El 2015, a la banda est de la plaça Sant Jaume, Ada Colau era investida com a alcaldessa de Barcelona. Havia guanyat al candidat de Convergència i Unió, Xavier Trias. Paral·lelament, a la quarta ciutat més poblada de Catalunya també s’hi investia una alcaldessa: Dolors Sabater sumava els vots de l’oposició per fer fora Xavier Garcia-Albiol de l’Ajuntament de Badalona. El 15-M començava a tenir efectes en la política institucional i es constituïen els anomenats ajuntaments del canvi.

Vuit anys després, el Partit Popular de Garcia-Albiol té majoria absoluta al ple de Badalona i Xavier Trias ha estat l’alcaldable més votat a Barcelona. Colau és la tercera força i Sabater es queda només amb un escó. En un panorama radicalment diferent del de fa vuit anys, Gala Pin, regidora del primer govern de Colau, i Sabater, ara diputada al parlament per la CUP, han compartit experiències i anàlisis sobre els seus governs i la nova realitat als plens municipals. Ho han fet en el marc de la jornada “De moviments socials a partits: irrupció, evolució i… desaparició?”, organitzada per la Universitat Pompeu Fabra i la Université de Poitiers aquest dimarts.

On són els ajuntaments del canvi després del 28M?

"Estem tancant una dècada en què el municipalisme de ruptura i de canvi ha tingut la seva màxima representació”, ha dit Sabater, valorant el cicle que van començar el 2015. L’exalcaldessa ha exemplificat el canvi amb el pas a la seva ciutat d’una alcaldia de Guanyem Badalona (plataforma que agrupava la CUP i Podem) amb ERC i ICV a un govern el 2023 amb majoria absoluta d’un Albiol reforçat i només una regidora per Guanyem.

El canvi s’ha notat menys a Barcelona, on encara no s’han dissipat totes les esperances dels comuns per un tripartit amb ERC i l’alcaldia del PSC. Malgrat això, la victòria de Trias porta unes reminiscències evidents al 2011. I, obrint el focus, el PSC avança, reculen les forces sobiranistes i, a l’Estat, el PP pren força. Gala Pin, que va fer un pas enrere després del primer govern dels comuns a Barcelona, ha buscat una sortida a la situació actual amb l’ampliació dels subjectes de dret: obrir el sufragi a persones que en queden fora, a persones migrades, ha estat un dels punts del futur i de confiança de Pin. 

La victòria de Colau va sorgir del 15-M i, explica Pin, no tenia “sentit parlar d’ascripció política”, esquerres i dretes, sinó parlar “d’objectius” polítics. “Potser ara hi hem tornat, a l’adscripció política”, ha apuntat Pin. Un matís, un comentari breu, però que descriu l’essència de l’ajuntament del canvi a Barcelona. Ara no s’entén l’espai morat sense el PSOE, i Colau treballa per formar un govern progressista liderat pel PSC amb el suport d’ERC.

"No som en una època de canvi, sinó en un canvi d’època”, ha conclòs Pin sobre l’anàlisi del panorama actual. L’exregidora dels comuns ho ha concretat en tres elements que marquen aquest canvi d’època: l’emergència climàtica, la radicalització de les posicions a través de les xarxes i l’auge de l’extrema dreta global. Una època força diferent d’aquella que va néixer a les places el 2011 i que va contestar la majoria absoluta del PP a Madrid amb els ajuntaments del canvi.

Aprenentatges dels ajuntaments del canvi

Ambdues figures van ser rellevants en els ajuntaments que es van conformar el juny de 2015 i han pogut fer balanç dels aprenentatges d’aquells primers mandats. Pin ha assenyalat que l’energia, la il·lusió i la responsabilitat de la victòria de Colau anava acompanyada de certa innocència. Una candidatura que, com la de Sabater, reivindicava una nova forma de fer política, però que es va trobar amb algunes realitats que els eren noves.

Pin ha argumentat que encara que Barcelona es vanta d’haver tingut grans consensos, n’hi ha de dos tipus: aquells que són transversals i que el color del govern no modifica, i els consensos dels actors legítims de la ciutat, que deixen fora altres actors als quals només els queda el conflicte. Davant d’aquesta realitat, Pin ha admès que “quan ets al govern, et fa por el conflicte” i que la gestió del conflicte “oblida qui forma part del consens”.

La regidora dels comuns també s’ha referit a un debat clàssic de les esquerres transformadores: la capacitat de transformar la realitat des de les institucions públiques. “La institució té capacitat transformadora”, ha dit, però té uns límits temporals que s’han de tenir en compte amb una estratègia que inclogui “contrapoders des de fora de les institucions”. Precisament és des de fora de la institució, ha exposat Pin, que es poden plantejar alternatives al capitalisme i de futur.

Sobre la transparència, ha explicat que no es tracta de publicar molts documents, sinó que es tracta “d’assumir que els actors de la ciutat entenen la complexitat de la realitat” i es pot compartir amb ells.

Però el principal aprenentatge o convicció refermada pel pas pel govern municipal de Sabater és el lideratge i les formes de fer la nova política, basada en el feminisme: “Si quan governem o fem política pensem que fer-ho millor és fer-ho com ells, és quan perdem”. 

Dificultats i limitacions dels projectes del canvi

Potser un error de càlcul dels partits institucionalitzats arran del 15M i del procés ha estat obviar les dinàmiques de poder. Així ho ha valorat Sabater, que considera que “els dos moviments no vam preveure o anticipar com es defensaria de nosaltres el poder que impugnàvem”. Un exemple, segons l’exalcaldessa de Badalona, és el gran nombre de querelles que han presentat els poders econòmics contra Ada Colau, però també ho és el fet que “els partits amb els que [la CUP i Podem] vam governar, ara han posat més esforç en fer-nos fora a nosaltres que en fer fora l’extrema dreta”.

Tant Gala com Dolors expliquen que, a banda de dificultats, els partits també s’han trobat amb limitacions, tant pel que fa a la naturalesa de les institucions que ocupaven com pel que fa a la força política que els donava el suport rebut a les urnes.

Tot i guanyar eleccions o obtenir bons resultats, Sabater ha apuntat que la convivència entre la “nova política” i la “vella política” ha suposat un escull: “No hem tingut majories absolutes que ens permetin fer la revolució i, a més, encara tenim la vella política i hem hagut de negociar amb ella”. Tot i això, valora positivament els privilegis que s’han posat en risc.

Per exemplificar-ho, Sabater ha recorregut a una metàfora agafada en préstec del politòleg Ramon Vilaregut, també partícip de la jornada de conferències: “La vella política baixa les escales i la nova puja. I és al replà de l’escala on es troben la vella i la nova política”. Com que no tenien majoria absoluta van haver de conviure amb la vella política, basada en la competició i la defensa del poder, segons explica Sabater. I això els va passar factura quan el PP els va treure l’alcaldia per donar-la al PSC el 2018.

Societat civil: carrer vs institució

Les anomenades forces del canvi sovint s’han hagut d’enfrontar a una dicotomia entre l’acció al carrer i l’acció des de les institucions, dos àmbits que a vegades han generat més d’una contradicció. Per Gala Pin, governar va servir per adonar-se que, a vegades, tot i que qui ocupi les institucions sigui algú del teu color polític, cal interpel·lar el govern des del carrer perquè prengui certes mesures. Tot i així, no es pot fer tot des del carrer, perquè el poder es troba a les institucions. 

Dolors Sabater ha assenyalat que, per molt que una ciutat tingui moltes associacions i molta vida cultural, aquest entramat no és sempre necessàriament revolucionari i pot actuar des d’una perspectiva assistencialista o, fins i tot, clientelar. Ha posat l’exemple de l’àrea metropolitana de Barcelona on, segons Sabater, durant els primers anys de democràcia després de la dictadura franquista, un cop va deixar de governar el PSUC i va començar a governar el PSC, la majoria de consistoris van intentar desmobilitzar la societat civil. 

L'argument, diu Sabater, era que ja no calia ser revolucionari perquè “ja s’havien aconseguit els serveis públics que es reclamaven”, i al poder li interessava un veïnat “connivent amb el poder, que es conformés amb l’Estat del Benestar i que no es formés ni s’empoderés” en postulats ideològics que podien fer canviar realment la realitat. La tendència que es va instal·lar va ser la d’afavorir associacions i comunitats de veïns assistencialistes o que impulsessin festes i actes sense un component de lluita política.

Aquesta, però, és una dinàmica que s’ha trencat en certa manera durant el darrer cicle polític. Per Sabater, “és molt dur estar a la institució i, si els teus t’estan criticant, encara ho és més.” Però ella mateixa afirma: “No s’hi val a dir ‘afluixeu’, perquè és el que han de fer. Necessitem que la gent que està al carrer sigui exigent amb nosaltres”.

Encàrrecs pel 23-J

De cara a les properes setmanes, caldrà veure si aquesta anàlisi sobre el cicle polític dels ajuntaments del canvi es trasllada també a la política estatal. Per Gala Pin, el 28M ha confirmat una tendència reaccionària que ella “no havia vist que estava assentada amb tanta claredat”. I per sortir d’aquesta onada reaccionaria, afirma que cal recuperar la capacitat de generar esperança. Considera que “l’extrema dreta ha abonat el no-futur i el ‘sálvese quien pueda’ i, per tant, cal construir futur” per fer-li front. 

Malgrat tot, Pin apunta que serà complicat perquè actualment som immersos en el que ella anomena “guerra epistèmica”: si el 2015 el que discutíem era quina solució donàvem al problema, ara el centre del debat està en quin és el problema. Pin afirma que vivim en bombolles cada cop més allunyades i que, on una persona veu una cosa, l’altra veu una cosa completament diferent.

Per la seva banda, Sabater ha fet un esment sobre la política i el jovent. Creu que hi ha una distància entre la joventut i la política perquè existeix un sentiment entre els joves de dir “mireu quin món ens heu deixat, ja us ho fareu”. I aquest “ja us ho fareu” es tradueix en un desenteniment de la política o en una adscripció a ideologies d’extrema dreta, que ofereixen solucions fictícies però immediates.

Sabater també creu que quan les forces del canvi tornin a governar hauran de tenir en compte que no es poden comportar com un partit més, renunciant “a allò que les distingeix”. Si ho fan, planteja, estaran condemnats a la indiferència perquè l’electorat optarà per votar els de sempre: pensaran que “en saben més i ho fan millor perquè tenen més experiència”.