L’última producció de La Brutal i Betò, Les Bàrbares, s’instal·la al Teatre Borràs fins al 13 d’abril. Lucía Carballal, dramaturga i autora de l’obra, concep aquesta peça com una catarsi personal, sorgida de la necessitat de sanar “una fractura entre mare i filla”. L’obra retrata tres dones amb trajectòries vitals diferents i perspectives feministes contrastades davant dels debats actuals. Es tracta d’un potent relat feminista, fruit d’un guió escrit en ple auge del primer #MeToo sorgit als Estats Units el 2017, que narra el retrobament de tres amigues de la joventut per complir l’última voluntat de la neboda d’una d’elles, també amiga de totes. Aquesta trobada desencadena una confrontació d’idees sobre el feminisme dels anys 70 i l’actual, articulant una reflexió al voltant de tres eixos fonamentals: el treball, la maternitat i el patriarcat.

Tot plegat es presenta amb una combinació d’humor i dol, alternant riallades amb un silenci colpidor en un Teatre Borràs completament entregat a l’escena. Sobre la tarima, una escenografia fixa dissenyada per Josep Iglesias i Marc Salicrú, en un to vermell intens, ho cobreix tot, fins i tot l’escenari elevat. Al centre, un sofà ocupa el lloc principal de l’acció, acompanyat de diverses tauletes, tamborets i altres elements propis d’un restaurant o del bar d’un hotel d’època.

Un repartiment d’elit

Escrita per Lucía Carballal (Vis a Vis, Los pálidos) i dirigida per David Selvas (El Misantrop, Romeu i Julieta), Les Bàrbares compta amb un repartiment de luxe: María Pujalte (Merlí. Sapere Aude, Venga Juan), Cristina Plazas (La isla del holandés, Vis a Vis), Francesca Piñón (Amar en tiempos revueltos, El cor de la ciutat) i Berta Gratacós (Col·lapse). Tot i que l'estrena al Teatre Borràs va tenir lloc el 4 de febrer, l’obra va veure la llum per primera vegada al Teatro Valle-Inclán de Madrid el 2019, amb un repartiment completament diferent.

Pujalte (esq.), Piñón (centr.) i Plazas (dreta) durant una de les escenes més emotives de l’obra, mentre el fantasma de la Bàrbara toca de fons

Pujalte encarna la Susi, una mare que va abandonar la carrera com a pianista pel seu marit i que recela de les noves corrents feministes. Plazas dona vida a la Carmen, una arquitecta d’èxit que prioritza la professió per sobre de la família i que ara afronta les conseqüències de les seves decisions. Piñón interpreta l'Encarna, una funcionària que va aconseguir conciliar la vida laboral i familiar, dedicant la seva vida al benestar dels altres. Gratacós, per la seva banda, assumeix un paper clau en la narrativa: representa tant el fantasma de la Bàrbara, la difunta, com la cantant de l’hotel on s’allotgen les protagonistes, que compleixen una de les últimes voluntats confiades a l'Encarna.

Un element que podria passar desapercebut, però que resulta significatiu, és el color del vestuari de les protagonistes. Més enllà del to rogenc predominant que domina l’obra, cada personatge adopta un color que reflecteix l'estat emocional. La Susi vesteix de blau fosc, un color que, entre altres connotacions, evoca tristesa o melancolia. Això es fa evident al llarg de l’obra, especialment en la seva visió crítica sobre la maternitat i la decisió de ser mare, un dels grans temes centrals. La Bàrbara, en canvi, vesteix de taronja, un color associat amb l’abundància, la passió i la inquietud, qualitats que defineixen l'exitosa carrera de l'arquitecta i la personalitat d'aquesta dins l’obra. Finalment, l'Encarna vesteix de verd, un color que destaca al centre de l’acció i simbolitza l’esperança i la pau. Al llarg de l’obra, el personatge encarna aquests valors, essent Piñón una figura clau en la trama, “l’escollida” per complir les voluntats de la Bàrbara.

Berta Gratacós, l'últim element del repartiment que cohesiona, amenitza i dona vida a l'obra amb interpretacions musicals

Molts melons oberts i per tancar

El retrobament de les tres amigues al voltant de les últimes voluntats de la Bàrbara obre un ventall de preguntes complexes. Què significa ser mare? Existeix realment l’instint maternal? Justifica l’èxit professional qualsevol sacrifici? Ser àvia és la nova maternitat? Són els fills injustos amb les mares? Aquestes qüestions tensionen i, alhora, reforcen la relació entre les protagonistes. Mentrestant, Berta Gratacós amenitza l’ambient amb versions modernes de clàssics espanyols de Serrat, Julio Iglesias o Jeanette, subratllant els moments de tensió o funcionant com a pauses dramàtiques dins de l’obra.

La generació que va obrir el camí

Malgrat les diferències, les tres protagonistes comparteixen un vincle fonamental: van ser pioneres en els seus respectius camins. Com subratlla Carballal, l’obra és una “celebració de l’amistat” i una conversa intergeneracional sobre les contradiccions del feminisme. Totes elles, a la seva manera, van desafiar les normes establertes i van contribuir perquè les generacions futures tinguin més oportunitats. Tanmateix, també van haver d’assumir els rols patriarcals del seu temps, enfrontant-se a dilemes que encara avui continuen vigents. En acabar l’obra, les intèrprets i l’equip tècnic han rebut una ovació enèrgica per part d’un públic majoritàriament femení i d’edat adulta, propera a la de les protagonistes. Àvies, mares, filles, netes… totes elles emocionades davant d'un espectacle que reivindica milers de referents “resistents a l’etiqueta”, com destaca l’autora de Les Bàrbares.