CaixaForum Barcelona presenta Una força del passat, una mostra de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació "la Caixa" que s'endinsa en l’empremta que ha deixat la història de l’art en la creació contemporània. L’exposició reuneix 37 peces de pintura, escultura, fotografia, vídeo i instal·lació, 32 de les quals són de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació "la Caixa" i cinc són préstecs. L'objectiu és "explorar la relació viva i canviant entre creadors de les últimes dècades i figures clau de la història de l’art, i revelar que el passat és un territori fèrtil per a la creació actual". L’exposició obrirà les portes al públic aquest dimecres i es podrà visitar fins al 10 de gener de 2027.

La nova exposició del CaixaForum planteja el passat no com un “element estàtic”, sinó com una “autèntica font d'energia” per entendre i transformar el present, tal com destaca el comissari i historiador de l'art Carlos Martín. Així mateix, el comissari ha explicat que aquesta és justament la línia argumental que es trobarà el visitant en endinsar-se en l’exposició.

Pel que fa a les dimensions de la mostra, la directora de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació "la Caixa" Ninfa Bisbe ha posat el focus en les 13 obres inèdites a Barcelona. En paral·lel, la directora del centre, Mireia Domingo, ha assenyalat que la proposta convida a viure una experiència totalment participativa inspirada en l'univers de Marcel Duchamp, pensada per interactuar amb les imatges i comprovar com una mateixa idea pot travessar èpoques i contextos ben diferents i que es trobarà a l’entrada de l’exposició.

Una força del passat reuneix 37 peces que mostren com nombrosos artistes contemporanis han estat inspirats per la història de l’art. A través d’aquestes obres, creadors com Cindy Sherman, Mike Kelley, Sherrie Levine, Tacita Dean, Robert Mangold, Jorge Pardo, Julião Sarmento o Javier Arce dialoguen, s'apropien o reformulen obres procedents del passat.

La proposta, han explicat des del CaixaForum, "no presenta el passat com una herència immòbil ni planteja la tradició i la innovació com a termes oposats", sinó que demostra que "una forma, un gest o una composició poden reaparèixer segles després desplaçats a un altre mitjà, una altra escala i un altre context".

El títol de l’exposició, Una força del passat, sorgeix d’un vers de Poesies mundanes, poema que Pier Paolo Pasolini va escriure el 1962 i que va publicar al llibre Poesia en forma de rosa (1964). Amb aquesta referència en ment, l’itinerari s’obre amb un fragment de La ricotta (1963), la pel·lícula en què Orson Welles, en el paper d’un director de cinema, recita aquests versos. Pasolini reivindica "una relació intensa amb la tradició, no sols per nostàlgia, sinó també perquè hi troba una eina per comprendre el seu temps".

Una força del passat no es divideix en capítols temàtics, sinó que vol evitar interpretacions i lectures tancades d’entrada per convidar els visitants a construir els seus propis recorreguts i a descobrir connexions entre peces que, a primera vista, semblen pertànyer a universos allunyats. Per afavorir-ho, el CaixaForum ha destacat que totes les cartel·les incorporen una imatge de l’obra que serveix com a referent, i també un comentari que n’explica la relació. Aquest recurs permet seguir el procés creatiu de cada artista i entendre si la connexió es basa en la iconografia, la composició, la tècnica, l’escala, el material o el context cultural.

El muntatge combina superfícies pictòriques de més de cinc metres, fotografies, escultures, pel·lícules de 16 mm, animacions multicanal i grans instal·lacions que modifiquen físicament la relació del públic amb la sala. És el cas de La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, peça de grans dimensions executada per Mike Kelley entre 1985 i 1996 que adopta la forma d’una cova i que obliga els espectadors a entrar-hi caminant de quatre grapes per experimentar en primera persona la metàfora de la creació d’imatges present a la caverna platònica.

Una altra peça, per exemple, és Pla corbat / Figura XI (1995), de Robert Mangold, que parteix d’un dibuix que Jacopo Pontormo va fer el 1518 per a un fresc amb la representació de Santa Cecília. L’artista n’elimina els personatges i la narració religiosa, però hi conserva la tensió diagonal, la corba i la relació amb l’arquitectura. El resultat és una pintura de 5,5 metres d’ample. A Sense títol, núm. 228 (1990), Cindy Sherman interpreta Judit, l’heroïna bíblica que decapita Holofernes. La fotografia no remet a una obra concreta, sinó a diferents estils d’artistes del passat que van abordar aquest tema: Botticelli, Mantegna, Caravaggio o Artemisia Gentileschi, que formen part de l’imaginari occidental.

Els mestres espanyols

En alguns espais s’hi reuneixen relacions entre les peces exposades. És el cas de les obres que dialoguen amb figures centrals de l’art espanyol, com ara Velázquez, Goya, Picasso o Miró. La mostra reuneix, per exemple, Meninas IX (1982), de Soledad Sevilla, en què l’artista no se centra en les figures de la cèlebre obra de Velázquez, sinó en elements com la llum i l’espai. Amb aquesta tela conviu Les meninas de Picasso (1973), de Richard Hamilton, un tribut al pintor malagueny a través de la reinterpretació que va fer de l’oli de Velázquez.

Altres referències creuades a mestres espanyols són a càrrec d’Equipo Crónica, dels quals s’inclou a la mostra Aquelarre (1969), una reinterpretació amb una forta càrrega política de La romeria de Sant Isidre (1820‑1823), de Goya, al qual s’afegeix la bombeta incandescent del Guernica (1937), de Picasso. Aquesta última obra també és present a L’embalatge (1969).

Duchamp

Marcel Duchamp, d’altra banda, actua com un centre amb el qual dialoguen moltes de les obres presents a l’exposició. El treball de l’artista francès serveix de referència a Els solters (a partir de Marcel Duchamp) (1990), en què Sherrie Levine extreu d'El gran vidre (1915‑1923) els anomenats "solters" que apareixen en l’obra, els converteix en escultures de ferro i els tanca en vitrines de museu. El diàleg amb Duchamp s’amplia en altres obres, com Vivre et laisser mourir ou la fin tragique de Marcel Duchamp (1965), un políptic de quatre peces d’Eduardo Arroyo, Antonio Recalcati i Gilles Aillaud. Duchamp és també el protagonista del projecte de mediació, que permet als visitants aprofundir en el diàleg amb les obres d’art.

Activitats

Una força del passat s’acompanya d’un programa de activitats que ofereix la clàssica visita comentada, la visita vermut seguida de tertúlia i la visita amb menú temàtic, dinamitzada per una educadora de CaixaForum amb suport audiovisual.

Per al públic escolar, les propostes inclouen una visita dinamitzada infantil per a alumnat des d’educació infantil 4 fins a 2n d’educació primària; una visita taller a partir de 3r d’educació primària i ESO, i una visita comentada escolar per a estudiants d’ESO, batxillerat i CFGM.

Finalment, com a activitat familiar i per a col·lectius específics, es proposa la visita taller familiar Mirar enrere, anar cap endavant, que juga amb la paradoxa de mirar enrere com una manera de prendre impuls per afrontar el present.