L'escriptor irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) diu que no podria escriure una novel·la sobre Napoleó, però sí sobre Jordi Pujol, perquè només li interessen els personatges misteriosos, que "no hi ha manera d'entendre". És el que el va portar a Henry James, protagonista de The Master (Ara Narrativa), obra que va publicar el 2004 i que ara arriba en català. El llibre se centra en els anys que van de 1895 a 1900, quan el judici a Oscar Wilde posa l'homosexualitat al centre de la conversa a Londres. En aquell moment, James, que ho viu tot en secret, es refugia en la respectabilitat. En una entrevista, explica que tots els personatges són reals menys un i que el primer capítol s'inspira en la seva nit fallida als premis Booker.

The Master comença el gener del 1895, quan l'obra de teatre de Henry James Guy Domville fracassa a Londres, i segueix l'escriptor durant els cinc anys següents. James es trasllada a viure a Lamb House, a Rye, i recorda la seva família, la seva cosina Minny Temple i l'escriptora Constance Fenimore Woolson, mentre amaga els seus desitjos.

Tóibín explica que la idea va sorgir d'una xerrada de 15 minuts a la ràdio pública irlandesa. Hi parlava de James "gairebé com un personatge de novel·la". El seu editor de Londres la va escoltar i li va dir que l'escrivís. Just abans havia publicat El far de Blackwater, un llibre "molt trist" sobre un jove que mor de sida. "Quan el vaig acabar, vaig pensar que no ho volia tornar a fer mai més", recorda. No volia més personatges, pluja ni famílies irlandeses. Escriure sobre James li permetia viatjar a Venècia, Roma, París o Boston. Fins i tot va poder entrar al palau de Venècia on havia viscut l'escriptor.

El més difícil, diu Tóibín, va ser trobar el to. No volia imitar l'estil de James, ple de frases llargues, sinó escriure com s'escrivia en anglès "abans de Hemingway". Hi va treballar cada dia durant uns dos anys. Va acabar el llibre a Farrera, al Pallars Sobirà, i ho va celebrar convidant els veïns a sopar.

El fracàs de James a l'estrena de Guy Domville està inspirat en el de Tóibín als premis Booker del 1999. Hi era finalista, però va guanyar J. M. Coetzee. "Quan guanya un altre, t'apaguen les càmeres de la cara", recorda. "I tot això es converteix en el primer capítol de The Master", explica.

Tots els personatges del llibre són reals menys un, Hammond. Tóibín diu que fa un "pacte amb el lector": si explica que James era a Londres un mes concret, és que hi era. "Si fas servir el seu nom real, has de respectar les dates i els llocs", defensa. És el que també va fer a El mag, obra que va dedicar a Thomas Mann.

"Por" d'Oscar Wilde

En el procés d'escriure The Master fa 22 anys, el que més el va sorprendre va ser la història amb Constance Woolson, que es va suïcidar. Tóibín creu que James en va ser "gairebé responsable", perquè mai li va dir que era homosexual i que només podien ser amics. "És un malentès complet", afirma. En aquest context, assenyala que Oscar Wilde és el gran contrast de James. "Tot el que Wilde era, ell també ho era, però li feia por", explica Tóibín. Tots dos eren gais i irlandesos, però Wilde ho mostrava a Londres i James ho amagava. "És molt més fàcil escriure sobre l'ombra que sobre la substància", diu.

Segons Tóibín, de Wilde ho sabem tot, com ara "què volia, què va fer i on va anar". De James, en canvi, "a vegades no en tens ni idea". "No podria escriure una novel·la sobre Napoleó Bonaparte, però sí sobre Jordi Pujol", afirma, "perquè no hi ha manera d'entendre què passava". Admet que només pot escriure sobre personatges que li continuen semblant un misteri.

Després de James i de Mann, l'escriptor no en farà cap més sobre un autor real. Ni tan sols sobre James Joyce, perquè de Joyce "tot està clar". "En una novel·la pots treballar amb les ombres i el misteri", explica. "Si algú és totalment clar, què hi ha per dir?", conclou sobre això. Ara acaba de publicar en anglès The Bridge, la continuació de Long Winter.

La reunificació d'Irlanda

Més enllà del llibre, Tóibín també opina sobre el moment polític del seu país, una setmana després de la cimera independentista d'Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les i la defensa de Trump d'una Irlanda unida. Ho té clar: unir l'illa només té sentit "si millora la vida de la gent". Fa 90 anys que les dues Irlandes tenen escoles, sanitat i governs diferents, i fer-ho sense preparar-ho seria perillós. "No costa aconseguir armes", avisa, pensant en els qui se senten britànics.