Carlos Ramírez (Nou Barris, 1997) és professor de química en un institut, però a les xarxes socials és conegut com a Calva Tatuada, un alter ego des del qual ha convertit TikTok i Instagram en un altaveu per parlar de gentrificació, habitatge, catalanitat, lluita de classes o drets del col·lectiu LGTBIQ+.

Amb un estil directe, carregat d'humor, sarcasme i referències a la cultura d'internet, no defuig els debats més incòmodes ni les opinions que sovint generen controvèrsia. La seva voluntat de qüestionar discursos establerts i expressar-se sense filtres l'ha situat com una de les veus més singulars de les xarxes catalanes, però també l'ha portat al centre de nombroses polèmiques.

En aquesta entrevista, conversem amb la persona que hi ha darrere del personatge per conèixer com conviuen el professor i el creador de contingut i per aprofundir en la seva mirada sobre alguns dels principals debats socials i polítics de l'actualitat.

Per a qui encara no et conegui, qui és en Carlos Ramírez i qui és Calva Tatuada?
Carlos Ramírez és la persona que fa vídeos a les xarxes sota el nom de Calva Tatuada, que és la meva part més reivindicativa. Bàsicament, neix de coses que sentia que havien de formar part del debat públic. A internet, com que t'hi pots trobar de tot, aprens a protegir-te i a no mostrar-ho tot. Només ensenyo la part que afavoreix el meu discurs. Tinc un objectiu clar, que és la consciència de classe i els temes que toco, així que mostro allò que va millor per difondre el meu missatge.

Com vas començar a les xarxes socials? 
Em va empènyer a començar l'estat en què veia Barcelona, sobretot amb la turistificació. En aquell moment vivia a prop de la Sagrada Família, l'epicentre del turisme. Em vaig adonar que la ciutat aniria a pitjor i que el problema s'agreujaria perquè depèn d'interessos econòmics. El govern només mira per això, així que va ser com un crit de desesperació: ho hem de frenar, hem de començar a parlar i a dir les coses pel seu nom. 

@calvatatuada

educació pública i en català !!!!

♬ barna revengers - Estació Lleida-Pirineus

En aquest últim any has tingut una repercussió més gran i, per tant, més visibilitat. Com portes ser una veu de referència a internet?
Tinc la percepció que soc una persona que està a casa seva fent vídeos. M'agrada aquesta imatge perquè internet ha de ser un lloc on tothom pugui penjar la seva opinió. Jo no vull ser la veu de ningú i, de fet, m’agradaria escoltar l’opinió d’altres persones. Crec que és positiu que la gent passi a l'acció i comenci a ocupar espais; jo ho faig per mi i m'agrada que la gent s'hi vegi reflectida, però cadascú té la seva pròpia veu.

Com et prepares els vídeos en un món ple de desinformació? 
El meu principi bàsic és no parlar de coses que no sé; parlo del que conec i m'afecta. Molta gent em demana que parli de determinats temes, però els responc que ho facin ells. Puc fer d'altaveu passiu republicant vídeos o fotos, però hi ha temes que no em sento còmode explicant per falta de coneixement o perquè, des dels meus privilegis, no em correspon. Quan preparo un vídeo, com que la gent rebatrà els arguments, intento documentar-me al màxim amb notícies i referències perquè quedi clar que no és només la meva percepció o un rumor.

Tanmateix, com assumeixes aquesta responsabilitat de ser escoltat per tanta gent?
De vegades em sobrepassa aquesta exposició i sento que he de complir certes expectatives, però recordo que soc una persona normal que només penja la seva opinió. És bo que sigui una opinió imperfecta; no sempre he de tenir la resposta correcta, perquè això humanitza i m'ajuda a arribar a més gent. Si fos un repel·lent, la gent em sentiria més llunyà.

"S'ha de tenir molt clara la línia que separa la meva vida personal, la meva feina i el que faig a les xarxes"

Ets professor de química a un institut. Com conviuen aquestes dues facetes quan tens alumnes d'entre 15 i 16 anys que ja fan servir les xarxes? 
S'ha de tenir molt clara la línia que separa la meva vida personal, la meva feina i el que faig a les xarxes. Tinc uns alumnes molt macos, que creuen que el seu professor és famós i es pensen que per sortir a internet ets ric, i en fem molta broma. A vegades em pregunten coses sobre els vídeos i he de marcar els meus límits: "Estem a classe, soc el vostre professor i el que faig a les xarxes a casa meva és una altra cosa". Si tenen dubtes, que ho preguntin als seus pares.

Amb els alumnes ho portes bé, però com reaccionen els altres professors de l’institut o els pares a les teves opinions?
A l'institut faig la meva feina i no estic pendent d'això. Molts professors són d'una altra generació, amb una visió arcaica en què es pensa que el docent només pot dedicar-se a la biblioteca i a la feina. Però, en general, el col·lectiu de professors on estic ara és bastant d'esquerres, els agrada el meu contingut i em donen suport. Pel que fa a les famílies, a l'institut actual no m'ha arribat res, però en altres instituts de zones amb més poder adquisitiu sí que havia sentit queixes quan feia vídeos criticant el rendisme o el capitalisme. És el que té treballar a l'escola pública.

La teva imatge trenca molts estereotips amb tatuatges per tot el cos. Encara et trobes amb prejudicis? 
Sobretot a la feina, sí, ja que els tatuatges es relacionen amb la poca professionalitat. S'hi ajunten diverses coses: la meva edat i la meva classe social. Es nota d'on vinc, com parlo i de què parlo. Sents que se't menysté d'alguna manera i ho he notat a diferents feines. Els tatuatges destaquen perquè és el més visible. A les xarxes, en canvi, passa el contrari: a la gent li agrada veure perfils diferents que trenquin esquemes i això em fa semblar una persona més propera per a molta gent.

Als teus vídeos mostres obertament la teva homosexualitat de manera molt natural. Creus que encara hi ha un discurs d'odi cap a la teva sexualitat a les xarxes o a la teva vida quotidiana? 
Segurament, perquè vivim en un sistema patriarcal on l'homofòbia continua existint. Tot i això, no estic gaire pendent de les respostes; és una manera de protegir la meva salut mental. Acostumo a rebre crítiques pels meus posicionaments en altres temes. La meva homosexualitat només ha estat objecte de crítica puntual per part d'algun personatge retrògrad. A les xarxes ja està molt normalitzat parlar amb naturalitat de si has quedat amb un noi. A més, l'algoritme ajuda a crear un nínxol i mostra els vídeos a gent que ja està en un punt d'acceptació.

"La classe social és el que més determina les condicions materials i el nivell de vida"

Sempre has defensat que la lluita de classes és la més important. Per què consideres que és el principal repte de la població? 
Tots vivim en un sistema amb diferents relacions d'opressió interseccionals: es discrimina una persona per un conjunt de factors. Tanmateix, crec que la classe social és el que més determina les condicions materials i el nivell de vida. Pots patir opressió per ser racialitzada, trans o dona, però si tens pasta, et situes en una posició de privilegi que una persona pobra no tindrà mai. En un món capitalista, els diners possibiliten l'accés a serveis públics i a una vida digna. Em centro en la lluita de classes, no per ignorar la resta d'opressions, sinó perquè crec que és la que afecta de manera més transversal la classe obrera.

Defenses una “catalanitat xarnega” i critiques els que són elitistes amb la llengua catalana, cosa que et genera polèmiques. Què significa per a tu ser català avui en dia? 
Aquest és el tema que genera més ferides i debat, i em sap molt greu perquè no defenso una catalanitat única; estic en contra d'imposar cap model d'identitat i respecto les maneres de ser català de tothom. Sento que existeix una narrativa molt vinculada a certs partits polítics en què no em sento còmode. La catalanitat ha de ser un espai on tothom càpiga i, per això, hem de desvincular la llengua de la política; així li faríem un favor al català. Als barris hi ha la percepció que el català és només per als independentistes, i això és una mala notícia per a la llengua. 

Com a castellanoparlant, com t’afecta l’associació de la llengua amb l’independentisme?
Soc castellanoparlant, però vull integrar la meva catalanitat. Reivindico que hi hagi referents diversos en català, igual que n'hi ha en castellà. Molta gent s'ho pren com un atac o com a catalanofòbia, quan en realitat és la voluntat de connectar amb una catalanitat en què em senti representat, tal com fa Bad Gyal quan diu: "Soc més espanyola que el pernil salat i més catalana que un calçot". Aquesta frase em fa pensar que es pot ser català d’una altra manera.

@calvatatuada

pa toas mis xarnegueees pa tos mis goonieeesss💋💋💋💋💋💋💋💋

♬ Milionària - ROSALÍA

En aquest tema utilitzes bastant el sarcasme. Creus que la gent s'ofèn més pel teu humor punyent o pel teu discurs?
Crec que la gent s’ofèn pel meu discurs. Com he dit, hi ha interessos polítics per mantenir una narrativa única sobre com ser català. Quan ho qüestiones i prioritzes la lluita de classes, toques interessos. L'humor, el sarcasme i els mems —que són el meu llenguatge— fan que arribis a més gent. Aquesta manera de fer els preocupa, perquè si aquesta manera de pensar es fa viral, desvia el focus de la seva narrativa. La base és el discurs, però les formes d'internet n'agreugen la preocupació.

Avui dia la gent s'ofèn molt ràpid. T'ha arribat alguna denúncia exigint que esborris publicacions? 
Em nego a esborrar cap publicació perquè algú m’ho exigeixi. Hi ha llibertat d'expressió i sé on és el límit. Quan t'exposes a internet, trobes moltes sensibilitats. Si el meu contingut t'ofèn, potser no és per a tu. Si la crítica no és constructiva, bloquejo; tengo el dedo sueltísimo perquè, evidentment, no estic per aguantar merdes de ningú. 

"Al barri més perifèric de Barcelona ja tenim els preus disparats perquè els expats són parasitaris"

Ets crític amb el fenomen dels expats i vas escriure el llibre Barcelona Aventura. Què és el que més et preocupa de la gentrificació a Barcelona? 
El que més em preocupa de la gentrificació és la substitució poblacional. És una veritable invasió parasitària: [els estrangers] venen, no contribueixen a la ciutat i paguen menys impostos per una llei que els beneficia. Gent de la nostra edat ja no pot viure ni tan sols als barris més excèntrics, i aquesta situació s'està expandint per tota l'àrea metropolitana. Al barri més perifèric de Barcelona ja tenim els preus disparats perquè els expats són parasitaris. Ens desplacem per mantenir el seu estatus de privilegi a costa del nostre nivell de vida. És una dinàmica capitalista, neoliberal i neocolonitzadora que passa a molts països europeus, com Portugal, Croàcia, Grècia, Itàlia o Malta. Per això, crec que la classe obrera s'ha d'unir per erradicar aquesta especulació i aquests privilegis.

Creus que el debat social sobre la gentrificació es fa des de l'enfocament correcte o s'intenten buscar culpables equivocats? 
El debat encara no és on hauria d'estar: la preocupació per la gentrificació existeix, però no ha ocupat un espai central. Des dels mitjans de comunicació tradicionals es posa el focus en la immigració o l'ocupació, que són distraccions basades en la xenofòbia. Crec que, des de la classe obrera, estem lluitant perquè la gentrificació i les polítiques turístiques siguin el tema central de les pròximes eleccions municipals de Barcelona.

Creus que parlar sobre la gentrificació recau en la política municipal?
En els últims debats se’n va parlar molt poc i crec que el govern del Partit Socialista ha agreujat el problema. La responsabilitat recau clarament en una administració comprada pels interessos econòmics. Evidentment, a vegades mencionem el guiri per pràctiques incíviques, com emborratxar-se perquè Barcelona és el bar d’Europa. Però sempre recalquem que la responsabilitat principal és de qui administra les llicències i projecta la ciutat internacionalment de manera especulativa. A més, s’ha de fer pedagogia explicant que hi ha altres maneres de viatjar.

Ets crític amb l'actual alcalde, Jaume Collboni. Quina alternativa veus a l'Ajuntament de cara a les properes eleccions? 
Necessitem construir una alternativa des de la base, com un nou 15M, perquè la classe obrera torni a ocupar les institucions. Hi ha una bretxa enorme entre una classe política al servei de les elits econòmiques i la realitat de la gent, una decepció que també veiem en partits d'esquerres. És frustrant haver de sortir al carrer per exigir-los allò pel qual ja cobren; la classe obrera ha d'ocupar aquests espais de decisió amb consciència de classe. A l’esquerra sempre estem totes barallades, però crec molt en la feina organitzada dels sindicats d'habitatge. La solució passa per una classe obrera organitzada amb aliances.

Tot i aquesta crítica al sistema institucional, creus que encara hi ha diferències entre les opcions polítiques que es presenten a les eleccions? 
Ja està clar a qui votaré. Encara que la política representativa no sigui el model més just, és compatible construir una altra participació política i, alhora, votar l'opció menys nociva. Els mandats d'Ada Colau, amb totes les crítiques que se li puguin fer, van canviar el rumb de la ciutat prioritzant els espais i serveis públics per sobre dels interessos econòmics. Ara Collboni és alcalde per només 300 vots de diferència. Amb Colau no s'haurien solucionat tots els problemes, però segur que no hauríem tingut una Fórmula 1 al Passeig de Gràcia, ni un Tour de França tallant el trànsit, ni una desfilada de Louis Vuitton trencant el Park Güell. Hi hauria diferències i per això crec que no ens hem d’acontentar i hem de fer valer l'espai a l'esquerra del Partit Socialista.

La teva actuació quedarà en el vot o et podrem veure fent política actuant a l'administració? 
Tot el que faig és política. Es pot fer política des de molts espais, però defenso que hem d'ocupar la institució. És bo que hi hagi gent jove, dels barris perifèrics o tatuada a l'administració. De moment, no he rebut cap proposta, però, si m'ho proposessin amb un projecte que encaixés amb mi, ho faria. Dubto que Collboni em truqui, però si ho fa, li diré: “En tu vida, ¿vale?”.

Arran dels darrers successos a Ceuta, creus que el debat sobre la immigració s'està enfocant des del prisma correcte? 
La crisi a Ceuta s'està enfocant de manera lamentable. S'ha normalitzat molt el discurs d'odi, racista i islamòfob a les xarxes. Influencers de moda que mai es posicionen sobre política, la crisi de l'habitatge o la gentrificació, de sobte surten a cridar l'exèrcit davant de persones racialitzades que arrisquen la vida a la frontera. El discurs s'utilitza sovint per distreure l'atenció de la lluita de classes i afavorir les elits internacionals. Per sort, molta gent també ha aportat explicacions geopolítiques sobre la relació d'Espanya i el Marroc per entendre que tot això forma part d'un sistema colonialista i classista. 

Com s'ha de combatre aquest discurs d'odi i el racisme? 
Jo ho intento aplicar amb al meu entorn. No és efectiu dir simplement a algú que no sigui racista, sobretot en la generació boomer, que ho és bastant. Davant d’això, és més útil desviar el focus i assenyalar els veritables responsables de la precarietat, com els fons d'inversió o els polítics comprats, que els mitjans no ensenyen perquè estan als seus despatxos, però als quals cal posar cara. Quan la gent entén com funciona el sistema, s'adona que la culpa no és de les persones migrants. Funciona millor que no pas actuar des d'una superioritat moral, que només genera rebuig.