Casa Brillas, tres generacions picant màquines d'escriure - Diari de Barcelona
RESISTENTS
Casa Brillas, tres generacions picant màquines d'escriure
El negoci es modernitza sense renunciar a l'essència: reparar peces que ja no es fabriquen i conservar relíquies
Des del director que vol decorar el seu despatx, fins al nostàlgic que vol recuperar la màquina d’escriure del seu avi o l’artista romàntic que vol escriure com antany. Gent que vol ser diferent és la raó per la qual es manté Casa Brillas, un negoci que recull el treball de tres generacions reparant màquines d’escriure. L’empresa familiar és única a Barcelona, gràcies a la seva antiguitat i a la seva nombrosa col·lecció de més de 250 màquines.
La família Brillas s’ha dedicat al negoci de les màquines d’escriure tota la seva vida. Es tracta d’una empresa familiar en què avi, pare i fill han mantingut una tradició que avui és tan particular com excepcional. La botiga, ara d’Adam Brillas, al número 68 del carrer del Moianès, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, ha estat sempre el taller de reparació i la casa on s'han guardat tantes màquines.
En Manel Brillas, avi de l’Adam, va fundar el negoci després de la Guerra Civil. Abans que el cridessin a files, havia estat aprenent de màquines d’escriure, i en tornar de la guerra va comprar el local actual per un milió de pessetes. El començament del negoci el 1940 no va ser fàcil. Amb el país en plena postguerra, pel Manel els caps de setmana i el descans no existien. “Va arribar a anar fins a Olesa de Montserrat per camins de pedra amb la bicicleta per recollir màquines que pesen una tona”, explica el seu net amb admiració, i assegura que per a ell el seu avi era “tot un home de ferro”. Quan feia fred, fins i tot es posava papers de diari pel cos per abrigar-se. “Després d’haver passat una guerra, tenir una vida més o menys còmoda era una victòria”, expressa. Gràcies a aquesta perseverança, el negoci va prosperar i va poder passar el relleu al seu fill, tot i que va continuar treballant fins als 80 anys.
“La meva família és tossuda”, assegura l’Adam. El seu pare, també anomenat Manel, encara ara, amb 85 anys, es passa per la botiga per ajudar. “Quan s’avorreix o li dona molt pel sac a la meva mare, es passa per aquí i es distreu”, exposa el seu fill.
Ell va estudiar mecànica per agafar el relleu de la botiga. A més de les màquines d’escriure, va afegir calculadores, sumadores... El Manel va haver de treballar molt per mantenir la gran agenda de contactes que va fer el seu pare. Acompanyar-lo en un dels dies que havia de fer reparacions, com quan anava a les oficines de la Casa Santiveri, es devia sentir com escoltar The Typewritter de Leroy Anderson: una música que, sense les dones que passaven hores i hores escrivint a màquina, les oficines han substituït pel so silenciós dels teclats d’ara.
Amb el temps, l’Adam va entrar al negoci després d’estudiar informàtica i mecànica. Sempre havia estat involucrat en el negoci: des de ben petit, quan en tornar de l’escola ajudava al seu pare per guanyar-se unes peles. Tot i ser artista —toca la guitarra i va estudiar al Taller de Músics i en una acadèmia de dibuix—, va apostar per mantenir el negoci familiar. “És molt difícil viure només de l’art”, confessa. Malgrat tot, el seu paper ha estat cabdal. Va ser ell qui va proposar un procés de modernització del negoci que incloïa, a part de les màquines d’escriure, un servei de manteniment de portàtils i de xarxes, entre d’altres.
El negoci de les màquines d’escriure, tot i seguir funcionant molt bé —“millor del que esperàvem fa uns anys”, explica l’Adam—, es complementa amb altres serveis: reparació d’ordinadors, portàtils i impressores, venda de tòners, guillotines de paper, fotocopiadores... “El que es necessiti a l'oficina”, resumeix. Aquesta diversificació permet mantenir el vessant més antic i característic del negoci, que per si sol ja no seria prou rendible.
Una col·lecció centenària
La seva col·lecció de màquines d’escriure amaga tresors que no estan a la venda. Un exemple és la seva màquina més especial, una peça de l'any 1880 amb tecles de fusta que encara funciona perfectament.
Aquesta botiga “és un petit museu” de la inventiva d’una època en què “cada boig dissenyava la seva màquina”, destaca. Des de màquines amb doble teclat —abans de la invenció de la tecla majúscula— fins a les primeres màquines portàtils, tan lleugeres que es van convertir en un element essencial dels periodistes de l'època per anar a cobrir esdeveniments.
També conserven màquines molt especials, com un parell de caixes registradores National que funcionen amb pessetes i que exposen a l’aparador, màquines centenàries que no estan disposats a vendre, tot i que calculen que el seu valor se situa entre els 5.000 euros. Tenen d’altres tan curioses com la que s’ha d’aixecar per poder veure el que escrius, o una altra que, en comptes de palanques, funciona fent voltes.
Moltes de les màquines han arribat a la seva col·lecció gràcies a clients que decideixen vendre’ls les seves màquines quan ja no les volen. L’Adam recorda casos sorprenents, com el d'un home que li va portar una màquina alemanya amb la tecla de les SS. Un exemple de les relíquies que conserven i que tan difícils són de trobar.
Un ofici en extinció
Aquesta professió “és una feinota” que requereix paciència i instint d'investigador. Cada màquina és un món, i tot i que hi ha avaries habituals, sovint calen hores de proves i descobriments per desxifrar què falla exactament. L’Adam destaca que és vocacional: “T’ha d’agradar investigar i reparar peces que ja no es fabriquen”.
A la Casa Brillas, el secret de la supervivència són tres generacions de cargols i molles. “Sense això no podria reparar”, admet. Tenen calaixos i prestatges plens de peces i palanques originals. Sense això, la seva única alternativa seria la impressió de peces en 3D, que resulta extremadament cara i que molts clients no estan disposats a pagar. Per això, en alguns casos, s’han de reinventar. “En moltes ocasions, la feina consisteix a transformar peces antigues per adequar-les a la màquina que cal reparar”, explica.
Qui compraria màquines d’escriure a 2026?
Una botiga tan única a Barcelona atrau perfils de clients molt diversos. Hi ha els que tenen la màquina dels seus avis i volen recuperar-la i mantenir-la. També hi ha els excèntrics que volen una màquina elegant per decorar els seus despatxos. I els friquis vintage que busquen una escriptura més personal, com un sergent que encara redacta els seus informes a màquina o el cas d’un jove de 15 anys que volia escriure una carta d’amor més original.
També entren alguns nens petits que, en veure l’aparador, senten curiositat per coses que no han vist mai. Fins i tot, a les festes de Nadal, l’Adam explica que “és típic que l’avi porti al net per comprar-li una màquina portàtil, que és més petiteta perquè escrigui un conte”. Un detall que, per als més petits, no és només provar d’escriure amb una cosa estranya, sinó que també suposa jugar a viatjar en el temps.
Però no només hi ha els clients nostàlgics que ho veuen com una peça d’antiguitat. L’Adam comenta que encara queda gent que utilitza la màquina per una qüestió pràctica. "Venem moltes màquines a notaries a qui els resulta més còmode que no pas utilitzar una impressora", exposa l'Adam.
La gran massa de clients de màquines d’escriure la van perdre entre els anys 70 i 80, quan tothom es va passar a l’ordinador. Però fins i tot això, ho valoren ara com una qüestió positiva, "perquè ha revalorat el nostre negoci", observa. Amb l’aparició de l’ordinador va arribar la desaparició de botigues de reparació com la seva, però “nosaltres que ens vam saber mantenir, ens ha acabat fent més especials”, diu. Assenyala que, tot i conèixer algun negoci de màquines d’escriure, “fan el que poden perquè no tenen tantes peces”.
El que també ha canviat amb el temps és el preu. Una màquina usual era pràcticament un article de luxe. El que abans podien ser 1.500 pessetes, “el sou de tres mesos”, ara pot ser un capritx de 100 euros. Això sí, qui vulgui tenir una de les màquines centenàries que tenen en exposició haurà d’invertir més. El fet que siguin peces que no es tornaran a fabricar i que estiguin perfectament conservades fa que mantinguin un valor alt.
Actualment, la botiga manté una estabilitat notable i funciona “sense èpoques fluixes". "Estem en el 2026 i encara tenim feina”, explica sorprès i orgullós l’Adam. El bajón més notable que han notat en els darrers anys ha estat amb la Covid. Es van haver d’adaptar a les noves necessitats de teletreball i a la reducció de servei a les oficines.
El negoci és completament una combinació de l’ofici artesanal amb els serveis informàtics. La modernització ha estat la clau perquè l'empresa segueixi sent viable. “Anem fent, podem pagar les factures”, resumeix l’Adam.
És l’Adam tot sol qui s’encarrega actualment del negoci, però la figura del pare encara és clau. En més d'una ocasió, el fill reclama la seva ajuda per a algunes reparacions, donat que ell coneix millor la professió i les màquines. Tenen una relació mestre-alumne, que encara avui dia mantenen perquè, tal com recorda l’Adam, “cada dia aprens en aquest ofici”.
Malgrat la vitalitat actual del negoci i el bon moment pel qual passen, el futur de la Casa Brillas a llarg termini és una incògnita. El Jan, nebot de l’Adam, és l’únic relleu familiar possible. Ell és informàtic, i ha estat qui va fer la pàgina web de la botiga després de proposar-li al seu oncle: “No tens pàgina web? Jo te’n faig una”. Tot i aquesta relació i vinculació amb el negoci, el seu tiet no confia que continuï al capdavant de Casa Brillas. “Perquè no té ni idea de mecànica”, comenta.
Aquesta manca de coneixement és el gran obstacle, no només com a únic relleu generacional, sinó fins i tot per a qualsevol altra persona que en un futur hagi de continuar amb el negoci de reparacions. Tot i les incerteses sobre qui agafarà el tornavís en el futur, l’Adam manté l’esperança que el llegat de l’ofici de tres generacions romangui a la família, preservant la història de tres vides dedicades a fer sonar les tecles que es resisteixen a ser oblidades.
