“Tot d’una es feu un silenci, cap més explosió, i de les boques, durant uns instants, no en va sortir ni un gemec, només uns segons després, tothom cridava i insultava la covardia dels autors”. És una de les cites de supervivents dels bombardejos de Barcelona que es pot llegir a l’entrada del refugi antiaeri de la plaça del Diamant del barri de la Vila de Gràcia. L’autor és Ramon Duch i Fosa.

Josep Maria Contel, historiador i membre del Taller d’Història de Gràcia, l’entitat que gestiona l’indret, exposa que ha costat molt recuperar-lo. “Mantenir espais relacionats amb la Guerra Civil sempre ha sigut una lluita de la societat civil”, afegeix en Marc, historiador i guia del monument. A Barcelona, no s’han cuidat gaire es cicatrius d’aquesta època.

“Un refugi antiaeri és un espai, normalment un forat sota terra, on t’amagues del perill i quan aquest acaba tornes a sortir i continues fent vida normal”, explica. N’existeixen de molts tipus: privats, a cases, als soterranis d’escoles o edificis religiosos, al comerç de sota d’una escala de veïns, les estacions de metro...

Dels 1.400 refugis que va arribar a tenir Barcelona, actualment només dos s’han recuperat i adaptat per a fer visites: el 232 (refugi antiaeri de la plaça del Diamant) i el 307 (refugi antiaeri del Poble-sec).

L’ajuntament republicà va fer aportacions econòmiques en alguns refugis i en va subvencionar en la seva totalitat 24 (un 1,7%), del total que va arribar a tenir la ciutat. En conseqüència, el moviment veïnal va ser essencial. Ara bé, per això es necessitava  una bona cohesió entre ciutadans i no en tots els barris era així: “A Gràcia se’n van construir uns 90, en canvi, a l’Eixample no s’hi va arribar ni de lluny”, apunta en Marc.

Un exemple clar és el de la plaça del Diamant: la població en va promoure l’existència i la construcció i el consistori només va participar en un 30% del finançament. Al districte de Gràcia, els veïns van arribar a proposar unir tots els refugis, creant una ciutat paral·lela sota terra.

Fredor sota terra

Des del Taller d’Història de Gràcia ofereixen visites a grups i escoles entre setmana; i a particulars tots els diumenges. Té un cost de tres euros per persona i cal enviar un correu electrònic a l’entitat per fer la reserva. Contel exposa que la majoria de públic és escolar, però que ja estan recuperant el que tenien abans de la pandèmia: “L’any 2019 vam fer més de 9.000 visites i el 2022 n’hem fet més de 7.000. Estem retrobant el públic d’abans, el 2020 i el 2021 les visites van ser 2.000 i escaig”.

Un diumenge a les onze del matí ens reunim un grup d’unes 20 persones davant el refugi antiaeri de la plaça del Diamant. En Marc ens fa una petita explicació del seu context, la seva construcció i funcionament així com de la Guerra Civil. Entrem dins. “L’únic que necessita un refugi són dues entrades i dues sortides, després es va construint mentre s’utilitza”, recalca el guia.

L’accés és difícil: les escales són molt empinades i relliscoses. De cop et trobes un gir a l’esquerra molt pronunciat —ens explica que és per evitar un bloqueig total de l’entrada i/o sortida— i arribem a un passadís amb bancs a tots dos costats. Quan seiem, els meus genolls es toquen amb els de la persona del davant. El banc és molt incòmode i està fred. No em trec la jaqueta en tot el recorregut.

Les parets són de maó vist i es veuen les traces del ciment. Es nota que la construcció va ser ràpida i matussera: es va primar la funcionalitat. En Marc recalca: “Només s’ha renovat l’enllumenat i afegit baranes i els cartells amb indicacions”. De tant en tant hi ha suports per espelmes, sobretot a les cantonades, on la paret està ennegrida. També veiem intents, sense massa èxit, d’expansió del refugi: no sempre s’autoritzaven.

Arribem a la infermeria. És un forat a la paret amb una espècie de llits de pedra. El guia ens indica que era un lloc que proporcionava més privacitat a les persones “amb atacs d’ansietat, angoixa i pànic” i també per a les “mares que donaven el pit a les seves criatures”. Seguim el recorregut fent més revolts. Per fi arribem a les escales de sortida. Els esglaons són molt alts i agreixo la barana. Apareixem al carrer i respirem un altre cop l’aire lliure.

Passat enrunat

El refugi del Poble-sec, situat al carrer Nou de la Rambla, està gestionat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i s’ha convertit en un “centre d’interpretació històrica”. S’han conservat fins a 400 metres de túnels on es poden “conèixer les condicions de vida que es van donar” i “observar les diferents estances que el formaven: lavabos, font i infermeria”.

D’altres, com el de la plaça de la Revolució al barri de la Vila de Gràcia, no van tenir tanta sort. Se sol associar la destrucció dels refugis amb la necessitat de “fer una reconversió urbanística a Barcelona per les olimpíades”, construir pàrquings i ampliar les línies de metro, però no va ser exactament així. Quan es va començar a excavar el subsol de la ciutat se’n van trobar molts, però el tema no comença a interessar fins a principis dels 2000. Parlar de la guerra no és agradable, així que es destrossen aquells indrets que la fan recordar. “La majoria s’han perdut per la incompetència i la irresponsabilitat de voler-los destruir”, afirma en Marc.

El de la plaça de la Revolució és anterior al de la plaça del Diamant. “Es va obrir el 1994”, relata Contel, “però es va construir un pàrquing que el va fer desaparèixer gairebé sencer”. El tros que en va quedar va anar canviant de mans: al principi es demanava la clau a l’Ajuntament per visitar-lo, però més tard aquesta va passar a mans de l’aparcament. Així el refugi es va deteriorar molt i al final el Consistori va recuperar la clau per poder mantenir-lo millor. Ara el Taller d’Història de Gràcia n’ha assumit la gestió i “per qüestió de conservació tot es farà com es fa amb el refugi de la plaça del Diamant”.

A més a més de protegir la població local, els indrets on amagar-se van haver de créixer per protegir tots els migrants que arribaven de diferents parts d’Espanya allunyant-se de les zones de conflicte directe. Gran part de les víctimes i ferits de la ciutat no eren barcelonins.

Cicatrius a plena llum del dia

Un cas molt clar és el bombardeig de l’església de Sant Felip Neri on van morir 42 persones, la majoria nens andalusos. Actualment la plaça, del mateix nom, té dues plaques commemoratives i la façana de l’edifici encara conserva les destrosses que va patir per l’efecte de la metralla.

La plaça s’ha convertit en un destí turístic molt concorregut. En 20 minuts passen ben bé deu grups de turistes que escolten el mateix relat: la història de la Guerra Civil, les pel·lícules que s’hi han rodat, les hores que hi passava Gaudí... En cap moment la plaça es queda buida.

L’impacte bèl·lic és tan gran que es veu abans d’entrar a la plaça. Els forats causats per la metralla salten a la vista, però encara són més corprenedors si passes la mà per la paret. Un guia explica que “l’Ajuntament va decidir no arreglar la façana de l’església per recordar el passat”.

A dos minuts caminant hi ha la plaça Sant Josep Oriol. A simple vista és com qualsevol altra zona turística del centre de Barcelona: grups d’estrangers amb un guia amunt i avall, terrasses de bars i restaurant atraient possibles clients, un grup de pintors que exposen les seves obres i intenten vendre-les com si estiguessin a un barri de París... Si hi posem una mica d’atenció, però, podrem veure les paraules “plaça del Milicià Desconegut” pintades a la façana de l’Església del Pi.

L’any 1937 un combatent va escriure, amb una cal·ligrafia clara, però vacil·lant, aquests mots per “donar nom a tots aquells que de forma anònima estaven lluitant per evitar l’èxit del Cop d’Estat del General Franco”, escriuen a la pàgina web de turisme IRBarcelona.

Durant la dictadura franquista es va tapar la pintada, però amb el temps va tornar a aparèixer i es va restaurar l’any 2009. L’Ajuntament va instal·lar una placa reconeixent el nom que va adoptar la plaça entre els anys 1937 i 1939 i parafrasejant les paraules del milicià: “En memòria d’aquells que van donar la seva vida en la defensa dels seus ideals”.

Turons en defensa de la ciutat

A més a més de protegir-se, Barcelona també necessitava defensar-se. Amb aquest objectiu, l’any 1938 l’exèrcit republicà va aprofitar els 262 metres del Turó de la Rovira, al barri del Carmel, per establir-hi la seva bateria de defensa i poder controlar i contrarestar els atacs aeris de l’exèrcit sublevat durant el setge a la ciutat.

Fins al 2011 la zona havia quedat abandonada, “degradada, aïllada i desconeguda”. Contel explica que “el Turó de la Rovira durant molts anys va quedar allunyat de la història”. Quan es va acabar la guerra, la ciutat havia de proporcionar un lloc on viure a tota la migració interna provocada pel conflicte bèl·lic, així que l’indret es va convertir en un barri de barraques anomenat Barrio de los Cañones. La zona es va tancar en sí mateixa: només hi accedien els veïns i “no es veia pràcticament res perquè tot eren cases”.

A finals dels anys 80, arran dels Jocs Olímpics, es van enderrocar totes les barraques i es van recol·locar els seus habitants; però la runa va quedar allà. “La primera vegada que hi vaig anar devia ser uns 15 anys després de tot això i la zona estava plena de matolls, plantes i restes dels habitatges enderrocats: era un espai dantesc”, relata Contel. Per millorar la situació, les associacions de veïns del barri van fer un camp de treball per netejar la zona i van aconseguir mobilitzar l’Ajuntament.

Foto: Enric (Wikimedia)

Finalment, es va arreglar la part exterior en una primera reforma i la resta en una segona. Es va deixar tota la zona oberta: Contel lamenta que llavors “es va convertir en un ‘grafiti”. Quan l’indret es va fer conegut es va omplir de turistes i gent amb ganes de festa. La poca alçada del turó era suficient per esdevenir un mirador on gaudir de les postes o sortides de sol mig amagats entre les restes de l’estructura bèl·lica.

“Es va intentar que la gent entengués que era un monument, però no hi havia consciència”, continua explicant l’historiador, “l’Ajuntament s’ha vist obligat a tornar a tancar-ho per evitar el deteriorament i poder preservar la zona”. L’any 2011 es va inaugurar l’espai patrimonial Turó de la Rovira amb l’objectiu de donar un nou significat a l’indret. Gràcies a l’èxit de la reforma, es vol continuar amb la “museïtzació dels espais disponibles”.

El paper de la societat civil

Amb aquesta intenció, el MUHBA ha instal·lat plafons informatius a la zona, han editat guies d’història urbana i programen visites guiades a l’indret. Tot i que l’espai es pot visitar lliurement, els museus que detallen la Barcelona en temps de guerra i la Ciutat informal de la postguerra només es poden veure els caps de setmana durant tot l’any i alguns dies entre setmana de juny a setembre.

Més recentment s’han recuperat altres espais “generant una visió nova del turó” com el Pavelló dels Oficials, el Pavelló de la Tropa i el Lloc de Comandament de la Bateria. Tot i així, Contel es queixa: “El gran problema és que les polítiques de l’Ajuntament no mantenen l’espai permanentment obert, sinó que només ho fan de tant en tant”.

Avui en dia, el Turó de la Rovira, conegut popularment com “Els búnquers”, és una zona massificada pel turisme. Gairebé totes les nits la zona s’omple de joves estrangers amb ganes de festa. Cada vespre els autobusos van plens a vessar, comencen a arribar molts taxis i la música puja de volum. Vi barat, bosses de patates fregides, all i oli industrial, llaunes... quan surt el sol només queden les restes del descontrol i els veïns que no han pogut dormir bé.

Barcelona és una ciutat de cicatrius. En té moltes i de diverses èpoques històriques. Les més recents són les de la Guerra Civil. “Tant els refugis com el turó de la Rovira i els altres monuments són peces que s’han de posar en valor per entendre una història més propera i transmetre-la a les noves generacions”, reivindica Contel.

El Taller d’Història de Gràcia està format per un grup de “persones interessades en la coneixença i divulgació del passat, el present i el futur de la història i el patrimoni del districte de Gràcia”. Rep “uns diners de l’ajuntament”, però aquests “no cobreixen la totalitat de les necessitats”, diu Josep Maria Contel.

De fet, com explica en Marc, “els refugis que s’han mantingut és perquè els veïns es van manifestar i mobilitzar fins a aconseguir convertir-los en patrimoni”. Els monuments i indrets afectats per la Guerra Civil s’han salvat gràcies a la societat civil, no a la classe política.

L’historiador insisteix: “És un tema de memòria”. Igual que visitem castells o edificis religiosos, és important poder veure i conèixer els espais afectats per conflictes bèl·lics. “Els francesos fa molt de temps que fan visites als camps d’extermini o la zona del Desembarcament de Normandia” per donar a conèixer uns fets transcendentals. “Les restes (trinxeres, búnquers, muntanyes, refugis, etc.) són igual de rellevants”, afegeix.

“La singularitat de la Guerra Civil és la sublevació que dona la volta a la truita i converteix els il·legals en legals i els legals en revoltats”, conclou.