Durant els dies 30 i 31 de juliol es va desfermar el caos a Ceuta, al voltant de 80.000 persones van travessar en massa la frontera des del Marroc a peu i nedant, gairebé duplicant la població del territori en qüestió d’hores. Al mar van morir al voltant d’un centenar de persones i la ciutat va quedar totalment desbordada. Els dies subsegüents, la gran majoria va retornar, commoguda pel desordre i les falses expectatives de poder migrar cap a la península. Segons el govern local, encara queden a Ceuta al voltant de 20.000 persones, moltes en absolut desemparament. La complexitat d’aquesta crisi exigeix analitzar totes les seves dimensions: el tauler geopolític, la politització partidista, la urgència humanitària i la corresponsabilitat institucional a tots els nivells de govern.   

Una crisi sense precedents?

Tot i el ràpid desplegament de les forces de seguretat espanyoles i marroquines per restablir l’ordre, la magnitud dels fets va sobrepassar qualsevol capacitat de gestió i acollida. Imatges inèdites van circular pels mitjans de comunicació de tot Europa sota l’anunci d’una “invasió” i “crisi migratòria” sense precedents. Tanmateix, els fets evocaven a l’episodi viscut el 2021, però, com bé analitza Blanca Garcés, investigadora del CIDOB, en un article del mateix Think Tank, són molts els factors que diferencien ambdues crisis.

En un episodi similar, entre 8.000 i 10.000 persones van travessar la frontera el 2021, una xifra molt allunyada de la d'aquest estiu. El massiu desplaçament posa de manifest la capacitat de convocatòria de les xarxes socials i el creixent descontentament social al Marroc, marcat per la manca de perspectives de futur per a la seva joventut. La narrativa política també ha canviat: el govern espanyol ha evitat assenyalar el país veí com a responsable per esquivar la confrontació, atribuint la culpa a “màfies”. 

Aquest discurs resulta difícil de sustentar després de conèixer-se que aquells mateixos dies es van produir incursions no autoritzades de vaixells de guerra del Marroc en aigües espanyoles, com suggereix Francesco Pasetti, investigador del CIDOB. I, sobretot, el context internacional està profundament marcat per un sentiment antiimmigració que s’ha traduït en una manca absoluta de solidaritat des de les institucions europees, que han aprofitat per criticar fortament les polítiques de control fronterer d’Espanya. 

El tauler global i el fracàs del model migratori europeu

La crisi a Ceuta no es pot llegir de manera aïllada. És per això que Pasetti remarca que el succés representa un símptoma del fracàs sistèmic de les polítiques migratòries de la Unió Europea (UE), basades en l’externalització; és a dir, la delegació a estats veïns de la gestió dels fluxos migratoris. “En la mesura que la UE cedeix responsabilitats i funcions de control migratori a altres països, aquests poden instrumentalitzar les persones migrades com a arma de pressió geopolítica, el que s’acostuma a anomenar ‘guerres híbrides’”, assenyala Pasetti. 

De manera similar, Gemma Pinyol, investigadora del GRITIM-UPF i directora del Gabinet de la Secretaria d’Estat d’Immigració i Emigració durant el període 2010-2012, remarca que l’externalització “no genera cooperació, sinó dependència, la qual cosa debilita la rendició de comptes i suposa una enorme vulnerabilitat geoestratègica per a Europa i Espanya”. La instrumentalització dels fluxos migratoris converteix les persones en monedes de canvi en el tauler global, “on hem esdevingut alhora víctimes i còmplices”, apunta Pasetti. 

Politització extrema de l’assumpte migratori i insolidaritat europea

En la voràgine del desordre, els sectors obertament antiimmigració d'Espanya i d'Europa no es van abstenir d’intentar obtenir rèdit polític. Com lamenta Pasetti, la gestió de la crisi es va convertir ràpidament en un camp de batalla polític on “s’explota l’amenaça de la immigració i es vincula amb la criminalitat”. “Tot plegat fa que la gestió de l’assumpte sigui molt més complicada”, subratlla. La crisi a Ceuta s’emmarca dins del generalitzat discurs de protecció de la immigració, el qual deshumanitza les persones migrades i les descriu com una amenaça inherent. 

La construcció escènica de la violència a la frontera, acompanyada de relats d’invasió i narratives d’odi, permet legitimar pràctiques il·legals. L’extrema politització de l’assumpte invisibilitza la urgent necessitat d’una “gestió dotada de recursos i de polítiques públiques coherents”, adverteix també la professora Pinyol. I dificultant-ho tot encara més, la insolidaritat europea s’ha fet més que evident: el cas més paradigmàtic d’aquest rebuig i replegament ha estat Itàlia, on la primera ministra, Giorgia Meloni, va arribar a tancar l’espai Schengen amb Espanya. 

En aquest context de divisió i confrontació, la realitat sobre el terreny a Ceuta es presenta com una greu crisi humanitària i una sensació de desemparament institucional. Per la seva naturalesa geogràfica i excepcionalitat, “la ciutat autònoma es converteix en la primera línia de xoc susceptible al col·lapse en situacions com la viscuda el passat juliol”, adverteix Pasetti. 

Vulneracions de drets humans sobre el terreny: una gestió deshumanitzadora

Per a aquelles persones migrades que mesos després romanen en territori espanyol, la situació és penosa. Des d’Amnistia Internacional Espanya afirmen que les vulneracions de drets humans són nombroses: “No s'estan respectant els procediments i estàndards internacionals. Cal avaluar cas per cas, de manera individualitzada, per determinar si les persones que van entrar a Ceuta poden obtenir asil i protecció internacional. Sense que es faci aquesta avaluació s'està incomplint totalment el dret d'asil”. L’organització afirma que els seus investigadors sobre el terreny han constatat que “s'han produït devolucions forçoses, sumàries i il·legals que contradiuen la versió oficial de retorns voluntaris de persones”. “S'han instal·lat barreres al mar i hi ha rebutjos en frontera que violen el principi de no devolució”, detallen. 

D’entre les persones en situació d’extrema vulnerabilitat, moltes són menors no acompanyats: més de 2.000 malviuen als carrers de Ceuta patint assetjament i una absoluta desprotecció. Davant del rebuig de les autoritats, explica Amnistia Internacional que la responsabilitat recau en les ONG humanitàries que treballen sobre el terreny i que no donen l’abast. Entre aquestes entitats es troben l’Associació Elín, No Name Kitchen, Save the Children o Border Resistance, entre moltes d’altres.

La infància s’ha convertit en el principal escull polític durant els mesos posteriors a la crisi. Tant Pinyol com Pasetti coincideixen que això es deu a una manca de voluntat política per activar mecanismes de solidaritat eficaços que posin al centre la protecció del menor. D'acord amb la legislació estatal i el dret internacional, Espanya té l’obligació d’atendre i acollir els menors no acompanyats, però el “bloqueig partidista d’algunes comunitats autònomes ha impossibilitat aquesta tasca en fer fallar el mecanisme de repartiment”, sosté Pinyol. 

La necessitat de corresponsabilitat i cooperació interterritorial

En el cas de Catalunya, el Departament de Drets Socials i Inclusió clarifica al Diari de Barcelona que “Catalunya ha fet històricament un esforç sostingut d’acollida de joves migrats sols i continua oferint la màxima col·laboració en aquest àmbit”. Tot i no poder avançar les xifres en relació amb l’acollida d’infants procedents de Ceuta, asseguren que tenen un absolut compromís amb el manteniment de les garanties de protecció i la qualitat de l’atenció que es requereix. A més, el Departament manifesta la seva defensa d’una “resposta planificada i coordinada entre el Govern de l’Estat i totes les comunitats autònomes, basada en la corresponsabilitat, el compliment de la legalitat i la protecció de l’interès superior de l’infant”.

Però aquells que viuen la deixadesa administrativa a primera línia reclamen més mesures. Amnistia Internacional exigeix “adoptar de manera urgent i immediata una proposta de repartiment vinculant, obligatori i equitatiu”. Tot i l’obligació jurídica de respectar el dret a l’asil i protegir els menors desemparats, el context de crispació política impossibilita una resposta a l’altura de les circumstàncies. Malgrat els reiterats intents del Diari de Barcelona per recollir la versió del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, la Delegació del Govern a Ceuta i la Conselleria de la Presidència de la ciutat autònoma, cap d'aquestes autoritats ha ofert resposta per abordar la gestió de la crisi.

Una crisi que requereix un qüestionament profund del nostre model migratori

Com emfatitza Pinyol, és important que mirem més enllà de la “crisi migratòria”: ha estat una crisi geopolítica i humanitària en què conflueixen múltiples vectors. Analitzar el que ha passat a Ceuta amb rigor requereix una mirada atenta a les dinàmiques del tauler polític internacional i també una mirada crítica sobre com s'instrumentalitzen el caos, la por i la violència per desestabilitzar societats. Molts debats s’han de posar sobre la taula: la necessitat de reformes estructurals i la urgència de repensar el model migratori europeu, sense perdre de vista les pràctiques que es donen sobre el terreny en aquest mateix instant. Els recursos públics hi són; com explica Pinyol, han d’anar destinats a “polítiques públiques i bones pràctiques alineades amb la legalitat i els drets humans.”