La geopolítica, tal com la coneixíem, ha canviat per sempre. El que abans era un joc de poder relativament equilibrat entre dos blocs ben definits s’ha convertit en un estira-i-arronsa sense bandera, en què qualsevol país pot esdevenir instigador i qualsevol altre pot acabar sent víctima d’un desvari diplomàtic. El principal protagonista d’aquests episodis no és altre que l’enfant terrible —o més aviat maleducat— que presideix la principal potència mundial: Donald Trump, al capdavant dels Estats Units.

Des de la seva intervenció en el conflicte entre Israel i Hamas, fins al segrest de l’expresident de Veneçuela, Nicolás Maduro, passant per l’actual escalada que està alimentant a l’Orient Mitjà després de l’assassinat del líder suprem iranià Ali Khamenei. Però cal recordar també la primera acció que va posar en alerta la comunitat internacional: una onada d’aranzels que va fer trontollar les economies de mig món i va provocar danys col·laterals en una geopolítica cada cop més fragmentada i en constant evolució.

Brasil, el gegant sud-americà i la B dels BRICS —l’organització que aspira a erigir-se en alternativa al G7— és un dels països que, a milers de quilòmetres al sud, rep part d’aquests danys col·laterals d’una diplomàcia testosterònica, tot i que sense patir-ne tota la duresa que es podria esperar. Gràcies a la seva aposta per la diplomàcia, convertida en un element central de la identitat de l’estat, el país ha evitat fins ara les conseqüències més serioses d’aquest nou paradigma internacional.

Per entendre quin paper juga el Brasil en aquest escenari geopolític convuls —i què pot esperar-ne la població— hem parlat amb tres veus coneixedores de la realitat del gegant llatinoamericà, que ens ofereixen algunes claus per interpretar el futur del país.

La diplomàcia com a identitat d'estat

Des de fa dècades, la política exterior brasilera s’ha definit per alguns principis constants: "La defensa de la no-intervenció en els afers interns d’altres estats, la resolució pacífica dels conflictes i la cooperació entre els pobles". Així ho explica Maiara Folly, directora i cofundadora de la Plataforma CIPÓ, un think tank amb seu a Rio de Janeiro que treballa en els àmbits del clima, la pau i la cooperació. "Aquests principis, arrelats a la mateixa Constitució federal, acostumen a mantenir-se independentment de quin sigui el govern del Brasil, tant si és d’esquerres com de dretes", assenyala. L’única excepció va ser el mandat de l’expresident Jair Bolsonaro, d’extrema dreta, que Folly descriu com un "període d’anomalia".

En la mateixa línia, el senador Humberto Costa, secretari de Relacions Internacionals del Partido dos Trabalhadores (PT) —el partit del president Luiz Inácio Lula da Silva—, recorda que la tradició diplomàtica del Brasil ve de molt lluny i que té una base clara: "La defensa del multilateralisme".

 Lula da Silvia i el president de la Xina, Xi Jinping, en una foto d'arxiu de l'any 2023 (Ken Ishii / EPA-EFE) 

Segons Costa, l’estratègia del país passa per "mantenir una línia d’independència respecte de les grans superpotències", especialment en l’àmbit militar. Aquesta posició respon a una aposta per l’autonomia en un món cada cop més polaritzat.

Tot i aquesta aposta pel multilateralisme, Bernardo Sorj, director de l’Edelstein Center for Social Research i professor jubilat de sociologia de la Universitat Federal de Rio de Janeiro, adverteix que en alguns moments Lula ha optat per fer "gestos favorables a governs autoritaris en una necessitat narrativa del PT". Una actitud que, segons diu, pot acabar sent perjudicial.

És possible mantenir aquesta aposta diplomàtica en l’escenari geopolític actual? Tant Folly com Sorj coincideixen que sí, però també creuen que cal revisar aquesta política exterior. Folly sosté que Donald Trump té "una intenció clara que l’Amèrica Llatina sigui el seu pati del darrere i que farà servir la força quan ho consideri necessari". Davant d’aquest escenari, defensa una revisió tant de la política exterior com de la política de defensa, especialment en casos com Veneçuela —on ja s’ha utilitzat la força—, Colòmbia, on les tensions continuen, o Cuba, on el bloqueig econòmic té un fort impacte sobre la població.

Sorj també aposta per mantenir la diplomàcia com a eix de la política exterior, "amb tots els canals oberts, però reconeixent també els límits". Segons explica, la posició del Brasil en el sistema internacional li dona marge de maniobra. "És el segon país del món en reserves de terres rares; això li permet negociar", afirma. En aquest sentit, defineix el Brasil com "una potència intermèdia —no una potència global— interessada en evitar la militarització de la política internacional".

Un món on el dret internacional pesa menys

La diplomàcia brasilera viu avui una paradoxa. El país ha basat gran part del seu prestigi internacional en la defensa del multilateralisme i del dret internacional. Però aquest marc perd pes en la política global.

L’analista brasilera Maiara Folly explica que el sistema internacional passa per un moment especialment tens. Les violacions del dret internacional no són noves, recorda, però abans les grans potències intentaven justificar les seves decisions dins del sistema multilateral. Ara, això passa menys.

Maiara Folly, sobre el paper de l'ONU en conflictes recents: "L'ONU, com a institució, està sent completament ignorada; no se la considera un actor capaç de gestionar aquests temes"

En aquest context, el Brasil busca espai amb una estratègia de diversificació. Dos àmbits concentren bona part d’aquesta política: l’acord entre Mercosur i la UE, i la seva participació en els BRICS.

Sobre l’acord entre Mercosur i la Unió Europea, el sociòleg Bernardo Sorj prefereix ser prudent i diu que el procés “s’haurà d’anar administrant”. Folly, en canvi, el veu com una peça clau de l’estratègia brasilera. Segons ella, l’acord forma part d’una política de “diversificació dels socis” i pot reforçar la posició internacional del país.

Costa també valora positivament l’acord i el qualifica de “molt bo per al Brasil”. Tot i això, critica la posició europea davant alguns conflictes recents. A parer seu, Europa “hauria pogut tenir una posició més forta i més ferma” en defensa del dret internacional, especialment davant la política exterior de Donald Trump i situacions com la de Gaza i Veneçuela.

Pel que fa als BRICS, Sorj relativitza el pes actual del bloc; considera que ja no té la mateixa força que quan es va crear. També apunta les tensions internes, com la rivalitat entre l'Índia i la Xina, marcada per disputes geopolítiques i pel suport xinès al Pakistan, rival estratègic de l’Índia.

Malgrat aquestes tensions, Sorj recorda que la relació econòmica amb Pequín és clau per al Brasil. “Al voltant del 5 % de la inversió directa prové de la Xina, sobretot en infraestructures i energia eòlica”, explica. Aquest pes econòmic dona al gegant asiàtic una capacitat d’influència notable sobre el Brasil.

Costa, per la seva banda, destaca que els BRICS continuen sent un espai de debat polític. Segons ell, conflictes com els del Pròxim Orient s’hi han discutit amb una línia comuna basada en la “multipolaritat, el multilateralisme i la recerca de la pau”.

En aquest escenari, el Brasil intenta mantenir una política exterior equilibrada. Evita condemnes dures en alguns conflictes —com la invasió d'Ucraïna— i manté relacions econòmiques amb diversos actors, inclosa la compra d’energia russa. Al mateix temps, reforça els vincles amb potències emergents com l’Índia i aprofundeix la cooperació política, comercial i de desenvolupament amb la Xina.

Una potència sense múscul militar

A aquesta situació d’indefensió davant la vulneració del dret internacional, s’hi suma una realitat estructural: el Brasil no és una potència militar. Això suposa un hàndicap en un moment delicat, per la possible reactivació —o reformulació— de la Doctrina Monroe.

El 58 % dels brasilers tem una possible intervenció dels Estats Units. Davant la deriva intervencionista de Donald Trump, Luiz Inácio Lula da Silva ha apostat aquests últims dies per reforçar la cooperació en defensa a l’Atlàntic Sud amb aliats com Sud-àfrica.

 Els líders del Brasil i Sud-àfrica, reunits aquest dilluns (André Borges / EFE)

Sorj recorda que el país no ha participat en cap guerra rellevant en gairebé un segle. Tampoc té enemics regionals ni disputes territorials significatives. "El Brasil mai no ha estat una potència en termes militars", explica. "Sempre ha buscat la resolució diplomàtica dels conflictes i ha evitat la militarització de la regió".

Bernardo Sorj, director de l’Edelstein Center for Social Research: "Sempre ha buscat la resolució diplomàtica dels conflictes i ha evitat la militarització de la regió"

Segons Sorj, la societat brasilera tampoc acceptaria un augment important del pressupost militar. Les prioritats continuen sent internes: "la pobresa, l’ocupació o la desigualtat". Aquest context ajuda a entendre per què la diplomàcia no és només una preferència ideològica, sinó també una necessitat estratègica.

Fermesa i negociació davant Trump

L’episodi dels aranzels nord-americans va posar aquesta estratègia a prova. La Casa Blanca va justificar la mesura amb arguments polítics vinculats al procés judicial contra Jair Bolsonaro, un moviment que Brasília va interpretar com una ingerència directa en el seu sistema institucional.

Segons Humberto Costa, el govern de Lula va optar per una resposta en dos nivells. "El Brasil va ser molt ferm a dir que no acceptaria cap mena d’ingerència en la nostra sobirania ni en la nostra democràcia", afirma. Al mateix temps, el país va mantenir oberta la negociació comercial amb Washington.

Aquesta combinació de fermesa política i pragmatisme diplomàtic va permetre rebaixar part de les tensions comercials amb els Estats Units, sense trencar els canals de diàleg.

Un equilibri cada vegada més difícil

La gran pregunta és si aquest model continuarà funcionant. Els Estats Units tornen a mostrar una política més assertiva a l’Amèrica Llatina, mentre altres actors globals —especialment la Xina— amplien la seva presència econòmica a la regió.

El Brasil intenta navegar entre aquestes dues forces sense quedar atrapat en una lògica de blocs. Ho fa diversificant socis comercials, reforçant fòrums multilaterals i mantenint canals oberts amb actors molt diferents.

Però aquest equilibri també té límits. Sorj ho resumeix amb una idea simple: el país és una potència intermèdia que intenta gestionar els riscos d’un sistema internacional cada vegada més inestable.

Les eleccions com a pròxima prova

Aquest debat també travessarà la política interna brasilera. Les pròximes eleccions poden definir fins a quin punt el país manté la seva estratègia diplomàtica tradicional o s’acosta a una alineació més clara amb Washington.

El govern de Lula presenta la seva política exterior com una defensa de la sobirania nacional. Segons Costa, el bolsonarisme representa justament el contrari. "Aquelles sancions van ser estimulades per l’extrema dreta", afirma, en referència a la pressió nord-americana.

Sigui quin sigui el resultat electoral, el Brasil continuarà afrontant el mateix repte: mantenir la seva autonomia estratègica en un món cada vegada menys disposat a respectar les regles que durant dècades van definir la seva diplomàcia.