Narrador dels partits de DAZN en català, col·labora amb programes com l’Onze (Esport3) i El Chiringuito (Atresmedia). També dirigeix un programa a Esport3, La Frontal —on cada setmana visita clubs de Catalunya i copresenta L’Orsai (La Xarxa)— on també parla del futbol català. La polivalència de Carles Fité (Sabadell, 1978) l’ha portat a ser corresponsal a Madrid i a dirigir un equip de més de 300 persones. A més, també té una empresa de comunicació online, Marficom. 

🙌 𝐉𝐚 𝐡𝐨 𝐬𝐚𝐛𝐞𝐮... 𝐃𝐢𝐥𝐥𝐮𝐧𝐬 𝐞́𝐬 𝐝𝐢𝐚 𝐝𝐞 𝐋𝐚 𝐅𝐫𝐨𝐧𝐭𝐚𝐥

⚽️ Aquesta setmana visitem el @CFUlldecona , un poble i un club que respiren futbol

⏰ 18.30h
📺 En directe a @esport3 i el canal de YouTube de l'@FCF_CAT

🔗 Més detalls a https://t.co/7RAB1Fra6m pic.twitter.com/rc6DKg0JA6

— LaFrontal (@la_frontal) November 24, 2025

Els dos primers partits del Barça els ha fet DAZN. Com ha estat l’experiència a l’Spotify Camp Nou?
He de confessar que nosaltres no estem al camp. Un dels hàndicaps que hi ha al futbol modern és que les transmissions es fan des de Mediapro i no des del camp. És una cosa que no només ens passa a nosaltres, també a Movistar. El que suposa fer una narració des del camp té un cost molt elevat, com a molt hi ha una persona a peu de gespa per veure què passa i la resta d'equip està en una cabina a Barcelona o a Madrid.

Això és l'actualitat, però tot va començar a Matadepera Ràdio cobrint els partits del Sabadell. Què vas aprendre allà?
Molt. Allò va ser una inquietud. Era aficionat del Sabadell i anava a veure els partits amb el Toni Padilla. Aleshores estàvem a Segona B —ara Primera RFEF— i l’any 95-96 juguem el play-off de permanència. A l’anada, a la Nova Creu Alta, empatem a zero. A la tornada jo no vaig a Madrid i l’única manera de saber què passava era amb Catalunya Informació, no existia cap emissora que fes el partit. Hi havia un bloc d’esports que feien cinc minuts abans de l’hora en punt i l’hora i mitja. A les 11.55 h sento les alineacions i ja no sé cap més notícia fins a les 12.25, 1-0 perd el Sabadell. Estem baixats. A les 12.55 h mitja part, 1-0 amb un estat de nervis per no saber res. 13.25 h, gol del Sabadell, gol doble a camp contrari, estem salvats. I fins al final, 13.55 h, ha acabat el partit i estem salvats. Això és un suplici, jo no puc viure així.

I què fas?
Em moc. Jo tenia 18 anys i decidim fer el Sabadell per Matadepera Ràdio. Parlo amb el meu amic Toni Padilla i li dic que necessito una persona boja que m’acompanyi a fer els partits. Ell estava estudiant història, treballava a un supermercat i mai s'havia plantejat res del periodisme, però accepta.

Més tard coincideixes amb José María Garcia, un dels referents del periodisme esportiu a Espanya. Com va ser treballar per ell? 
Va ser un aprenentatge brutal. El periodisme, més enllà d'una carrera i estudiar certes coses bàsiques i ètiques, té una part d'ofici. I aquest ofici, tu l'has de practicar. Amb José María García vaig aprendre moltíssim més del que hagués pogut aprendre a qualsevol altre lloc. Era l'època de la guerra entre la Cadena SER i la Cadena COPE.

Recordes alguna anècdota d’aquella època?
Vaig anar a entrevistar a Gabri quan el 1999 és campió del món sub-20. García demana tenir un redactor amb cada un dels futbolistes que ha guanyat el campionat. Tenia bona relació amb ell, el truco i anem a sopar allà a Sallent perquè el programa començava a les 12 de la nit, però García els volia tenir a tots controlats. Acabem de sopar i anem a casa de Gabri. 1999, telèfon de casa fix despenjat i mòbil de Gabri apagat perquè només estigués localitzable a través del meu mòbil i la SER no el pogués entrevistar. Estem al sofà de casa seva esperant, mirant la tele, Gabri, la seva nòvia i jo. I la mare de Gabri dormint a l'habitació perquè vivia amb els seus pares. Al cap d’una estona ens truquen per saludar-lo. Per què vols tenir 23 jugadors? Només per saludar-los i demostrar que tu els tens i l'altre no. Això era el periodisme de l'any 99.

Ara això és impensable.
Innecessari. Avui en dia no és tan important ser el primer a fer l'entrevista com fer la millor entrevista. Abans hi havia una obsessió per ser els primers i si jo no soc el primer i has de tenir-lo tu, que no el tinguem cap dels dos. I havies de boicotejar l'altre i fer-lo emprenyar. Amb això hem evolucionat cap a millor.

Una evolució també obligada per la inaccessibilitat dels jugadors.
He viscut aquest canvi. Abans érem quatre mitjans, ara n'hi ha mil i no es poden concedir entrevistes a tots. Això ha fet que es tallés l'aixeta i ha propiciat el naixement de les tertúlies. Abans García obria el programa i tenia el president i l'entrenador i els podia creuar. Quan tanquen l'aixeta, la gent es vol seguir sentint protagonista i som els periodistes els que fem de tertulians, passem a omplir aquest forat perquè la gent vol sentir què diuen del seu club.

I després de cobrir el Barça et nomenen subdirector d'esports de la Cadena Cope. Com t'arriba aquesta oportunitat?
A vegades la vida és curiosa. Vaig començar a treballar a la Cope l'any 1998. Del 2000 al 2007 faig el Barça. Són set anys fent tot el que fes al Barça. Si el Barça viatjava, jo viatjava; si tenia festa, jo tenia festa, si hi havia un partit…, arriba un punt que estava cansat. És agraït i va ser una meravella, però és molt dur. Són set anys que no saps a quina ciutat estàs i no pots fer plans amb ningú.

I què vas fer?
Aleshores vaig parlar amb Rac1 i vaig pensar a fer el canvi. Vaig trucar al meu cap a Madrid, el José Antonio Abellán, amb qui tenia una molt bona relació, i li vaig comentar que estava cansat i hi havia coses que no m’agradaven com es feien. Em va dir: “D’acord, adeu”. Feia nou anys que estava a l’emissora i al cap d’unes hores em torna a trucar i em diu: “Ja que hi ha coses que no t’agraden, per què no vens i les arregles? Vine a Madrid, vull que siguis la meva mà dreta”. Li vaig demanar temps per pensar i em va donar fins a l’endemà al migdia. Eren les vuit del vespre.

Com et vas decidir?
Primer parlo amb els meus pares i em diuen que no hi vagi, parlo amb els meus amics…, i ho acabo decidint a cara i creu. Surt creu, me’n vaig a Rac1. Després em truca el director de Cope Catalunya, el Jordi Casoliva, que m’havia de convèncer per acceptar la proposta de l’Abellán. Quedem per esmorzar i em fa veure que és una gran oportunitat i que sempre tindré temps de tornar a Barcelona. Al cap d’una setmana ja vivia a Madrid. 

I després d’un temps, com ho veus?
Vaig encertar absolutament, sort del Jordi Casoliva que em va obligar gairebé a anar-hi. Vaig poder viure un Mundial, dues Eurocopes, conèixer gent, entendre també el periodisme des d'un punt de vista on et relaciones amb presidents de clubs, amb presidents del govern… Vam fer programes molt interessants viatjant també per tot Espanya, barallant-te amb el d'informatius... No me'n penedeixo gens.

Imatge cedida per Carles Fité

Una carrera molt dilatada, si mires cap enrere què és el primer que et ve al cap? 
Sobretot la cobertura del Mundial 2010 de Sud-àfrica. En aquell moment era el responsable de tota l'expedició de la cadena Cope, que eren més de 15 persones. A més, a mesura que Espanya anava jugant i guanyant em deien que al país no es parlava d’una altra cosa, sobretot els últims dies. Tots els informatius obrien amb això, tots els programes, i jo havia de coordinar on entrava cadascú. Va ser moltíssima feina, però a la vegada va ser molt divertit.

Però quan tornes a Espanya, et trobes amb una sorpresa.
Tinc un gran i un mal record perquè també vaig acabar el Mundial de Sud-àfrica i em van fotre fora. Vaig fer un gran esforç i va quedar tot molt bé. Vaig estar 37 dies a Sud-àfrica i quan vaig tornar, me'n vaig anar de vacances. Quan arribo de nou a la redacció em vaig trobar totes les meves coses en una capsa de cartó al garatge. 

I ara sí que agafes l'oportunitat de Rac1, tot i que et quedes a Madrid.
Fan fora a l’Abellán de la Cope i quan t’has lligat molt a una persona, la gent de confiança també marxa. Em vaig quedar sense res perquè l’Abellán va estar en un judici per acomiadament improcedent i durant un any no podia agafar res. Vaig trucar al Joan Maria Pou de Rac1 per si els interessava tenir un corresponsal a Madrid. Era el moment de tensió amb Mourinho i va ser força divertit. Quan l’Abellán torna i va a Punto Radio, me'n vaig amb ell.

Has viscut les dues bandes, treballar per la premsa de Madrid i per la premsa de Barcelona. Quines diferències hi trobes?
En el fons no n'hi ha tantes com ens pensem. En el món del periodisme i de la notícia és el mateix. Una de les diferències és que quan treballava a Espanya era el subdirector d'esports de la cadena Cope. Tenia més de 300 persones perquè havia de vigilar el que es feia a totes les programacions de totes les províncies, que tothom anés a la mateixa línia editorial. A Catalunya és una cosa més petita. Però a escala del periodista és pràcticament el mateix.

Precisament, ara combines col·laboracions a l'Onze d'Esport3 amb El Chiringuito. Molta gent veu El Chiringuito com un programa d’entreteniment. Tu que coneixes el funcionament intern, quina opinió tens?
Hi ha dues coses de com la gent veu El Chiringuito: que és un programa madridista i d’entreteniment. La primera és evident, tu mires qui hi ha al plató i hi ha set del Madrid i dos del Barça. Però és que Espanya, per majoria, és madridista. L’altre dia, el CEO de Flashscore, Pavel Krbec, va dir a Sport que Espanya era madridista i la resta del món era culer. És el que ven i et dona audiència. Però més enllà d'això, es fan bons periodistes, s'han donat molt bones notícies i han tingut molt bones entrevistes. Professionalment, és un producte brutal, una fàbrica de fer diners i crear opinió amb un gran comunicador al davant com és Josep Pedrerol.

Amb qui mantens una bona relació.
Sí. Recordo un dia que ell treballava a Punto Radio, era un 1 de juliol. Estava a Planoles i Pedrerol em truca per dir-me que li havien ofert fer un programa d’esports a les 12 de la nit a Intereconomia —un canal de la TDT— o anar-se’n a Miami a presentar-ne un altre. La meva resposta va ser, "on està el dubte? Ves-te’n a Miami". Per sort no em va fer cas i va fer Punto Pelota a Intereconomia.

D'altra banda, també tens aquesta empresa online, Marficom. Què en pot esperar la gent? 
Quan el 2013 tanquen Punto Radio perquè la Cope compra la freqüència, vaig pensar que no podia estar pendent de si m’acomiadaven o no. Vaig crear aquesta empresa per tenir una base de sou. Amb el meu soci vam dir "això va cap a les xarxes socials" i vam ser dels primers a fer una empresa d'aquesta branca. Això m'ha sostingut sempre una base que no tingui res a veure amb els esports, sinó amb el món de la comunicació empresarial.

Què els diries els joves periodistes que volen començar aquesta professió?
Que practiquin l'ofici, que l’aprenguin. Les pràctiques obligatòries estan bé, però tot el que puguis fer a emissores del teu poble, a casa amb una càmera, blogs… Tu sol, però sobretot amb gent, mitjans. A les emissores municipals t'ajudaran i t'orientaran. Hi ha una part d'ofici que s'ha d'aprendre.

I al Barça, com has vist l’evolució comunicativament parlant? 
Quan vaig començar l'any 2000, cada dia tu triaves quins dos jugadors volies que parlessin. Això ara és impensable, no parla ningú. També viatjaves amb ells i els coneixies. Ara han entrat molts més agents al mig que parlen: els representants, l'ajudant, el director de comunicació… A vegades diuen que els periodistes diem moltes coses inventades. No és que ens les inventem, però cada jugador en si mateix té un munt d'entorn que els interessa difondre missatges. Tu com a periodista has d’intentar filtrar quan t'estan prenent el pèl, quan t'utilitzen i quan no. Un dels problemes del periodisme actual és confondre fer periodisme amb ser portaveu. Per molt el club o l’entorn et filtri una cosa has de vigilar i contrastar per saber si t'usen o no.

Què et sembla l'equip de Hansi Flick? 
Molt bé. És molt divertit veure el Barça i narrar-lo. Jo havia narrat els partits de Xavi Hernández, que és veritat que es va guanyar una lliga, però eren molt pesats, costava narrar-los. Amb Flick gaudeixes molt perquè tot flueix i tot és molt més ràpid. És una benedicció per al futbol tenir entrenadors que tenen aquest atreviment. Tenen moltes crítiques aquest any, però realment és un Barça molt semblant al del curs passat. A més, han fet una cosa molt intel·ligent. Si Flick és un animal que fot la línia de defensa al mig del camp, com no podem millorar defensivament l'equip, fitxem un bon porter que pari alguna més del que aturaria un porter normal. És el que té Joan Garcia.

EL FC BARCELONA TIENE UN NUEVO SALVADOR 😯

Joan García... ¡QUÉ PARADA! 🤯 Le ganó el mano a mano a Jorge de Frutos ✨#LALIGAenDAZN ⚽ pic.twitter.com/zVuo2HrO4R

— DAZN España (@DAZN_ES) August 31, 2025

Al Barça està començant un procés electoral. Com veus tot plegat? 
El soci del Barça és soci perquè vol. És a dir, jo pago els meus impostos perquè m'obliguen a pagar-los. Aleshores, que em robin m’emprenya, ja que me’ls obligues a pagar… Ara bé, al Barça jo pago perquè vull, a mi ningú m'obliga a fer-ho. Per tant, per què ho pago? Per distreure’m, per passar-ho bé, per riure, per anar al de la feina que és el Madrid i vacil·lar-lo… Si el president li ha de fotre quatre crits al Madrid ja em va bé. Que potser hi ha algunes coses que no estan clares, és igual. Laporta això ho ha entès perfectament. En canvi, alguns de l’oposició no han entès encara de què va això. Van amb explicacions molt correctes que potser políticament tindrien un públic, però el futbol és adrenalina, emoció i sentiment.