El brot d’Ebola registrat recentment a la República Democràtica del Congo i Uganda, amb més de 200 morts, ha tornat a posar en alerta la comunitat internacional. Alguns països europeus com ara Itàlia ja han reforçat els controls sanitaris.

La OMS descarta el riesgo de pandemia de ébola pero avisa de su expansión regional

Però, què passaria si arribés a Catalunya? L’Agència de Salut Pública manté la vigilància i recorda que la transmissió del virus només es produeix per contacte directe amb fluids corporals d’una persona amb símptomes, no pas per via aèria.

En tot cas, el sistema sanitari català activaria protocols de detecció, aïllament i seguiment davant qualsevol sospita d’infecció. Tot i que el risc d’arribada del virus és actualment molt baix, les autoritats sanitàries asseguren que existeixen mecanismes clars per actuar amb rapidesa i eficàcia si aparegués algun cas.

Segons explica David Pellejà, metge d’urgències de l’Hospital Sant Jaume de Calella, Catalunya disposa de protocols específics des del brot del 2014-2016, que s’han anat revisant periòdicament, amb una última actualització el maig del 2026. Aquests protocols comencen amb la sospita clínica: el pacient ha de presentar símptomes compatibles i un antecedent epidemiològic, com haver estat en una zona de risc o haver tingut contacte amb un cas sospitós o confirmat.

Davant d’una possible infecció, “el primer pas és la notificació immediata al Servei de Vigilància Epidemiològica”, ha assenyalat Pellejà. Aquest organisme avalua el cas i, si compleix els criteris, activa el procediment. Això inclou el trasllat del pacient a una unitat especialitzada d’aïllament i tractament d’alt nivell (UATAN), situada a l’Hospital Clínic de Barcelona i a Sant Joan de Déu. Allà és on equips altament qualificats s’encarreguen del diagnòstic, l’aïllament i el tractament, segons explica el Dr. Antoni Trilla, coordinador de la UATAN. Aquest sistema també inclou el seguiment dels contactes estrets per controlar possibles cadenes de transmissió.

Risc molt baix

Els professionals sanitaris destaquen que el sistema es basa sobretot en la capacitat de detectar precoçment els casos. Tal com assenyala Trilla, la sospita clínica i epidemiològica s’ha de fer en qualsevol punt d’atenció. La pregunta clau davant d’un pacient amb símptomes és el seu origen: on ha estat, quant temps fa que ha tornat i quina exposició ha tingut.

Pel que fa al risc d’arribada de casos, les fonts coincideixen que és molt baix. La possibilitat no és nul·la, però es considera altament improbable. Segons el coordinador de la UATAN, els casos que podrien arribar estarien vinculats principalment a cooperants o professionals sanitaris que es trobin a la zona afectada i que puguin ser repatriats.

El Dr. Pellejà subratlla que el brot actual “està controlat en els països d’origen”, però no representa una amenaça global. Es tracta d’un episodi localitzat, tot i que extens, i amb una variant del virus per a la qual encara no hi ha vacuna efectiva. L’Organització Mundial de la Salut no ha establert restriccions de viatge als països afectats, tot i que des d’Espanya no es recomana desplaçar-s’hi si no és necessari. 

Pel que fa a la formació, els professionals sanitaris tenen coneixements sobre la malaltia adquirits durant els seus estudis i han d’estar atents als protocols i a les alertes epidemiològiques. Actualment, no es fa una formació específica continuada, però en cas d’un brot més proper es reforçaria per garantir que el personal estigui preparat.

Durant el brot del 2014-2016, a Espanya es van detectar diversos casos sospitosos en persones procedents de zones afectades, però no es va confirmar cap cas a Catalunya. Tot i això, el sistema sanitari es manté vigilant i preparat per actuar davant qualsevol sospita.