'Visca' és una botiga del centre de Perpinyà, a la Catalunya Nord. L’establiment reivindica estar especialitzat en “Produits catalans et souvenirs”. Un dels seus articles, un adhesiu amb la silueta de la Catalunya Nord i la bandera catalana de fons, incorpora la inscripció “Fier d’Être Catalan”. Orgullós de ser català… escrit en francès. La simbologia catalana, això sí, és omnipresent a l’establiment: des de senyeres, fins a barrets amb la inscripció “Fa calor”, passant per caganers. Al costat de les figuretes, una descripció del producte: “Figure traditionnelle de la crèche Catalan”. En francès, és clar. La dependenta i propietària de la botiga, tot i ser aparentment una apassionada de la cultura de la terra, amb prou feines entén el català.

Dos carrers més enllà, a la riba del riu La Bassa, un aparador sobri exposa a través del vidre algunes novetats editorials. Sense estridències ni símbols forçats, el seu nom és força explícit: La llibreria. Els llibres que ven, aquí sí, estan tots escrits en català. La Joana Serra, la seva propietària, forma part del grup d’irreductibles que treballen per evitar que la desvinculació entre identitat i llengua es consumi del tot a la Catalunya del Nord.

‘Put a caganer in your life’

Tot i la pèrdua accelerada del català, moltes persones que senten arrelament al territori acaben confluint a certs punts de trobada. Potser el cas més paradigmàtic és el de les graderies de l’USAP, l’equip de rugbi local. Els seus seguidors onegen estelades, vesteixen la senyera i canten Els Segadors… però ho fan en francès. Com és possible que es doni aquest escenari tan estrambòtic?

Qui sembla haver donat amb la clau és en Sebastià Girard, un periodista que tot just comença un projecte de la mà del diari El Món, en català i en francès. Segons explica, Perpinyà és una ciutat “ambivalent”. No és infreqüent veure als carrers del seu casc antic símbols de catalanalitat, noms de carrers escrits en català a més de francès o una imponent senyera onejant dalt del Castellet. Quan hom passeja pels seus carrers i para l’orella, però, se n’adona que tota aquesta simbologia és només això, simbologia; i que, amb el pas dels anys, la llengua del carrer s’ha anat desvinculant de la simbologia nacional.

Precisament aquest deslligam, difícilment visible a altres indrets de parla catalana, és el que ha reduït símbols com la senyera a un emblema no necessàriament nacionalista, i el que explica la folklorització dels caganers, els castellers o el català. Alhora, ha fet els catalans del nord patir el que en Sebastià qualifica “d’esquizofrènia”: “Els mateixos que en marxar a París es reivindiquen com a catalans són els que es declaren francesos en baixar dels Pirineus”, explica. Però aquesta situació desconcertant troba la seva raó d’ésser a l’absent perpetu: la llengua.

"En catalan, s'il vous plaît"

La raó per la qual no es parla català als carrers de Perpinyà ni als partits de l’USAP és que els seus habitants, simplement, no l’entenen. Ja no, almenys. Poden comprendre’l amb certes limitacions, sí, però la reducció del seu ús com a llengua habitual respon a una pèrdua de la transmissió generacional; un fenomen que s’ha produït en només tres generacions.

Després d’anys de marginació de la regió, i passades unes guerres mundials en què va exaltar-se encara més el sentiment francès, el català era vist com una llengua de pagès i de poc prestigi. Això, sumat a les migracions internes que han reduït avui els nats a la Catalunya Nord a un 20%, gairebé ha fet de la llengua catalana una reminiscència del passat. Al Casal del Conflent, un reducte cultural a pocs metres de la tomba de Pompeu Fabra, coneixen aquesta realitat de primer mà. El seu fundador, Jordi Taurinyà, assegura: “L’estat francès va exercir la repressió lingüística amb més subtilesa que l’espanyol, però amb un èxit total”. 

Això sí, tot i l’evident marginació de les llengües minoritàries practicada per París, van ser les mateixes famílies les que van decidir educar els fills en francès. Però en Jordi també vol fer entendre que, realment, el que els pares volien "era donar un bon futur als seus fills” en un moment en què aquesta prosperitat es veia el més afrancesada i allunyada del català possible. Així és com s’explica aquell infame enunciat present a tantes aules catalanes de la França dels cinquanta: “Parleu francès, sigueu nets”.

Al casal sovint recorden l’anècdota recollida per l’autor Eugeni Casanova de com hi havia amics que anaven a l’escola per camins separats “perquè a casa parlaven català, i no volien que se’ls sentís parlant-ho entre ells”.

La llengua viu a l’escola

“Si volies fer estudis o no semblar pagès, havies de parlar en francès”, diu Guillem Nivet, president de la xarxa d’escoles en català La Bressola. En una situació en què la vehicularitat de la llengua al carrer és residual, aquesta xarxa és una de les poques iniciatives que aconsegueixen acostar el català a les generacions més joves i intentar treure-li l’estigma cultivat durant dècades. Tenint en compte que “el 99%” de la vida es fa en francès”, segons assegura Nivet, l’única manera de transmetre la llengua és a través d’una immersió “total i absoluta”.

Els 1.100 alumnes que s’escolaritzen a l’entitat, distribuïts en 9 centres, tenen el català com a nexe interdisciplinari i llengua vehicular. A través de la pedagogia per projectes, els estudiants aprofundeixen en diferents àmbits del coneixement en un mateix treball. Segons el president, “la llengua passa d’una matèria a una altra de forma natural i uneix les disciplines”.

“Si volies estudiar o no semblar pagès, havies de parlar francès”, asseguren a La Bressola

La transmissió de l’idioma, d’altra banda, també es garanteix de forma “vertical”. És a dir, que els alumnes de menys edat prenen d’exemple els més grans i acudeixen a ells per a preguntar-los dubtes o demanar-los ajuda. La clau d’aquest tipus de relació, apunta Nivet, és que es fa en català. El model de La Bressola, però, té també com a objectiu que la llengua trespassi les aules i sigui l’idioma que els alumnes facin servir en temps d’esbarjo. “El mestre no només vigila el pati”, afegeix Nivet, sinó que “també dinamitza i proposa jocs que facin viure la llengua”.

La bombolla catalanoparlant del miler de joves que rep la seva educació en català es punxa un cop travessades les portes d'accés al món real. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord del 2015, últim any amb dades, només el 9% dels habitants té el català com a llengua inicial. En la mateixa línia, amb prou feines l’1,2% dels nord-catalans declara fer servir l’idioma habitualment.

Tot i això, les dades de coneixement de la llengua són una mica superior. L’estudi calcula que al voltant de 225.000 persones, un 61% de la població de la Catalunya Nord l’any de la publicació de l’enquesta, és capaç de comprendre el català. Tot i això, només el 35,4% declara saber-lo parlar i menys de 2 de cada 10 asseguren poder-lo escriure. La feina d’entitats com La Bressola, això sí, ha aconseguit que el percentatge de gent que sap llegir en català hagi incrementat gairebé 8 puntys en 11 anys.

Més enllà de saber-la parlar, l’ús habitual de la llengua ha reculat fins els cercles més reivindicatius i militants, com els de Plataforma per la Llengua o la reconeguda Ràdio Arrels. L’Enric Balaguer, que és president dels primers i col·labora activament amb els segons, treballa incansablement per una causa que molts ja consideren perduda. “Sovint em pregunten si som optimistes, però és que si no ho som nosaltres, ningú no ho serà”, assegura. De manera similar a com ho fa en Sebastià Girard, l’Enric prova de transmetre un missatge que mantingui viu el català, però ambdós es troben amb un mur social i polític agreujat per l’extrema dreta que governa a Perpinyà.

“Fem tot el possible pel català, però no es pot despertar qui fa que dorm”

Des que el lepenista Louis Aliot va guanyar l’alcaldia l’any 2020, la ciutat ha canviat el seu lema de “La Catalana” per “La Radiant”, ha provat d’aturar l’obertura d’una nova Bressola i s’ha prohibit l’ús del català als plens municipals. Paradoxalment, s’han mantingut les apologies al catalanisme a fi de legitimar-se, fins i tot quan no s’impulsen les polítiques públiques necessàries per revertir la situació.

El resultat és un cercle extraordinàriament reduït de parlants actius que, alhora, són els mateixos que consumeixen els continguts de caràcter catalanista. Perquè l’Enric coneix la Joana, i ambdós coneixen el Sebastià, però també en Jordi, i a totes aquelles persones que es mantenen com a irreductibles. En paraules del mateix Sebastià, ara sent que “prediquen als convençuts” i que, després de molts anys, se n’ha adonat que “encara que ho provis, no es pot despertar a qui fa que dorm”.