"Con Franco se vivía mejor". "Rojos de mierda". Consignes revisionistes irrompen a les aules de secundària i es normalitzen entre una part dels joves del nostre país. Els docents assisteixen amb preocupació la proliferació d’aquests lemes. Alguns, com Ismael Moll, professor de secundària a l’IES Pasqual Calbó (Maó, Menorca), dediquen hores de classe a desmuntar-los per “fer obrir els ulls” a l’alumnat a partir d’arguments i fonts materials. En la mateixa línia, la historiadora i professora jubilada Isabel Alonso recomana eines de verificació històrica com 50 raons de per què amb Franco NO es vivia millor, una proposta didàctica elaborada per la xarxa de Camps i Entorns d’Aprenentatge del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. 

Ara bé, mentre aquests relats acrítics abunden fruit d’una inconsciència històrica, les sales de cinema s’omplen aquesta tardor amb l’èxit clamorós de La Bola Negra. Un film dirigit pels “Javis” i coguionitzat per Alberto Conejero, autor de La piedra oscura (Antígona), l’obra teatral que l’ha inspirat. “L’art pot despertar una curiositat extraordinària. Una pel·lícula pot portar algú a llegir Lorca, a investigar qui va ser Rafael Rodríguez Rapún”, destaca Conejero en una entrevista amb el Diari de Barcelona. Ara bé, insisteix en una idea: “Necessitem que abans i després els joves tinguin eines de recepció, una educació que ensenyi a contrastar fonts, a llegir críticament les imatges i a distingir entre els enganys i la realitat”. 

“Hi ha alumnes que surten de quart d’ESO o que van a fer un cicle formatiu i no han tocat mai la Guerra Civil ni el franquisme”, indica Ismael Moll. “Et neguen que la guerra comencés amb un cop d’estat militar i et diuen que va ser culpa dels ‘rojos’”. Aquesta és la realitat amb què topa el professor de secundària: un vocabulari de trinxera que semblava enterrat i que avui no fa més que escampar-se. Per explicar a l’alumnat el franquisme, el docent de secundària trenca amb la inèrcia habitual de l’ensenyança obligatòria perquè, tal com afirma “és molt més important parlar de la Guerra Civil”. La cultura és la via que utilitza Moll per despertar l’esperit crític dels estudiants. Aquest curs ha projectat a l’aula El mestre que va prometre el mar, una pel·lícula que els va commoure. “Hi va haver alumnes que van acabar plorant. Ens va servir molt per reflexionar després”, recorda. 

Tanmateix, la distància dels joves amb el franquisme recau en l’estructura del disseny curricular. La divulgadora de memòria històrica Isabel Alonso assenyala l’anomalia educativa d’un batxillerat que separa la història d’Espanya de la del món contemporani. "Es veu la història d’Espanya com una història deslligada de la participació que va tenir l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista", descriu l’escriptora. I subratlla que "això, que sembla un simple detall organitzatiu, no passa a cap altre país del món". A més, el ritme asfixiant de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) acaba d’ofegar qualsevol espai per a la reflexió i l’anàlisi a fons de la dictadura. Isabel detalla que el professorat d’història d’Espanya s’adapta estrictament al que les universitats pregunten. Així mateix, Ismael confirma que docents de l’assignatura d’història d’Espanya van a una “velocitat tremenda” per poder arribar al final del programa. Aquest últim recalca que “per entendre moltes coses que estan passant avui, també hem d’entendre el franquisme”. Un cop fet el salt a la universitat, tret que s’escullin graus molt concrets, l’educació reglada sobre el franquisme s’acaba per a la immensa majoria de la ciutadania. És aleshores quan la memòria col·lectiva queda a mercè d’altres vies: o bé s’hi arriba a través de la cultura, o bé queda condemnada a l’oblit.

Alberto Conejero: "Em preocuparia que dipositéssim en la ficció la responsabilitat de suplir allò que correspon garantir al sistema educatiu"

Alberto Conejero manifesta: “Visito molts instituts cada any i comprovo la importància que té apropar el teatre i les arts als joves, però em preocuparia que dipositéssim en la ficció la responsabilitat de suplir allò que correspon garantir al sistema educatiu”. Tot i això, el buit a les aules és només la punta de l’iceberg d’una Transició que va instituir el silenci com a política d’estat. Tal com exposa l’escriptora i periodista feminista Cristina Fallarás, "el gran problema de l’educació en aquest país és que són els mateixos partits que han estructurat el silenci els qui defineixen què és l’educació". Per a l’activista no es tracta d’una anomalia recent, sinó del resultat directe d’una amnèsia prolongada: "Van ser 40 anys de dictadura i han estat altres 40 de silenci. En portem 10 en els quals hem començat a parlar".

En aquest context, la recerca independent i el testimoni directe irrompen per rescatar de l’oblit la repressió de gènere i de dissidències sexuals i identitàries. La mateixa Fallarás aplaudeix la determinació pionera amb què Consuelo García del Cid va enfrontar-se a dècades de silenci: "Fa 25 o 30 anys ja es parlava per les redaccions i entre els cercles polítics més o menys conscienciats del Patronato de Protección a la Mujer. A ningú li importava perquè eren dones. Les dones no importem més que per sotmetre’ns durant les dictadures i una vegada recuperades les democràcies, els assumptes de les dones són els últims a revisar-se i alguns no es revisen mai". Aquesta iniciativa va trencar dècades de tabú el 2012, quan la investigadora Consuelo García del Cid va publicar Las desterradas hijas de Eva (Algon Editores) revelant la realitat inhumana viscuda al Patronato.

Consuelo García del Cid sobre el Patronato: "Era un règim totalment carcerari. Les monges ens deien que ens havíem desviat i que ens redreçaríem per la força i amb sang"

El Patronato de Protección a la Mujer fou una xarxa institucional de reclusió i tutela moral que va operar sota l’aval del règim franquista i fins al 1985, ja ben entrada la democràcia. Segons Consuelo, "no és que estigués ocult, és que no li va importar mai a ningú, mai", d’aquí la seva absència al debat públic. Com adverteix la historiadora Isabel Alonso, si bé a les aules s’ha explicat la submissió que imposava la Secció Femenina, sovint s'ha silenciat la maquinària de càstig contra les dones dissidents del franquisme. Un mecanisme propi dels règims autoritaris on, recorda, "és molt fàcil que alguna característica de la teva personalitat et faci quedar fora".

Sota el control d’ordes religiosos i la supervisió del Ministeri de Justícia, milers de joves van ser internades sense haver comès cap delicte, sotmeses a treballs manuals forçats, controls morals i proves de virginitat. García del Cid declara: "Era un règim totalment carcerari. Les monges ens deien que ens havíem desviat i que ens redreçaríem per la força i amb sang", definint el Patronato com “la barbaritat més gran que va fer el feixisme contra les dones”, una autèntica "Gestapo espanyola". 

La denúncia, però, no va iniciar amb la clausura dels centres. Al càstig viscut l’acompanyava un silenci que es va adherir a l’esfera íntima. "Ens van inculcar l’estigma de la vergonya", narra Consuelo sobre la dificultat de recopilar la memòria de les joves supervivents: "Vaig començar a recollir testimonis de matinada, quan els marits i fills dormien, perquè a casa ningú sabia que la mare havia patit això". És aquest silenci heretat durant dècades de transició inacabada el que avui la creació cultural comença a esquerdar.

Quan l’escriptora va voler publicar la seva segona investigació, li van rebutjar el títol que proposava: El Patronato de Protección a la Mujer: la Gestapo española. "No em van deixar perquè van considerar que era massa arriscat i ja havia rebut amenaces de mort", dona a conèixer Consuelo. El llibre es va acabar titulant Ruega por nosotras (Algon Editores, 2015), un homenatge directe a la dissidència quotidiana que compartia l’autora amb altres noies repressaliades: obligades a resar el rosari cada tarda, el petit grup de rebels capgirava en veu baixa la lletania oficial —“ruega por nosotros”— per conjugar-la en femení d’amagat de les adoratrius, maltractadores sibil·lines. Es tracta d’una microresistència feminista que dècades més tard es converteix en document històric i que aquest dijous s’ha estrenat als cinemes. Per a García del Cid “el cinema pot amb tot”, i en aquest cas suposarà “el segell final” per fer arribar la veritat del Patronato a tota la societat: "Finalment el país sencer s’assabentarà del que va passar".

Cristina Fallarás: "No venim d’un país de covards que s’amagaven perquè no els enxampessin els franquistes. Venim d’un país d’homes i dones valentes que va plantar cara al feixisme amb armes durant tres anys"

Amb l’impacte d’aquestes obres culturals, comencen les preguntes i amb elles les històries reals d’avis, àvies i familiars que van patir en carn pròpia el franquisme. És aquí on el relat heretat trontolla. Cristina Fallarás rebutja de ple la narrativa institucional que durant dècades ha presentat el conflicte com una tragèdia entre iguals: "Ningú de la memòria històrica pot parlar ni de guerra fratricida, ni de guerra entre germans, ni de dos bàndols enfrontats, aquesta merda". Per a la periodista, desmuntar aquest eufemisme és el primer pas per entendre l’origen de la resistència: "Venim d’un país de valents. No venim d’un país de covards que s’amagaven perquè no els enxampessin els franquistes, com ens han explicat. Venim d’un país d’homes i dones valentes que va plantar cara al feixisme amb armes durant tres anys". 

Quan les famílies callen durant dècades davant la violència política, el silenci no és innocu ni neutral. La periodista expressa: "S’hereta tot. S’hereta el mal, s’hereta la ferida. S’hereta el silenci, i amb el silenci s’hereta por, culpa, vergonya i trauma". Fallarás reitera que "la violència política genera un trauma transgeneracional que és molt difícil de tractar. Però el cas d’Espanya és especial, perquè els van matar a tots”. L’oblit no ha cicatritzat res; només ha tapat una ferida col·lectiva que ara rebenta. Pitjor encara, Fallarás recorda que el silenci de les dones de generacions anteriors neix del terror i la violència física: "Tenen el dolor cosit. Perquè els el van cosir a violacions [...] és una ferida en el cos, és una ferida de violència sexual, perquè l’ús de la violència sexual en el franquisme tampoc l’hem estudiat".

Pel que fa a la censura institucional i els vetos a propostes artístiques incòmodes —com la suspensió de l’obra teatral Federico. No hay olvido, ni sueño: carne viva de la companyia Proyecto 43-2, la qual estava programada per al 24 d’octubre de 2026 al Centre Cultural Miguel Delibes de Valladolid—, la periodista té clar que el poder tem a la cultura perquè té molta més força transformadora que la simple teoria. En aquest sentit, Fallarás sosté: "El pensament es desenvolupa a partir de la realitat".

Alberto Conejero: "Mai estem fora de perill del passat"

La conversa directa entre el passat i el present és la que defensa Alberto Conejero a La bola negra per interpel·lar qui avui sent la història distant i dona les llibertats per garantides. Lluny de concebre la memòria com un exercici de nostàlgia o un arxiu tancat, Conejero percep la creació cultural com una eina viva de confrontació present: "El passat no apareix com una cosa clausurada, sinó com una cosa que ens continua passant. Mai estem fora de perill del passat". Pel dramaturg, aquesta connexió amb la història dels qui ens van precedir obre una qüestió ineludible per a les noves generacions: "Què hem heretat d’ells i què estem fent amb aquesta herència?". 

En un context marcat pel consum fugaç de les xarxes socials, Cristina Fallarás defensa que plataformes com Instagram o TikTok permeten a les dones i col·lectius històricament silenciats trencar el filtre de les elits patriarcals: "Mai en la història de la humanitat les dones havíem pogut explicar el que ens fan. Per primera vegada ho podem fer a través de les xarxes. Les xarxes són intrínsecament bones per a aquells grups de població als quals ens han imposat el silenci".

Davant la urgència testimonial a les pantalles, la creació artística reclama un espai diferent: el de la digestió lenta i el pòsit crític. És aquí on dialoga la mirada d’Alberto Conejero: "Som el que recordem i el que imaginem. Aquí radica una part essencial de la nostra humanitat. La memòria i la imaginació entrellacen el temps: ens ajuden a comprendre el passat, a qüestionar el present i a construir un futur".

Lluny de caure en el consum ràpid i superficial, el poeta reivindica la creació cultural com a refugi capaç de frenar les presses i fer-nos compartir una experiència íntimament humana. Per a ell, el sentit profund de la memòria històrica a la ficció no admet dogmes, sinó preguntes: "Ni el teatre ni el cinema han de dictar-nos què pensar sinó fer-nos pensar més, sentir més, viure més. L’art sempre ha estat un pont entre els presents i els absents".