L’any 2020, el Departament de Justícia dels EUA acusava formalment de “conspiració narcoterrorista” a Nicolás Maduro, aleshores president de Veneçuela, i altres alts càrrecs del chavisme; com el ministre d’Interior i Justícia, Diosdado Cabello. A l’escrit se’ls vinculava a un suposat Cartel de los Soles —format per militars veneçolans— que treballava en cooperació amb les FARC colombianes. Tots plegats “inundaven” de cocaïna el territori estatunidenc. El preu pel cap de Maduro aleshores era de 15 milions de dòlars. El juliol d’enguany, el Departament del Tresor titllava el Càrtel dels Sols i a la resta de grans càrtels llatinoamericans com a “organització terrorista”, i la recompensa per entregar Maduro augmentava a 50 milions de dòlars.

 
Font: Paolo Aguilar / EFE

En conseqüència, l’operació militar que va capturar Maduro se sostenia en les acusacions penals de la justícia nord-americana i, per tant, s’ha venut com un assumpte d’aplicació de la llei interna en la qual el Pentàgon ha col·laborat amb la justícia i els funcionaris de la DEA —l’agència antidroga dels EUA—. Aquest mecanisme és el que ha permès regatejar l’aprovació del Congrés, imprescindible per a qualsevol operació militar. La de Veneçuela en qüestió va ser titllada de quirúrgica. “El segrest contra Maduro no només és contra Veneçuela, sinó que és un segrest de l'esquerra llatinoamericana: va contra la CELAC, l’ALBA, el Petrocaribe, i qualsevol intent d’integració llatinoamericana”, explica al Diari de Barcelona l'analista internacional Aníbal Garzón.

 
Font: Henry Chirinos / EFE

La narrativa del Cartel de los Soles saltava pels aires només tres dies després de segrestar a Maduro. Amb l’expresident i la seva esposa, Cilia Flores, davant el tribunal federal del Districte Sud de Nova York afrontant càrrecs per “narcoterrorisme” i “tinença il·lícita d’armes”, el Departament d’Estat ha actualitzat l’acusació contra el successor de Chávez. S'ha abandonat l’afirmació de l’existència del mencionat càrtel —el 2020 se’l mencionava 32 vegades, i ara només dues—, al qual s’hi refereix com a “sistema clientelar” i “cultura de la corrupció” entre funcionaris civils, militars i de la intel·ligència protegits i patrocinats pels líders chavistes. Per tant, tot era una qüestió de terminologia. “Els EUA sempre han utilitzat l'etiquetatge amb el narcotràfic perquè tenen un problema amb el consum de drogues. L'Afganistan tenia opi i això justificava intervenir-hi, com deien que Raúl Castro era narcotraficant i Cuba tenia vincles amb el narcotràfic de Colòmbia”, assenyala Garzón. “Les drogues són l’equivalent a les armes de destrucció massiva de Bush a l’Iraq”, afegeix l’expert. El judici apunta a allargar-se anys sempre que no hi hagi un acord diplomàtic d’extradició a un país tercer. Fins al moment, Maduro s’ha declarat innocent i s’ha reivindicat com a “presoner de guerra”. La pròxima cita judicial serà el 17 de març. 

Escombrar cap a casa

“Estem preparats per prendre el poder”, asseverava la líder opositora María Corina Machado en una carta publicada poques hores després del segrest de Maduro. Machado es fregava les mans veient com el seu principal enemic ja no s’asseuria més al Palau de Miraflores, equivocada, però, amb el càlcul que això era l’últim pas per ocupar-ne el tron. “La realitat immediata és que l'oposició ja no està present a Veneçuela. Tenim assumptes a curt termini que cal abordar immediatament”, afirmava el secretari d’Estat dels EUA i ideòleg de l’operació, Marco Rubio. “L’oposició no té el suport popular a Veneçuela i això Trump ho sap. Imposar-los seria un fracàs i provocaria un conflicte intern contra el chavisme”, opina Garzón. “Han deixat completament fora de joc a Machado i l’han matat políticament per qualsevol rol que pugui jugar en aquesta qüestió”, explica al DdB Pablo Astorga, economista expert en Llatinoamèrica de l’IBEI.

 
Font: Ronald Peña

L’assalt dels Delta Force no havia desarticulat l’arquitectura del poder chavista, simplement havia decapitat el seu líder, potser corregint els errors apresos a l'Iraq. “La diferència és que la persona que estava al càrrec no era algú amb qui es pogués treballar, (...) i li vam oferir abandonar el poder”, indicava Rubio. “Ara hi ha altres persones a càrrec de l’aparell militar i policial. Hauran de decidir quina direcció volen prendre, i esperem que triïn una diferent de la de Maduro”, afegia l’exsenador republicà. “El líder de Veneçuela no és Maduro, sinó Chávez. Sense Maduro el chavisme no decau. Tenen un teixit social i polític molt organitzat i poden continuar la resistència al carrer”, argumenta Garzón. “El chavisme no és una figura homogènia —sí que ho eren amb Chávez—, sinó que són diferents actors i faccions amb un poder repartit”, assevera Astorga. 

Delcy Rodríguez, fins aleshores vicepresidenta, es convertia per successió en “presidenta encarregada” de Veneçuela. L’encàrrec? Mantenir el poder sota control chavista alhora que fer realitat els desitjos de Trump per evitar mals majors. Però Rodríguez no és una nouvinguda en els assumptes de palau. Filla d’un guerriller comunista veneçolà torturat i assassinat per l’estat a la dècada dels 70, va créixer políticament en el si del chavisme: ministra d’Exteriors el 2014 quan l’aleshores president dels EUA, Barack Obama, va aplicar les primeres grans sancions contra la nació caribenya. Vicepresidenta el 2018 i mà dreta de Maduro, de llavors ençà va anar acumulant càrrecs d’enorme importància; com a vicepresidenta en depenia el Servei Bolivarià d’Intel·ligència (SEBIN), i més tard assumiria també la cartera d’Economia, des d’on va dur a terme una certa liberalització i dolarització de l’economia. 

Els anys en què dirigia l'economia és quan van aparèixer els primers símptomes d’una lenta recuperació: creixement del PIB—que s’havia enfonsat més d’un 70% durant la crisi—, fre de la hiperinflació, i millora en la inversió estrangera. Gràcies al seu passat com a diplomàtica i al present com a líder econòmica pragmàtica, es va convertir en l’encarregada d’aixecar ponts amb actors privats estrangers. De fet, és considerada la persona clau en la tímida recuperació recent de la producció petroliera —gairebé un miracle per les sancions i coercions nord-americanes— i feia de nexe entre el govern i les empreses petrolieres.

Autor: Oriol García Planas

D’aquí que el 2024 també sumés a la seva cartera el ministeri del Petroli. Convertida en superministra, directriu econòmica i encarregada de les relacions amb el capital, era vista com un perfil més pragmàtic dins les diverses famílies del chavisme. Segons The Wall Street Journal, un informe de la CIA previ a l’atac apuntava a Rodríguez com la indicada per fer-se càrrec del país, mantenir l’estabilitat política i acomplir els interessos dels EUA. A Machado, per la seva banda, se la descrivia com a eventualment dèbil davant l’estament militar. “Rodríguez i el seu germà Jorge —president de l’Assemblea— són actors més recents i vinculats a Maduro i són les figures claus per l’evolució de l'estructura del chavisme. De moment, Rodríguez vol guanyar temps i acontentar Trump perquè vagi oblidant-se de Veneçuela”, descriu Astorga. Calixto García, expresident del Banc Central de Veneçuela depenent del ministeri econòmic de Rodríguez i personatge rellevant en la calculada liberalització del país, serà un dels col·laboradors principals en l’etapa de Rodríguez al capdavant del govern.

Punt i a part

La retòrica de la nova presidenta va evolucionar radicalment arran del segrest de Maduro. De reivindicar que Veneçuela “té molt clar que mai tornarem a ser esclaus, que mai tornarem a ser colònia”, a assegurar l’endemà que Veneçuela estava disposada a “treballar conjuntament en una agenda de cooperació orientada al desenvolupament compartit (...) que enforteixi una convivència comunitària duradora”. Pocs dies després, assegurava que “no és extraordinari ni irregular que les relacions econòmiques siguin entre els EUA i Veneçuela”, si bé el seu superior i president deposat declarava emmanillat en un tribunal estatunidenc. 

Tanmateix, missatges en clau d’allargar la mà a Washington han opacat d’altres que van en direcció oposada. La nova presidenta ha assenyalat que Maduro és un “ostatge” de la Casa Blanca, que governen “amb el poble organitzat i el poder popular”, i que Caracas no s’ha rendit a Washington: “El govern de Veneçuela regeix el país i no hi ha cap agent extern que ens governi”. L'analista internacional assenyala que "a Europa els mitjans parlen de comunicació directa entre Rodríguez i Trump com a fruit d’una possible traïció, però a Amèrica Llatina no en parlen d’això. La imatge de Rodríguez a Europa és molt diferent de la que està apareixent a Amèrica Llatina”. 

 
La presó de l'Helicoide a Caracas, al fons de la la imatge. Font: Ronald Peña / EFE

“Hi va haver ineficiència de la defensa de la ciutat i poden haver hagut traïcions internes a nivell tècnic”, afirma Garzón. Rodríguez ha nomenat el fins ara subordinat seu Gustavo González, antic director del SEBIN, com a comandant de la Guàrdia d’Honor Presidencial i cap de la Direcció General de Contraintel·ligència Militar. 

A més a més, el chavisme ha donat símptomes de relaxació i ha alliberat diversos presos opositors: més de 100 d'ençà que ho va anunciar Jorge Rodríguez. Això no implica grans canvis a curt termini. Segons explicava Rubio, unes eleccions eren "prematures". "Ens importen les eleccions, però el que més ens importa és la seguretat, el benestar i la prosperitat dels EUA". Astorga, de l'IBEI, assegura que "a l’oposició veneçolana no se la tindrà en compte fins que hi hagi eleccions i pugui participar. És molt poc clar quan es produirà aquest procés. Trump té clar que el més important és l’estabilitat política i el chavisme és qui té el poder militar: més val dolent conegut que bo per conèixer”.

Washington té un pla

Tres fases. En això consistirà el pla de control dels EUA sobre Veneçuela, segons l’intent del virrei veneçolà Marco Rubio. La primera és la “d’estabilització” per evitar que el país caigui en el “caos”. La segona, una “recuperació econòmica” en què les empreses estatunidenques accedeixin lliurement al mercat i recursos veneçolans. L’última de les fases, una “transició” a la qual Rubio no s’ha referit amb calendaris ni ha descrit amb més detall. 

Qui si s’ha referit en termes molt més transparents, tot i que no més concrets, ha sigut Trump. “Administrarem el país fins que puguem fer una transició segura”, va dir durant la roda de premsa del ja històric 3 de gener. Uns dies després, explicava en una entrevista al The New York Times que el control de Veneçuela podria allargar-se “més d’un any”. 

 
Font: Ronald Peña / EFE

En aquest sentit, el diplomàtic John McNamara aterrava a Caracas com enviat especial de la Casa Blanca per preparar in situ tot allò que els EUA exigeixen al Palau de Miraflores. És la primera visita oficial d’un funcionari nord-americà des que es va tancar l’ambaixada l’any 2019, que estaria en procés de reobertura. El govern veneçolà s’hi va referir al respecte com a “procés exploratori” al qual seguiria la creació d’una “taula de treball conjunt” i una visita oficial a Washington.

“Si no prenen les decisions adequades, els EUA mantindran múltiples palanques de pressió per garantir la protecció dels nostres interessos”, va dir també Rubio. Tot i que segons desprenen les declaracions de Trump, la “cooperació” del nou lideratge veneçolà amb l’administració Trump ha provocat que cancel·li “la segona onada d’atacs” que hi havia preparats per si no n'hi havia prou amb segrestar Maduro. “EUA i Veneçuela estan treballant bé junts”, afegia en la publicació a Truth Social, on també deia que l’exèrcit continuaria desplegat davant la costa veneçolana. “A Trump no li preocupa la democràcia i no és la seva intenció en intervenir a Llatinoamèrica. Prefereix negociar amb règims autoritaris que controlin el país que no amb democràcies que puguin ser inestables”, opina Astorga. “No li serà fàcil aconseguir els seus objectius amb més amenaces i segrestos, perquè la prioritat del chavisme és mantenir-se al poder. Sense soldats al terreny és difícil que aconsegueixi resultats més ambiciosos”, conclou l’expert de l’IBEI.