Hi ha una mena de silenci que només existeix al final d'algunes obres de teatre. No és el silenci dels aplaudiments que encara no han començat, ni el d'una sala expectant. És un altre. El de no saber ben bé què dir. El de necessitar una estona per pair el que acabes de viure. Una noche sin luna, escrita i interpretada per Juan Diego Botto, provoca exactament això.

Sis anys després de l'estrena, el muntatge ha arribat aquesta setmana al Teatre Tívoli de Barcelona amb totes les localitats exhaurides. No és casualitat. Tampoc ho és que, quan s'encenen els llums, costi trobar les paraules per descriure la peça. Hi ha obres que expliquen històries. Aquesta, en canvi, et remou.

Juan Diego Botto és l'únic actor en escena durant gairebé dues hores. I n'hi ha prou. L'escenografia és mínima, però mai no es troba a faltar res més. Botto omple cada racó del Tívoli amb una elegància hipnòtica. S'acosta al públic, baixa de l'escenari, improvisa la proximitat, juga amb la ironia, canvia de registre constantment i sosté una interpretació amb una precisió admirable. És camaleònic, però sobretot és profundament honest. No interpreta Lorca, es converteix en ell i en la seva història.

 Entrada del teatre abans de la funció (Guiomar Sanz)

El text és una de les grans virtuts de l'obra. No construeix una biografia convencional de Federico García Lorca, sinó un retrat íntim que l'allunya del mite per apropar-lo a la persona. Botto el mira des de l'afecte i des d'una sensibilitat que acaba contagiant l'espectador. Lorca deixa de ser el poeta conegut per convertir-se en algú que podria seure davant teu i explicar-te les seves pors, les seves contradiccions i les seves ferides.

La manera com està escrita l'obra és igualment fascinant. Botto divaga, o almenys aquesta és la sensació que transmet. Comença una història, l'abandona, torna enrere, recupera un detall aparentment insignificant, obre nous camins i acaba unint-los tots amb una naturalitat digna de la realitat més verídica. Aquesta falsa improvisació és un dels recursos més difícils, i aquí funciona amb una fluïdesa impecable. Les gairebé dues hores passen sense que l'espectador tingui mai la sensació que el temps pesa.

També sorprèn la manera com la poesia de Lorca s'integra dins del relat. Els seus versos apareixen gairebé sense avisar, dissolts en la conversa, fins al punt que moltes vegades no t'adones que estàs escoltant un poema. Botto no busca l’artifici fingit, sinó explicar una història amb poesia.

La il·luminació acompanya la retòrica delicada durant tota la funció. Les llums dibuixen la nit, construeixen atmosferes i converteixen l'espai buit en llocs plens d'història. Però hi ha una imatge que acaba imposant-se per damunt de totes: la de Juan Diego Botto convertit en la veritable lluna del Tívoli. És ell qui il·lumina l'escenari, qui guia el públic durant aquest viatge i qui dona llum a una història que massa vegades ha quedat enterrada sota el pes del temps. 

Però reduir Una noche sin luna a una obra sobre Federico García Lorca seria fer molt curt. Lorca és el punt de partida, no el destí. Botto utilitza la seva figura per parlar de la memòria històrica, la repressió,  la por, la intolerància i de tots aquells noms que encara avui continuen enterrats, literalment i simbòlicament. El poeta és el fil conductor d'una reflexió molt més àmplia sobre la necessitat de recordar. Perquè el centre de l'obra no és només qui era Lorca, sinó què li va passar. I, sobretot, què diu de nosaltres que encara continuem necessitant explicar-ho.

 Juan Diego Botto durant la representació (Imatge cedida)

Sense grans proclames ni discursos moralitzadors, el text estableix paral·lelismes constants entre la convulsa Guerra Civil espanyola i moltes de les tensions del present. No ho fa buscant titulars fàcils, sinó recordant que la memòria no és un exercici de nostàlgia, sinó una responsabilitat col·lectiva. Potser aquest és el gran triomf de Una noche sin luna. No sortir del teatre pensant en Lorca, sinó sortir pensant en nosaltres i en el món en què vivim.

Feia temps que una obra no em deixava així. Sense saber gaire què dir. Amb la necessitat de caminar una estona abans de posar nom a allò que havia sentit. I això, en un moment en què consumim històries a una velocitat vertiginosa i les oblidem gairebé a l'instant, és probablement el millor elogi que es pot fer d'una peça teatral. Perquè la majoria d’espectacles s'acaben quan cau el teló, però n'hi ha d'altres, com aquest, que segueixen ressonant després de sortir del teatre.