Quina formació s’ha de tenir per ser un bon governant? Per Simon Kuper, cap que tingui relació amb la literatura clàssica. És dijous al vespre i el periodista i escriptor es passeja pel Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona per parlar a una dotzena d’assistents sobre Amigocracia (Capitan Swing, 2022).

Al llibre hi endreça i critica els responsables del Brexit en un passat (l’elit), espai (Oxford) i tècnica (la retòrica) comunes. “La llicenciatura més pro-Brexit entre els diputats del 2016 era Literatura Clàssica”, s’hi pot llegir. 

Kuper, actualment columnista al Financial Times, és conegut per la seva mirada antropològica al món del futbol. Comença parlant de Barcelona, concretament del Barça, i compara l'època de Bartomeu amb l'època de Boris Johnson: “Els polítics pro-Brexit s’assemblen als directius que van enfonsar el Barça: són endogàmics”. A partir d’aquí, trena una idea rere l’altra per arribar a la premissa que defensa el llibre: una petita casta de tories d’Oxford s’ha apoderat del Regne Unit. 

Des del final de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit ha tingut 17 primers ministres. D’aquests, 13 han passat per Oxford. Els darrers cinc (Cameron, May, Johnson, Truss i Sunak) hi han estat, com el mateix Kuper. El periodista s’explica des de la seva estada a la universitat a finals dels anys vuitanta. Segons l’escriptor, en comptes de coneixement, a  Oxford les elits tories van ser retoritzades. 

​​Brexit, capital Oxford

El mètode d’estudi de Johnson i companyia incloïa tècniques com presentar-se als exàmens orals amb ressaca i escapolir-se’n a força d’improvisar el temari. “Oxford premiava el talent espontani i no la meritocràcia”, assenyala Kuper, que considera que aquells anys van permetre germinar la idea del Brexit.

La moderadora de l’acte, Laura Pous, li cedeix el pes de la conversa al periodista, que transforma la trobada en monòleg. Ho aprofita per glossar l’origen i les conseqüències de la germinació.

Com sempre, el punt de partida d’aquesta filosofia és Thatcher. La majoria d’estudiants d’Oxford venen de famílies il·lustres— escarnides durant la Segona Guerra Mundial, on van lluitar frec a frec amb la classe obrera. Thatcher esborra la solidaritat i incentiva actuar com a rics. La popularitat de carreres com Filologia Clàssica o Història es desborda. “Com més inútil més prestigi”— recordem la seva fixació per la literatura clàssica—, assegura Kuper.

Del sofisme de Johnson a la retòrica de Kuper

Les conseqüències? Quan l’elit d’estudiants arriba a posicions dominants es troba amb un declivi: la crisi del 2008. Volen divertir-se, formar part de temps històrics. “El recorregut de les polítiques de Thatcher havia tocat fons. És llavors quan el Brexit se’ls presenta com una oportunitat de fer història”, afirma Kuper, que identifica en el sofisme de Cameron i la retòrica brillant de Johnson els principals culpables del Brexit. 

Es tracta d’un relat farcit, precisament, de mecanismes d’oratòria que funcionen, però obvia que es produeix en un règim de confrontació d’idees. Ni oposició laborista, ni confrontació per part de la Unió Europea ni règim d’identitats. Kuper tracta l’elit del Regne Unit com a anglesa, torie i sense tenir en compte factors com el nacionalisme anglès reaccionari davant el procés escocès per independitzar-se. 

Del monòleg es passa a la conversa a tres entre Kuper, Pous i el columnista del Confidencial González Ferriz, els dos darrers amb passat a Londres. Són instants de confessió sobre el Regne Unit. Ferriz assegura estar fascinat per la ironia, el parlamentarisme britànic i els mitjans: “Em fascinava l’ús de Johnson de la televisió: un cop hi va recitar la Ilíada en grec”. Homer, altre cop, surt assenyalat.

Una periodista del públic hi afegeix que, durant els anys de Johnson com a corresponsal a Brussel·les l'exprimer ministre va arribar a preguntar en llatí en una roda de premsa. 

Tots tres coincideixen a dir que la dreta britànica és més tolerant amb la diversitat que la dreta nostrada. Sunak és d’origen indi i en l’anterior mandat, Kwasi Kwarteng va ser consellera de Truss. Hi ha diversitat, però es manté el racisme amb els de fora, matisa Pous. “No importa el color, sinó el so”, recordo. La frase és del també periodista Enric González, que aquests dies escrivia, en un article a l'Ara sobre la importància de l’accent en el sistema de classes britànic. 

A partir d’aquí, la conversa perd força. Es posa en el mateix sac (negatiu) Trump, el Brexit, Vox, Podem, Syriza i fins i tot el procés. No acabo de desxifrar si Kuper hi està d’acord o en renega. Es treu de sobre, a l’estil british, les interpel·lacions de Ferriz. Un nou referèndum? “Eventualment”.

També de Pous, que li demana per si Cameron i companyia tenen recança del mal fet: “Suposo que abans d'anar a dormir hi pensen, sí” i la comparació entre Escòcia i el procés torna a sortir en escena. Qui sap, si Homer és responsable del Brexit, potser els mals del procés també van començar quan Artur Mas va invocar Ítaca.