenia els clients.

“No he de canviar el nom d’un lloc que m’agrada tal com és”, diu l'Alberto. El respecte i l'amor que li tenen a la bodega es nota en un fet clau: l'han mantingut tal com se la van trobar. Ara bé, ells també han començat la seva pròpia compilació d’objectes curiosos que els clients els han anat portant en aquests 11 anys, com ara la primera entrada del Camp Nou o vinils de Miguel Bosé, de Camilo Sesto i d’Elvis Presley.

“No he de canviar el nom d’un lloc que m’agrada tal com és”

La música és un element clau per a l’establiment. De fet, "el Pep era qui s’encarregava de posar la música que necessitaves en el moment idoni”, ressalta l'Alberto, "sabia de gèneres com el glam rock, punk…". Però, després de la seva mort, van haver d’aprendre a mantenir ells l’essència punk.

Fa dos anys que la Fátima s’encarrega d’atendre els clients i servir les tapes tan especials que ofereixen. De fet, la seva carta es distingeix de la resta de bodegues de Barcelona amb productes d’arreu d’Espanya difícils de trobar a Catalunya. Destaquen els torreznos, les madejas de Saragossa, el chicharrón de Cadis i el formatge manxec, uns productes que han incorporat dels seus viatges per carretera. La bodega manté un preu competitiu i propi del que era el barri fa uns anys, malgrat estar a cinc carrers de la Sagrada Família i tocant a les Glòries.

Tot i l’encant que té, no és fàcil sostenir dia a dia un establiment tan antic. El local és un forat amb humitats i està situat en un edifici centenari que demana reformes constants. “Mira com tenim els lavabos, les escales”, lamenta l'Alberto. A això s’hi afegeix l’impacte de les crisis recents, com la inflació del 2022 arran de la guerra d’Ucraïna, que va disparar el preu del blat i els va obligar a pujar la mitjana a dos euros. També els resulta una lluita trobar productes de qualitat i no tenir problemes amb els distribuïdors, perquè voler rebre el formatge d’un pastor i no comprar-li a una marca suposa més trucades, canvis i imprevistos. “Com més distribuïdors tens, més difícil és”, resumeix. Malgrat tot, defensen una carta singular, amb preus populars i fidel a l’esperit del barri. 

"El bar sempre ha estat el lloc on compartir les nostres merdes"

El que no els provoca maldecaps, i que els dona una tranquil·litat poc habitual entre els llogaters de Barcelona, és el contracte de lloguer. La relació que mantenen amb el propietari del local i de tot l’edifici és molt bona: “Tenim un propietari molt comprensiu”, explica l'Alberto. Després d'11 anys, han renovat el contracte per 15 anys més sense pujades abusives. Sens dubte, una sort de la qual no gaudeixen molts barcelonins. 

El flux de gent sí que ha augmentat des que la zona ha deixat de ser aquell racó que “no el volia ni Déu”, indica el soci. Perquè ara, qui busca preus més assequibles s’ha d’allunyar del centre i acaba trobant aquest “garito” punk. Tot i que alguns turistes amb més pressupost s'aprofiten dels preus econòmics que ofereixen, la bodega no orienta la seva oferta cap aquest tipus de client. La filosofia del local és la mateixa: "ser un espai per als veïns del barri, que un dimarts qualsevol volen fer la xerrada, i puguin fer dues birres i marxar a casa feliços sense deixar-se els quartos”. Perquè el bar, al final del dia, sempre ha estat el lloc on “compartir les nostres merdes”.

La disputa per mantenir el cartell

Malgrat tot, no han tingut tan bona sort amb l'emblemàtic cartell. El suport rectangular del rètol, que encapçala el local, i el para-sol que conserven daten dels anys 50. La Lola i el Manolo els van trobar així al 87. Van ser ells qui van inscriure el nom de l’establiment al cartell i qui el van retroil·luminar, per això tots els clients de la bodega l’han conegut amb aquest símbol. 

El conflicte amb el rètol es va iniciar el febrer de 2024 quan, un dia després de la mort del Pep —un dels socis—, van rebre una denúncia en què s'expressava que el cartell no complia amb les restriccions de l'Ajuntament promogudes el 2011. Des d'aleshores, la bodega s'ha vist immersa en un procés judicial que tindrà lloc el pròxim 21 d'octubre. Els socis del bar volen defensar el rètol que, segons diu el responsable administratiu, "mai ha fet mal a ningú" i, a més de la resolució del judici, també estan a l'espera de la iniciativa que ha anunciat l'Ajuntament per protegir els rètols dels establiments emblemàtics de la ciutat. A finals d'any arribarà la sentència i sabran si es podran quedar amb aquest cartell emblemàtic.