Mala bèstia, que s'estrena avui, és l'òpera prima de la directora Bàrbara Farré. La pel·lícula s'endinsa en l'adolescència, la por de créixer i les ferides que arrosseguem des de la infantesa a través d'una mirada de conte, onírica i inquietant. La cineasta dialoga amb els relats clàssics dels germans Grimm i Perrault i converteix la menstruació, el cos i el pas a l'edat adulta en elements centrals d'una història que transita entre la fantasia, el terror i la bellesa. Parlem amb ella sobre l'origen del film, la construcció del seu univers visual i la necessitat de revisitar les ferides de la infantesa.

D'on neix Mala bèstia? Hi havia la voluntat de revisitar els contes clàssics?
Crec que hi ha històries que venen cap a tu per ensenyar-te alguna cosa i perquè puguis fer un procés personal. Amb aquesta pel·lícula ha passat una mica això. M'ha ajudat a revisitar no tant els contes clàssics, sinó les pors que jo tenia amagades dins d'aquesta mena de ferida que totes portem a dintre. Potser el primer impuls va ser revisitar l'adolescència, aquest moment en què deixes de ser una nena i et converteixes en una dona. És una etapa que sempre m'ha interessat molt i crec que aquesta va ser la primera idea que tenia de la pel·lícula.

El film dialoga constantment amb els contes dels germans Grimm i altres relats infantils. Què et continua interessant d'aquestes històries avui?
M'interessa trencar amb la innocència i la bellesa que sempre posem a la infantesa. Crec que una de les coses que m'agraden dels contes és que no tot és sempre idíl·lic o innocent. També hi ha coses fosques i hi ha foc en aquestes etapes. M'interessava reivindicar aquesta part més fosca de la infantesa, perquè també forma part de l'experiència de créixer.

"És bonic no romantitzar tota la infantesa"

Com vas treballar l’element de la menstruació perquè no es convertís en una metàfora massa explícita?
El vestuari em va ajudar molt a parlar d'aquest tema d'una manera onírica però, alhora, amb una narrativa prou clara. M'interessava molt aquesta idea que, a vegades, els altres et defineixen abans que tu mateixa sàpigues com et sents.

Amb la menstruació passa una mica això: arriba i és com si et diguessin que ara ja pots ser una dona, però tu encara no t'hi sents. A través del vestuari, amb aquesta contraposició entre el negre i el blanc, entre la menstruació i la idea de puresa, podia parlar d'aquest procés d'una manera onírica però amb una declaració d'intencions clara.

​ Fotograma de la pel·lícula. Imatge cedida

La protagonista viu el pas a l'edat adulta com una pèrdua. Era important per a tu fugir d'una visió idealitzada del creixement?
Crec que és important perquè a la vida també existeix el dolor i existeixen parts fosques. Perquè existeixin la bellesa i la felicitat també han de coexistir amb l'altra part, i crec que ho hem d'acceptar. És bonic no romantitzar tota la infantesa. Al final, durant aquesta etapa també es construeixen les identitats i és allà on apareix aquesta nena ferida que després continua present quan et fas adulta. I crec que s'ha de revisitar. No sento que sigui una cosa negativa. Al final, aquests sentiments s'han de travessar i són tan vàlids com la felicitat. Res és etern per sempre.

Com vas construir el punt de vista perquè tota la pel·lícula estigués travessada per les emocions de la protagonista?
Crec que hi ajuda molt el to que té la pel·lícula. El fet de portar-la cap a una faula, cap a alguna cosa més fantasiosa, m'ha ajudat a posar imatges a les emocions que sentia. L'atmosfera i el to de la pel·lícula em permeten tractar les emocions des d'un lloc que no és cent per cent cru, sinó que també dona espai a la imaginació i al sentiment d'una manera més oberta.

La pel·lícula transcorre en un temps difícil de situar. Per què era important aquesta sensació d'atemporalitat?
Per mi era molt important marcar des de l'inici que el que veus no és una experiència cent per cent real, que no és una pel·lícula naturalista. La temporalitat m'ajuda a situar la pel·lícula en un context oníric, en una realitat que no existeix al cent per cent. Al final, fer-la intemporal ajuda a introduir l'espectador en una història que és més un conte que un fet real.

Com vau definir l’estètica del film, per tal que oscil·lés entre el conte i el malson?
Amb en Lucas, el director de fotografia, fa uns 10 anys que treballem junts. Crec que ens entenem moltíssim i que ell és capaç de posar imatges al que jo estic pensant. La fotografia va néixer d'un lloc molt orgànic perquè ens coneixem molt i parlem una mica el mateix idioma. És capaç de posar-se en la meva ment, en el meu imaginari, i treure les imatges que jo imagino sense necessitat d'estar parlant constantment. I crec que això és molt poderós i molt bonic.

A escala de direcció d'art era la primera vegada que treballava amb en Jose Tirado, i em va passar una mica el mateix. Vam anar creant l'univers de la pel·lícula a partir de moltes preguntes: com viuen aquests personatges? Si viuen així, és perquè els personatges són d'aquesta manera? Hi va haver molta cura narrativa. Tots els elements estan pensats i no hi ha res que sigui gratuït només per una qüestió estètica. Cada detall explica alguna cosa de la pel·lícula i fa que els espais puguin aportar aquesta part narrativa a la història.

 ​ Maria Schwinning en un fotograma de la pel·lícula. Imatge cedida

Hi havia la voluntat que la bèstia fos més psicològica que física?
Totalment. Per mi, la bèstia no respon a una cosa externa ni a una cosa fantàstica. Respon a una cosa més interna: a les ferides que portem a dins i a les nostres pors. Per això la forma que havia d'agafar era molt més abstracta i no tan fantàstica. No m'interessava crear una bèstia a través dels efectes especials, sinó parlar d'una bèstia més interna i més simbòlica.

S'han establert paral·lelismes entre Mala bèstia i Creatura o Estrany riu. Et sents propera a aquesta nova generació del cinema català?
Crec que compartim molts referents i imaginaris. Sí que sento que Mala bèstia és una pel·lícula prou peculiar, perquè tampoc sento que s'assembli gaire a res del que hi ha ara. És una pel·lícula que aposta molt per aquesta mirada fantàstica, de faula, i que té molt de terror però també molta bellesa. Segurament compartim referents i gustos cinematogràfics, però sento que cadascun de nosaltres té una visió molt particular i una manera molt pròpia de fer les seves pel·lícules. I crec que això és precisament el més bonic.

La pel·lícula parla sobretot de la por de créixer o de la manera com la societat construeix aquesta por?
És la por de créixer, però no només això. La societat també ens ensenya que ha d'existir un amor incondicional, que hi ha d'haver algú que t'estimi per sempre. Ens han ensenyat que hem de buscar aquest amor incondicional, una família que ens aculli i que estigui amb nosaltres per sempre. I tot això porta la protagonista a afrontar la por de no ser escollida i de desaparèixer.

"Penso que és interessant que hi hagi veus femenines que puguin incomodar" 

Com vas treballar la perspectiva de gènere al voltant de la menstruació i del procés de convertir-se en dona? 
És curiós perquè tot surt d'una manera molt orgànica i natural. No era la meva intenció fer un statement i dir: "Vull fer aquesta pel·lícula d'aquesta manera".

Crec que surt d'una necessitat, que una directora pugui fer pel·lícules que també incomodin, que et qüestionin i que et facin mirar parts més fosques. I crec que això és el que m'ha agradat més de la pel·lícula: no tenir por de fer alguna cosa que no és tan intuïtiva, que em fa confrontar aquestes parts més fosques. Penso que és interessant que hi hagi veus femenines que puguin incomodar i que no tinguin por d'incomodar.

Després d'aquesta òpera prima, quins territoris t'agradaria explorar en els teus pròxims projectes?
Realment no ho tinc del tot clar. Estem en constant evolució. Per exemple, l'últim curtmetratge que vaig fer tenia un look i una narrativa molt més naturalistes, molt més aferrats a la realitat, i ara amb Mala bèstia m'ha interessat més explorar aquesta part onírica. No sé realment què em portarà el futur, perquè crec que respon molt a com soc jo com a persona i a aquesta evolució constant. El que sí que espero és poder continuar fent pel·lícules des de la mateixa llibertat i des de la mateixa necessitat d'observar el món que m'ha portat fins aquí, amb una mica més d'amor.