“El règim creia que la música era una eina inofensiva, però quan es va adonar de com era de poderosa, ja no la va poder aturar”. Amb aquesta frase tan remarcable, David Ferrer ha tancat l’acte “La cançó de protesta i la lluita contra la censura”. En una xerrada amena i distesa conduïda per Salvador Alsius, exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’escriptor ha homenatjat la figura dels anomenats Setze Jutges, el grup clau en la fundació de la Nova Cançó. Tot repassant-ne la història, ironitzant amb l’absurd a què molts cops arribava l’intent de censura del franquisme i traçant un recull de records compartits entre molts dels assistents.

Durant l’acte, celebrat aquest dimarts 4 de novembre al Col·legi de Llicenciats de Catalunya, l’autor del llibre Els Setze Jutges: Crònica tendra i irònica d’un país ha explicat que, el 2012, “va escriure el llibre que li hauria agradat llegir” quan, interessat per la història de referents com Remei Margarit, Josep Maria Espinàs o Miquel Porter, entre d’altres, es va adonar de la poca recerca que se n’havia fet dels orígens de la seva carrera.

Durant les dues hores de conversa, Ferrer ha dibuixat el relat, intercalat amb anècdotes curioses, d’un context de prosperitat de la cultura catalana en què, a inicis dels anys 60 van florir propostes com la revista Cavall Fort, Òmnium Cultural, l’editorial Edicions 62 o els mateixos Setze Jutges, tot en un interval curt de temps. En aquell context d’anomenat “aperturisme” del règim, jugant amb una censura que Ferrer descriu com “arbitrària”, l’art i, en particular, la música, es van utilitzar per fer una “crítica costumista i subtil per evitar la repressió que hauria comportat una crítica més directa al franquisme”.

El projecte dels Setze Jutges va néixer, explica Ferrer, entre un grup divers de persones que, en molts casos, no tenien coneixements musicals profunds, amb la intenció de, com el mateix nom indica, créixer i crear des de zero una cosa que en aquell moment no existia, més enllà de les cançons populars: la música en català. “L’èxit del projecte dels Setze Jutges era la desaparició del grup quan deixés de ser necessari perquè la música en català ja s’hagués establert en la cultura popular”, comentava el ponent. 

Records dels Setze Jutges

Ja entrada la xerrada, els records han volat a la sala quan l’escriptor ha demanat al públic, majoritàriament format per persones grans, quants dels presents recordaven haver vist alguna actuació dels Setze Jutges o d’algun dels seus majors representants. Un gran nombre d’assistents ha alçat la mà i ha compartit anècdotes de la seva infància o joventut associades a la música d’aquests artistes. Així s’ha creat un ambient de familiaritat i memòria compartida commovedor. Un dels testimonis ha recordat quan, amb uns 10 anys, va veure els Setze Jutges en directe en un concert a l’agrupació escolta de Badalona de la qual era membre. També el mateix Alsius ha rememorat amb nostàlgia i admiració una conversa que va tenir amb Guillermina Motta quan aquesta va actuar amb el grup a la facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma durant els seus anys de jove estudiant. 

I és que, com ha remarcat Ferrer, “com atures Què volen aquesta gent?”. Davant d’una censura que buscava acabar amb la “normalització” del català i que dedicava molts esforços a la prohibició de l’ús de la llengua en la vida quotidiana mentre en permetia l’ús en certes expressions artístiques, “el gran encert dels Setze Jutges va ser creure en el potencial d’aquest projecte i el gran ‘error’ del franquisme va ser banalitzar-lo i permetre’l”. 

L’acte ha conclòs amb una ronda de preguntes i ha deixat en el record un agraïment. L’agraïment cap a les persones valentes que van cantar L’Estaca des del públic en un concert de Lluís Llach al Palau de la Música Catalana, en què s’havia prohibit la interpretació d’aquesta cançó; cap a figures com la de Maria del Mar Bonet, que va publicar Què volen aquesta gent? tot i saber que seria censurada o cap a referents com Raimon, Pi de la Serra, Abella i Maria del Carme Girau —per esmentar-ne només uns pocs— que quedaven, un cop acabat l’acte ‘oficial’ i la Guàrdia Civil havia marxat, per cantar, d’amagat, les cançons que havien estat prohibides.