La banda londinenca de rock alternatiu black midi va ser un dels projectes més lloats de la darrera dècada. Després del sobtat anunci al públic de la seva separació l’estiu de 2024, hem anat coneixent els projectes solitaris dels membres de l’agrupació. 

Cameron Picton (Londres, 1999), baixista i vocalista de black midi, va ser protagonista d’alguns dels temes preferits dels fans, com Near DT,MI; Slow o Eat Men Eat. Després d’un seguit de concerts i mixtapes en solitari presenta el disc debut homònim de My New Band Believe: un projecte/banda sense membres permanents amb la qual Picton ens mostra la seva música més personal, amb composicions escèniques de guitarra acústica i lletres inusuals. Al Diari de Barcelona parlem amb ell sobre el seu pas per black midi, la presentació de la seva música en solitari i la construcció de la nova agrupació.

Molts et coneixem per ser el baixista i de vegades vocalista de black midi. D’on surt la idea de començar un projecte en solitari?
Vaig començar a deixar de treballar amb la banda mentre aquesta se separava i vaig començar a fer concerts en solitari, sense la idea de començar un nou projecte, més com un vehicle per escriure cançons en solitari. Tot va continuar de forma natural a partir d’allà. No veig aquest projecte com a plenament personal, tot i que el disc s’hagi fet gairebé així. 

Què és el millor que et va donar black midi com a músic?
Un munt de coses, no és quantificable. L’experiència de fer gires per tot el món i conèixer tanta gent a través de black midi que després han tornat per col·laborar en el nou àlbum. És molt complicat posar el focus en una sola cosa.

Alguna gent diu que black midi va tenir 3 àlbums perfectes. Estàs d’acord?
No sé si són perfectes, però jo crec que són molt bons i estic molt content amb ells tres. M’enorgulleix la feina que vaig fer amb la banda.

Els membres de black midi l'any 2019. D'esquerra a dreta: Morgan Simpson, Cameron Picton, Matt Kwasniewski-Kelvin i Geordie Greep (Rough Trade Records)

Molts situen black midi a “l’escena del Windmill”, un seguit de bandes de rock alternatiu que us vau donar a conèixer tocant a un local del Brixton anomenat The Windmill. Què significa per a tu l’escena musical del Windmill?
És un local amb el qual tinc un vincle sentimental perquè vaig passar-hi els meus darrers anys d’adolescència i vaig veure a molts amics tocar aquell local, i respecto molt en Tim Perry, l’agent de reserves. El concepte de “l’escena musical del Windmill” em sembla controvertit perquè es refereix a un curt termini de temps i bandes, quan en Tim fa 25 anys que treballa en aquell local. Sempre hi ha hagut música interessant a Londres més enllà del Windmill, està tot connectat.

"Vaig deixar d’escriure cançons per a ningú més excepte per a mi mateix"

Has mencionat els concerts acústics en solitari. Com et van ajudar a compondre els temes del nou àlbum?
Aquests concerts els vaig anunciar quan black midi continuava fent gires, però havíem deixat de treballar junts. Vaig deixar d’escriure cançons per a ningú més excepte per a mi mateix. La idea era escriure un parell de temes abans d’un concert a un mes vista, sense cap pressió en la música més enllà del concert. No hi havia assajos ni gires, simplement anava a tocar unes cançons i veure que passava.

També vas publicar dues mixtapes a Bandcamp. Com vas viure la rebuda dels teus primers temes en solitari?
Em va sorprendre gratament que la gent s'interessés. Va estar molt bé perquè va demostrar que la meva música fora de black midi tenia una audiència, i amb les vendes vaig poder finançar treballar durant nou mesos a un estudi.

Fa gairebé un any vas anunciar el grup My New Band Believe. Com va sorgir aquest projecte?
Es va desenvolupar durant un llarg període de temps, no va ser un moment d’eureka. Simplement, tenia la idea d’escriure, gravar i publicar un tema molt ràpid, que es diu Lecture 25, i al final vaig acabar tirant amb el que va sortir.

Creus que aquest projecte en solitari et permet fer música més personal?
No necessàriament. Els primers anys de black midi vam dir que no teníem límits pel que fa al so de la banda. I per la forma amb què he treballat els darrers dos anys s’ha construït una coherència estètica quant a la qualitat de la música, cosa que no significa que amb el temps pugui canviar.

Imatge promocional de 'My New Band Believe'

Un aspecte interessant d’aquesta nova banda és que no té membres permanents, traient-te a tu…
No, ni tan sols jo soc un membre permanent

Com creus que això afectarà el so de l’agrupació amb el pas del temps?
Farà que la gent vagi i vingui de manera natural, i que la gent que sigui al grup estigui completament compromesa. Una cosa que va passar cap al final de black midi —i no és una crítica cap a ningú de la banda, són simplement coses que passen als grups— és que crec que al final tots hi érem més per obligació que per voler ser-hi. Això va fer que qualsevol oportunitat fora de la banda ens semblés molt millor.

Aquest divendres presentes l’àlbum debut homònim de la teva nova banda, un disc amb composicions complexes i escèniques. Com va ser la producció d’aquest disc?
Va ser molt divertit. Vaig tocar amb molta gent diferent, va ser com una exploració. Molt divertit.

És un disc que sona molt natural, les composicions no semblen forçades i els temes se succeeixen un rere l’altre amb bon ritme. 
És justament el que vaig voler assolir amb l’àlbum. És també el motiu pel qual molts temes no van entrar, perquè volia mantenir una atmosfera tot el disc i una cançó com Numerology, tot i ser de les millors, faria l’àlbum pitjor per ser tan disruptiva.

"Quan escric no tinc la idea d'un personatge concret parlant, és una cosa més abstracta"

En moltes lletres de l’àlbum et situes en els punts de vista de diferents personatges. D’on vas treure la inspiració per escriure-les?
No tinc la idea d’un personatge concret dient línies, és una cosa més abstracta. Ho veig com fragments d’una conversa on la font s’ha enfosquit i no saps realment qui està parlant. Aleshores tens contradiccions interessants als versos i pots jugar amb la tensió.

Creus que escriure des d’aquest punt de vista et permet tocar temes més inusuals o foscos? Com a Target Practice.
Sí, és una forma de presentar les coses des d’una perspectiva diferent, i et permet fer una gran varietat de coses. No ha de ser necessàriament fosc com a Target Practice.

Quina idea tenies per presentar visualment la música de My New Band Belive? Recordo, per exemple, que el vídeo per Lecture 25 era molt caòtic.
Molta música que he escrit recentment és molt retallada o picada, i crec que la visualització d’aquesta música havia d’anar en sintonia. Tots aquells fragments de vídeo anant i venint acompanyaven bé Lecture 25. 

Recordo que aquell videoclip semblava gairebé horror analògic. També es va tenir en compte?
Realment no, perquè aquell single es va fer molt de pressa. Aleshores jo em vaig centrar en la música i li vaig confiar al director que fes allò que considerés millor, i va fer molt bona feina.

D’on va sortir la idea de gravar el vídeo de Numerology amb unes Google Glasses?
La lletra parla de dues persones que es parlen, però realment no saps qui parla a qui i tampoc saps ben bé què està passant, l’únic que importa és que està passant entre ells dos. Jo vaig tenir la idea de dues persones amb Google Glasses a una discoteca, i el director també va tenir les seves.

"El flamenc és un idioma únic, crec que al Regne Unit encara és un gènere difícil d'entendre"

A la teva música també trobem moltes influències de guitarra espanyola i flamenc.
Sí, m’agrada molt la guitarra acústica com a instrument, i el flamenc és un idioma únic. Crec que al Regne Unit és un gènere infravalorat, ara mateix la música argentina i brasilera s’ha fet molt popular. Crec que allà encara és un gènere difícil d’entendre, tot i els grans discos que s’han gravat, però eventualment tindrà el seu moment al Regne Unit.

De fet, amb black midi vas fer Eat Men Eat, un tema amb guitarres i caixes de ritmes flamenques.
No soc ni de lluny prou bon guitarrista per tocar flamenc adequadament. Vaig fer un parell de classes en què el professor em va dir que havia d’aprendre a tocar la guitarra des de zero. Tampoc diria que estic fent “flamenc de guiri”, però faré el que pugui. En aquest disc tampoc hi ha molta influència d’aquest estil de música.

Al vídeo de What’s in My Bag? amb black midi portaves un xandall del Betis. Quina és la teva relació amb Espanya?
Els meus pares van viure a Espanya abans que jo naixés, aleshores tinc un parell de coneguts allà. Però no tinc família espanyola.

Quins artistes espanyols t’agraden?
M’agraden molt El Guincho i El Niño de Elche, però tampoc tinc l’escena gaire vigilada.

I de Catalunya? 
No conec molt més enllà de Rosalía, honestament. I Joan Manel Serrat, és molt bo.